divendres, 13 de desembre del 2013

Entrapanet

Una barreta acabada de fornejar, una base de ceba caramel·litzada, un saltejadet de gírgoles, unes tiretes de piquillo, pernilet i una miqueta de brie, lleugerament gratinat... haver de contestar tantes preguntes m'ha obert la gana!






dilluns, 9 de desembre del 2013

En Rajoy ni pot ni vol

Diu l'"amic" Mariano que ni pot ni vol autoritzar la consulta a Catalunya. Res de nou. També diu que Escòcia i Catalunya són dos casos diferents i que és "sorprenent que encara hi hagi qui no s'hagi adonat d'una cosa tan simple com això". Doncs bé, em sembla que en això li hauré de donar la raó. 



La primera diferència, importantíssima, la trobem fa tres-cents anys. Anglaterra i Escòcia es van unir políticament el 1707 a través de la signatura de l'Acta d'Unió. No tinc clar que els escocesos hi posessin gaires ganes però, sigui com sigui, la unió es va produir de manera pactada. A Catalunya, la unió dinàstica amb la resta de regnes hispànics es va produir amb Carles V però només era això, una unió dinàstica: compartíem príncep (a Catalunya no hi ha hagut mai rei) però no furs. Felip V va començar a tocar la pera des del primer moment de jurar les constitucions, a l'octubre de 1701, de manera prou dissimulada para que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado i per això, els catalans es van abocar a donar suport al candidat austríac. Guanyada la guerra, Felip V va actuar com li permetia el justo derecho de conquista i es va passar pel folre els furs catalans. Fa tres-cents anys, els uns ja sabien què era la democràcia i els altres no.


Ara, els escocesos volen marxar i, una vegada més, han pactat les condicions. Nosaltres seguim embargats pel dret de conquesta i no hi ha pacte que valgui. A nosaltres, que no ens van demanar si ens volíem annexionar, ara no ens deixen ni parlar de secessió. Després de tres-cents anys, els uns segueixen sent demòcrates i els altres encara no saben què és això. 

Ara bé, també he de dir que sento un rosec que no em deixa tranquil. Els independentistes catalans admirem la posició d'en Cameron, però no oblidem que la qüestió escocesa és més econòmica que identitària i que amb quatre duros es podria arreglar. Les enquestes no donen un sí a la independència gaire clar. Em pregunto si els ho hagués posat tan fàcil si hagués ensumat una victòria aclapadora del secessionisme... 

dilluns, 2 de desembre del 2013

Sobre el gran recapte

Aquest cap de setmana s'ha dut a terme el Gran recapte d'aliments. Volien arribar a les 3.000 tones, xifra que s'ha superat lleugerament. Un cop més, és per sentir-se orgullós de ser ciutadà d'aquest país que sempre que cal, respon. Però no ens deixem emportar per l'emoció i rumiem una mica.

Milers de voluntaris han dedicat una bona estona per ajudar; milers de persones hem col·laborat aportant allò que hem considerat oportú. Uns membres de la societat ajudant altres membres... però no és feina de l'Administració vetllar pel benestar dels ciutadans? Una vegada més, milers de ciutadans anònims estem fent una feina que no ens pertoca. Mentre uns compràvem una ampolla de llet o un paquet d'arròs, els de dalt es dediquen a rascar calers d'on sigui per salvar el cul als bancs que, per cert, no han pas deixat de tenir beneficis. Cada euro de solidaritat que hi he posat jo és un euro de responsabilitat que s'ha estalviat el govern; cada vegada que la societat civil pren la iniciativa, el govern es desprèn d'una part de la responsabilitat que li pertoca. 

I per reblar el clau, si passes per davant dels voluntaris que hi ha a tots els súpers i no els deixes res, surts d'allà amb una bossa plena de sentiments de culpa... una culpa que no et pertoca.


dimecres, 27 de novembre del 2013

Sobre la documentació de certs periodistes

Fa una estona he sentit a les notícies de RAC-1 que el compositor Josep Soler ha engegat a prendre vent el ministre Wert i li ha dit que es fiqui on vulgui La Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes (ell no ho ha dit ben bé així, però tenint com tinc la sort d'haver-lo conegut personalment i sabent com les deixava anar, estic segur que això - o pitjor, és el que li ha passat pel cap de dir). Bravissimo mestre! Conseqüent com sempre.




El que m'ha cridat l'atenció, però, no ha estat la notícia en sí, sinó la informació que la periodista ha donat del mestre. Imagino que per documentar-se ha tirat de Sta. Viquipèdia i ha anat a l'enllaç on haureu anat vosaltres si heu pitjat sobre el nom del compositor a la primera línia d'aquesta entrada, i ha deixat anar que "Soler va ser deixeble de Maurice Ravel i Anton Webern" (pronunciat Güebern, a l'anglesa, en lloc de Bebern, com correspondria en alemany - una mostra més del nivell de la noia en qüestió). La meva pregunta és: es pot ser periodista i treballar en una ràdio seriosa sense saber llegir? El deixeble de Ravel i Webern va ser René Leibowitz, professor per un temps (poc perquè no es van acabar d'entendre) de Josep Soler. Si aquesta noia hagués fet la seva feina una miqueta millor, només una miqueta, s'hauria adonat que Ravel va morir el 37; no sé si Ravel admetia deixebles de menys de dos anys, per més precoços que fossin... Anton Webern va morir (el van matar, de fet) el 45; potser un pèl just també, no? 

Bé, res... que mentre reflexionem sobre la cultura musical i la professionalitat del país, podem escoltar alguna cosa d'un dels compositors catalans més importants de la història, tan important com desconegut, per no trencar la tradició...



diumenge, 24 de novembre del 2013

Juan Gil, encantat de coneixe'l.

Quan un ignorant com jo va a un tast de vins, no ho fa pas per aprendre'n: el món del vi és massa complex i alguns ja hem fet tard del tot per aprendre res. No. Jo més aviar ho faig perquè parteixo de la premissa que el vi que serveixen deu tenir un mínim de qualitat i quan algun amic et convida a sopar, et presentes amb una d'aquestes referències i segur que quedes bé (i a sobre pots començar a explicar tot allò que l'enòleg t'ha explicat a tu: que si la capa, que si els tanins, que si les aromes primàries, que si les secundàries... tot de coses que no tinc ni idea del que volen dir però que quan les deixes anar, quedes com un expert!).

El cas és que a l'últim tast al qual vaig assistir, ens van presentar un parell de caldos per treure's el barret (devien ser-ho perquè els que hi entenien també van fer un sorollós Mmmmmhhhh!). Un d'aquests caldos - no un entès, encara que pel nom ho pugui semblar, era aquest Juan Gil, un Jumilla monovarietal de monastrell (pitgeu sobre la foto i anireu al lloc web de l'elaborador).


Però, com que després de quatre copes a palo seco, la que fa cinc ja no saps si t'agrada perquè és bona o t'agradaria igual si fos un got de colònia, vaig decidir comprar-ne una ampolleta i tornar-lo a tastar a casa, tranquil·lament. Després d'uns quants dies tenint-lo esperant, avui s'ha adonat la conjunció apropiada per encetar-lo i sí, és realment bo.

El plat havia d'estar a l'alçada i avui tocava una espatlleta de xai al forn (que no cal que us expliqui com es fa perquè és molt fàcil).


I la cosa ha anat força, força bé, la veritat.

Un dels comentaris que es va fer el dia del tast, és que aquest vi té un punt dolcenc que potser li permetria acompanyar algunes postres. Doncs jo m'hi he volgut atrevir i l'he fet durar fins al moment més dolç de l'àpat. La meva xicota ha fet unes postres tèbies de poma amb cruixent de coco, i el vi ha resistit! 



Ja me l'imagino amb un coulant de xocolata ben negra...

Total, que si sou d'aquells que només us agrada el Rioja, podeu ignorar-lo; però si us agrada que el vi us digui alguna cosa nova, no us el perdeu.

dimecres, 20 de novembre del 2013

Els clàssics i la Proporció àuria

Sovint, quan es busca (o es troba sense voler) informació sobre la Proporció àuria - o Secció àuria, Proporció divina o Nombre d'or, digueu-ne com vulgueu, després d'explicar-te les meravelloses propietats matemàtiques d'aquest nombre, et fan un recorregut per tots els objectes de la naturalesa que el contenen i acaben amb unes quantes obres d'art basades, suposadament, en aquesta proporció. Recordo aquell llibre meravellós, El codi Da Vinci, en què el seu protagonista, en Robert Langdon, savi entre els savis, mirall on s'emmiralla l'autor, Dan Brown, de cultura enciclopèdica i coneixement pregon, fa una exposició brillant, com no podia ser d'una altra manera, als seus alumnes de la universitat sobre aquest nombre (noti's la ironia). Doncs bé, aquesta exposició és el resum de tots els tòpics haguts i per haver sobre la proporció divina.  I és que sembla que hi ha una colla de numeròlegs auris que han caigut en una mena de cercle virtuós segons el qual una obra d'art no és prou bella si no està basada en aquesta proporció i a l'inrevés, la bellesa d'aquestes obres reforça la bellesa del nombre: que si el Partenó, que si les piràmides, que si Leonardo, que si tal o qual arquitecte... fal·làcia tremenda, ja que no totes les obres belles estan basades en aquest nombre, ni totes les que ho estan són belles! I en la seva argumentació tampoc no hi falten els tòpics musicals: que si les sonates de Mozart, que si la Quinta de Beethoven, que si Schubert, Bartók i Debussy la van utilitzar... D'aquests dos últims, res a dir potser, però els clàssics? m'estranya, sobretot de Beethoven que, pel poc que sé de música en general i d'aquest geni en particular, diria que si hi ha hagut un compositor al llarg de la història poc interessat en aquestes foteses, devia ser ell.

Pel que sembla, part d'aquests comentaris musicals els devem a un tal Derek Haylock, que a finals dels setanta va escriure algun article on relacionava Mozart i Beethoven amb la proporció àuria. No dubto de la seva competència matemàtica (tot i que no és matemàtic "professional" sinó assessor del govern dels USA en temes d'educació - i si els assessors d'allà són com els d'aquí, no hase falta desirr nada máss), però no tinc tan clara la seva competència musical, almenys pel que fa a les formes. Reconec que no he pogut llegir directament aquestes articles però per la informació indirecta que he trobat per la xarxa, em sembla que a l'amic Haylock se li va escapar algun detall, com per exemple, que la música instrumental clàssica (sonates, simfonies, concerts, cambra i altres divertiments) està estructurada en tres o quatre moviments; quan hi busquem la proporció àuria, ¿ho hem de fer tenint en compte el total de l'obra, moviment per moviment o és suficient fixar-se només en un d'ells? Doncs pel que sembla, aquest investigador només es quedava amb el primer. Com sap qualsevol, per poca música que hagi estudiat (fins i tot jo ho sé) el primer moviment d'aquestes obres acostuma a tenir una estructura que se'n diu forma sonata que, sense entrar en gaires detalls, podem dir que té tres parts: exposició, desenvolupament i reexposició (no us sona a allò de plantejament, nus i desenllaç?). Típicament, el punt culminant, l'autèntic desllorigador del discurs musical en aquesta forma, es dóna en l'enllaç entre el desenvolupament i la reexposició, és a dir, cap als dos terços de l'obra (2/3=0,66666...); tenint en compte que la raó àuria es dóna entre dos nombres quan el seu quocient és 1,618033989... (o el seu invers, 0,618033989...), i si donem per bona l'aproximació, ja podem felicitar els numeròlegs auris perquè hem descobert que totes les obres de tots els compositors clàssics estan basades en aquesta raó, no només les de Mozart! Però a mi em sembla poc seriós això.

Com que, davant del dubte, el millor és fer les comprovacions tu mateix, vaig agafar aleatòriament deu moviments amb forma sonata del primer volum de les sonates de Mozart i els vaig analitzar. Jo hagués estat disposat a acceptar que Mozart tenia al cap la raó àuria si tots els resultats haguessin estat en una forquilla entre 0,615 i 0,62, però els resultats van ser: 0,87 en un cas, 0,63 en un cas, 0,6 en un cas, 0,59 en tres casos, 0,57 en dos casos, 0,56 en un cas i 0,54 en un cas. Amb aquests resultats, a mi em sembla que la conclusió és que Mozart no tenia el nombre d'or al cap quan escrivia les seves sonates, almenys no fins la kv 310.

I la Cinquena de Beethoven, què? Doncs a aquesta li dedicaré una altra entrada.

diumenge, 10 de novembre del 2013

De la cuina de menuts

L'altre dia, mentre em menjava el meu platet de tripa a l'Hostal St. Maurici, em vaig adonar que no recordava l'última vegada que n'havia menjat, i em va produir l'efecte d'aquella famosa magdalena. I és que ara ens hem tornat tots molt fins, però en la nostra infantesa (la meva almenys), els menuts eren habituals a taula: tripa, freixura, fetge, ronyons, turmes o lleterons eren paraules del lèxic culinari que jo sentia sovint i que ara pràcticament no recordo. Per això, tot mirant aquell platillo, em vaig proposar de fer-ne.

Després de recordar com la feien a casa i fer una mica de recerca, em vaig adonar que, com era de preveure, hi ha tantes maneres de preparar-la com cuiners, per tant, m'he arremangat, he agafat el ganivet i m'he llançat a provar sort a la meva manera. I ve't aquí el resultat: tripa i cap amb ganxet filaire.




Tot ha començat amb un bon sofregit de ceba, tomàquet i una punta de bitxo. Quan ha estat a punt hi he afegit una culleradeta de pebre vermell, la tripa i una fulla de llorer; una bona remenada i a bullir una estona, però no pas amb aigua sinó amb el caldo de bullir les mongetes. Passada aquesta estona (no sé quanta, perquè això sí que ho tinc, que el tema rellotge el porto una mica anàrquicament) hi he afegit el cap, tombo i tombo, i la picada, amb el seu carquinyoli, ametlles, avellanes, un gra d'all i un rajolí d'anís. Amb l'últim bull hi he afegit les mongetes i...

dijous, 7 de novembre del 2013

Una de canelons a la Rossini

Avui, casualment, he vist que la setmana vinent, el dia 13, és l'aniversari de la mort de Rossini i m'han vingut al cap una colla d'anècdotes força divertides sobre ell, com aquella que diu que tenia el costum d'escriure al llit i una vegada que la partitura d'una obra li va caure al terra, mandrós com era, es va estimar més escriure una obra nova que no pas aixecar-se a recollir els papers. O aquella altra que diu que un dia tocant una obra de Wagner al piano, que sonava horrorosa, un deixeble seu li va dir "mestre, teniu el paper del revés" i ell va contestar "és que del dret encara sona pitjor!"

Però la que em fa més gràcia és la que va lligada a la composició de l'Stabat Mater. L'any 1831, Rossini va dirigir a Madrid el seu Barber de Sevilla i un tal Manuel Fernández Varela, arxidiaca i amb molt caler, li va encarregar l'obra. A Rossini, que ja havia decidit jubilar-se, li feia molta mandra però les seves poques ganes eren inversament proporcionals a la insistència del tal Fernández Varela. Al final va acceptar l'encàrrec però tan a desgrat que quan en portava un tros, va "delegar" en un ajudant perquè l'acabés. Conscient com era de la poca qualitat final de l'obra, quan la va fer arribar a l'arxidiaca li va imposar unes restriccions força severes: que s'interpretés una sola vegada i en privat; després havia d'anar a parar al calaix de l'oblit. M'imagino aquell religiós de l'Espanya provinciana del XIX (tampoc ha canvia gaire, em sembla) amb els ulls negats per l'emoció en rebre el present, tot i les condicions. Pel que sembla, es va estrenar el Divendres Sant del 33 i, efectivament, no se'n va saber res més. No, almenys mentre el tal va ser viu, perquè a la seva mort, els hereus ho van trobar i, ai las, sabent com era de valuós allò que tenien entre mans, ho van fer arribar a un editor de París. Que es publiqués una obra de Rossini, després de tants anys de silenci, va ser una notícia que va córrer com la pólvora i que, ràpidament, va arribar a les seves orelles. Suposo que se li van posar el pèls de punta quan ho va saber i es va afanyar ai, que no hi serem a temps, a parar-ho tot. Després de no poca feina, va recuperar el manuscrit i, ara sí, va revisar i reescriure tots els fragments que no eren seus i en va autoritzar la publicació i la reestrena a París, el 1842.

I per què el títol de l'article? doncs perquè el mestre també va ser un gormand d'antologia! Entre òpera i òpera, es dedicava a crear plats deliciosos com els canelons o el tournedo a la Rossini, amb foie i tòfona, entre altres suculències (així de llustrós se'l representa sempre!).

Apa, salut i música!



dilluns, 4 de novembre del 2013

Fonda Sant Maurici

Que l'Oriol Rovira és un gran cuiner ja ho sabíem. L'escenari on desenvolupa la seva creativitat és el restaurant Els Casals, guardonat amb una estrella Michelin més que merescuda. La seva filosofia es resumeix en la frase "tancant cercles": tot allò que serveix ha estat produït a la finca familiar on hi ha el restaurant, i allò que no es produeix a casa, es busca a la casa de més a la vora. La màxima expressió del Km. 0. 

Recordo haver llegit, fa temps, una entrevista en què deia que els cuiners joves saben fer triples salts mortals però la paraula fricandó els sona a cuina birmana, en referència a la poca atenció que dediquen alguns a la cuina tradicional. I potser per demostrar que posat a fer cuina tradicional ell en sap com el que més, fa cosa d'un any i mig va agafar les regnes de l'Hostal  Sant Maurici, justament a St. Maurici de la Quar, una fonda de tota la vida, però de tota la vida de veritat! Per 11 o 15 euros, segons el dia, es pot degustar la cuina més típica del país: pésols negres i mongetes de Sta. Pau amb papada (he escrit pésols, amb e tancada, perquè és com es pronuncia al Berguedà), macarrons (amb un sofregit que recorda una samfaina, amb una rosta de cansalada i formatge de la Quar), amanida de col confitada amb sardina escabetxada, crema de porro... De segon no hi falta la graellada o el xai a la brasa, callos (perquè en diuen callos si sempre se n'ha dit tripa?), peu de porc a la brasa, conill amb cargols...  Si penseu que quedareu amb gana, sempre podeu demanar, fora de menú, una mitjaneta de vedella d'aproximadament un quilet que atipa només de veure-la! Les carns es guarneixen amb patates al forn, escalivada i un aioli que tomba d'esquena (sí, sí... a pagès en diem aioli). La part dolça va a càrrec del formatge amb codonyat i fruits secs, mel i mató (tot de la Quar), carquinyolis amb garnatxa de l'Empordà o una petita frivolitat: panna cotta amb suc de pinya. I naturalment no hi falta un bon pa i el porró de vi al mig de la taula.

I tot a la Quar, en un entorn ideal per passar un cap de setmana de pau absoluta amb passejos tranquils o no tan tranquils, visites al romànic de la vora o collir algun boletet.



diumenge, 27 d’octubre del 2013

Una mica de closca

Cada setmana, al programa Cuines hi surt un cuiner professional que ens fa una mostra de les seves receptes. Sovint, però, aquestes receptes són un pèl massa elaborades per poder-les fer a casa amb garanties; això sí, sempre pots intentar-ne una versió més simple o, si més no, aprens coses. Però el divendres, qui surt no és un professional sinó un aficionat que acostuma a fer plats més d'estar per casa; naturalment, uns tenen més gràcia que altres i, de tant en tant, et ve de gust provar-ne algun. 

Doncs això és el que m'ha passat avui, que he fet un parell de plats que he vist últimament: uns musclos a la marinera, per picar una mica, i unes cintes amb gambes, cloïsses i calamars (jo les he fet amb sípia). Com que les receptes no són ni poc ni molt meves, no seré jo qui us expliqui com fer-les: si us abelleixen, pitgeu sobre el nom i anireu al vídeo del programa.

I per regar-ho (com ho faríem sense poder-ho regar?) un monovarietal de sauvignon blanc que em té el cor robat.


 
 

divendres, 25 d’octubre del 2013

Quin xou el Sardaxou!

Això de les sardanes s'acaba (només s'ha de veure la mitjana d'edat dels balladors); i és curiós que això passi ara que hi ha més cobles que mai i músics més preparats que mai. Al final només quedaran colles sardanistes que ballaran als concursos i cobles que faran algun concert de tant en tant. Pels motius que sigui, les sardanes no s'han fet atractives pel jovent, almenys no en el seu format tradicional.

Però hi ha una cobla que ha sabut innovar i trencar motlles. Han convertit les audicions en un xou: es disfressen, van amb una màquina de fum, bombolles de sabó o confeti i no toquen les sardanes clàssiques. Són la Cobla Contemporània, sens dubte, la cobla amb més personalitat que hi deu haver, i el seu estil pot ser tan lloat com criticat, però segur que no deixa ningú indiferent. Quan actuen, no sé si balla més gent que amb les altres cobles, però qualsevol que passi a la vora es queda una estona a escoltar-los i veure'ls; sentir temes famosos de moda, d'òpera, cinema o televisió convertits en sardanes és tota una curiositat. I tot això que toquen ho han escrit ells mateixos o ho han encarregat ex professo a compositors, consagrats o novells, perquè això sí que ho tenen, els agrada treballar amb autors joves (o no tan joves però sí desconeguts). I a sobre, són una cobla solidària: els diners recaptats en la venda dels seus discos (prop de trenta!) van a Mans Unides, amb qui, per cert, han organitzat un acte solidari a Sabadell el proper vint-i-ú de desembre. Què més voleu?

Ara han tret el vuitè lliurament de la col·lecció Sardaxou. Feu clic a la foto i en veureu una mostra (no us perdeu la presentació d'en Pep Plaza).

Salut i música!






dijous, 24 d’octubre del 2013

Sobre l'ensenyament

Avui és dia de vaga a l'ensenyament... una altra. I és que de motius no en falten. L'ensenyament d'aquest país està regit per una colla de polítics que exigeixen l'excel·lència quan, estúpids com són, només saben fer lleis estúpides que no ens portaran ni a la mediocritat (que vol dir ser del mig). Fixeu-vos, sinó, en els últims resultats de l'OCDE: ha costat anys d'esforços però per fi han aconseguit posar-nos a la cua de la cua!

Després hi ha el tema del reconeixement social del professorat. En els països civilitzats, que han entès que l'educació és el pilar bàsic de la societat (he escrit el pilar, no un pilar), el professorat és escoltat. Aquí, quan els docents es queixen, només sents converses de perruqueria del tipus "ves, encara deuen voler més vacances" o allò de "com si no en tinguessin prou amb el que cobren", etc, etc... comentaris propis d'una societat immadura que, en conjunt, no té ni idea de com es treballa en un centre docent. Molts pares, massa, entenen l'escola com una guarderia: si per ells fos, hi deixarien la criatura a les vuit del matí i passarien a recollir-la a les nou del vespre, sopada i amb el pijama posat! Però aquesta no és la finalitat de l'escola. 

La gent hauria d'entendre que nens formats seran ciutadans formats i que l'educació és una prioritat. Quan els docents es queixen no ho fan per caprici, ho fan perquè volen una societat millor i davant d'atemptats com la LOMCE hauria de sortir tothom al carrer.

Però, ai las!, els responsables de les mobilitzacions són els sindicats... vaja quins uns aquests! De què viuen? doncs de les subvencions del govern; però si  fins i tot els gossos saben que no s'ha de mossegar la mà que t'atipa! I com actuen? doncs muntant una vaga de tant en tant perquè sembli que fan alguna coseta. Vagues d'un dia que no serveixen per a res de res. La d'avui és contra la LOMCE que ja està aprovada; contra les retallades, quan els pressupostos ja estan aprovats; i contra la LEC (ara?). Es munten vagues a costa del sou del professorat, com si no se n'encarregués prou el govern de retallar els sous. A més, una vaga té sentit en una cadena de producció on, si s'atura la cadena, es provoca un perjudici per a l'empresari. Però a l'ensenyament? el tema que no es dóna avui, es donarà demà; les tasques administratives que no es fan avui, es faran demà. El dia trenta de juny s'haurà fet la mateixa feina, amb vaga o sense, i l'Administració s'haurà estalviat el sou dels professors que no hagin anat a treballar.

És curiós veure com el món de l'ensenyament, ple de treballadors amb estudis (només faltaria!), ha estat incapaç de trobar sistemes de mobilització més apropiats.

dimecres, 16 d’octubre del 2013

Simfonia Inacabada

Havia baixat a esmorzar a la cafeteria de la cantonada de casa com feia habitualment, però aquell dia estava capficat en la seva obra. Era un bon compositor, tenia talent, n'estava convençut; ara el que calia era convèncer la resta. Ja estava tip dels encàrrecs i de les obretes que havia hagut d'escriure fins aquell moment - com aquella vegada que l'orquestra del casal d'avis li va encarregar uns arranjaments dels hits de l'Antonio Machín i li van pagar poc més que les gràcies; ara volia escriure una gran obra, una obra que quan la presentés, ningú es pogués negar a estrenar-la i rebés un reconeixement unànime i immediat. Havia pensat en una gran simfonia programàtica, inspirada en la seva vida: el primer moviment, la infantesa; el segon, la joventut; el tercer, l'edat adulta, el present en què es trobava; i havia pensat deixar el quart moviment, la maduresa, per un futur. Deixaria la simfonia inacabada i quan fos vell i ple de reconeixements, donaria la campanada presentant l'últim moviment de la seva magna obra. I què millor que la pròpia vida per escriure des de les entranyes una obra plena de passió?

Estava capficat en aquestes cabòries quan va veure una noia asseguda a la taula del davant. Era com si hagués aparegut de cop. Estava segur que feia un moment no hi era; era massa guapa per no haver-se'n adonat abans! Anava vestida molt elegant, tota blanca. Ella, com si fos conscient que la observaven, va aixecar lentament els seus preciosos ulls grisos del llibre que llegia i els va clavar en els d'ell, que va quedar trasbalsat. Ella va fer un lleu somriure i ell es va sentir marejat i amb calfreds. Va deixar els diners de l'esmorzar sobre la taula i es va aixecar per adreçar-se a casa seva, fent mitges tentines.

Un cop a casa es va llançar a la taula, va agafar paper pautat i va començar a escriure. De sempre que preferia escriure sobre el paper abans de passar-ho a net a l'ordinador. I escrivia i escrivia, sense rectificacions, d'una tirada; era com si una veu li dictés el que havia de posar. I pensava en ella, en Ella; hi pensava molt, de fet, era com una presència en aquella mateixa estança. Es va posar al llit rendit, sense saber l'hora que era: no havia sortit de casa en tot el dia, no havia menjat i no podria dormir de tantes idees com li bullien al cap.
L'endemà es va llevar amb la idea de baixar ràpidament a la cafeteria, no pas per la necessitat de menjar sinó per la necessitat de trobar-la a Ella. Es va asseure en una taula només amb un cafè i va esperar fins que, desesperat, es va aixecar capcot per tornar a casa.

- Bon dia! - El va espantar una veu a tocar-li l'orella. Era Ella, que havia aparegut al seu costat, només un pas enrere d'ell, tan blanca i elegant com el dia abans. 
- Ho-hola!
- Com estàs? - "Pensant en tu tot el sant dia!" li hagués agradat dir, però només li va sortir un
- B-bé.
- Me n'alegro. Com va la teva obra? - "Què dius!? Com ho pots saber això?"
- La-la meva obra? bé. Com ho saps?
- Jo sé moltes coses. Segur que et quedarà genial! Ara t'he de deixar, hem arribat a casa teva. - Efectivament, eren davant del portal del pisos d'ell.
- Ah! sí...
- Ànims i treballa fort Julià - "Com!? Saps el meu nom?"
- Com és que saps el meu nom?
- Ja t'he dit que jo sé moltes coses.
- I tu, com et dius?
- No m'ho demanis; no puc dir-t'ho. Adéu Julià, potser tornem a trobar-nos - "No és just! Tu ho saps tot de mi i jo no puc saber ni el teu nom!"
- Potser sí... a-adéu.

Amb l'última mirada d'Ella el Julià es va tornar a sentir tan trasbalsat com el dia abans, però es va sentir amb forces per pujar els graons de casa seva de dos en dos i abocar-se de nou a la feina com un posseït. Les idees brollaven perfectament acabades del seu cap a una velocitat vertiginosa; escrivia sense el més mínim dubte. I pensava en Ella; la seva presència era encara més forta que el dia abans. Era com si fos Ella qui li dictés el que havia d'escriure i ell escrivia amb la certesa que allò era bo. Allò era molt bo!

El matí següent estava extenuat. Es va adonar que ni tan sols havia anat a dormir. Es va aixecar de la taula, va agafar quatre monedes i va buscar el telèfon: no sabia on era, de fet, poc servei li hagués fet perquè ni recordava quan l'havia posat a carregar per última vegada. Va sortir decidit a baixar a la cafeteria per si la tornava a veure però només de ser al replà de l'escala va sentir la seva presència. No la veia però sentia que era molt a prop.

- Bon dia! - Un nou sobresalt. "D'on has sortit!?"
- B-bon dia! D'on surts?
- Era aquí, esperant-te. T'he vingut a veure, per si et puc ajudar - "Esperant-me? Ajudar-me? Estic marejat, no entenc res..." - Baixaves a esmorzar?
- Sí... de fet, no... només anava a veure si et trobava...
- Doncs ja m'has trobat. Entrem?

I van entrar. No calia dir-se res; ella es va acomodar al sofà i ell es va posar novament a la taula de treball. Només la presència d'Ella allà li donava forces renovades, només un creuament de mirades de tant en tant i aquell somriure torbador eren suficients perquè es veiés amb cor d'escriure la seva gran obra d'una sola tirada. Però el seu desfici per la feina no li feia minvar la curiositat de saber qui era aquella estranya i a mig matí va insistir.

- Qui ets? Sisplau, necessito saber-ho...
- Prou, Julià! - Els seus ulls es van enfosquir - No t'ho puc dir, no insisteixis. Ni una vegada més!
- Però... - Ho va deixar aquí; la mirada d'Ella l'havia intimidat.

I va seguir treballant. Les hores passaven i no es recordava ni de menjar ni de descansar; només necessitava sentir la presència d'Ella, que l'envoltava, que el posseïa. Les seves emocions sortien a raig fet i es transformaven en gargots sobre la pauta que no necessitaven esmenes; tot el que escrivia era perfecte, ho sabia.

Ja era fosc feia hores i tot seguia igual: Ella asseguda al sofà, ell treballant. Però el rosec del dubte no l'havia abandonat i no va poder més.

- No puc més. Digue'm qui ets, sisplau!
- Ets un ximple, Julià... - Ell esperava una mirada plena d'ira, però només va trobar un somriure compassiu - Et vaig dir que no ho fessis... m'ho has demanat per tercera vegada i ara t'ho hauré de dir, però ho has espatllat tot! Jo sóc Euterpe, la Divina Protectora de la Música, l'única i vertadera Inspiració dels músics. M'havia fixat en tu per convertir-te en un Mestre, en un Gran entre els Grans, però tots els mortals sou iguals; no en teniu prou amb la meva presència i el meu guiatge, sempre heu de voler saber-ne més. Alguns aguanteu més que els altres però la curiositat sempre us perd. I el càstig és proporcional a la impaciència: alguns han mort joves atacats per la bogeria o la malaltia, altres els he deixat sords (el pitjor que li pot passar a un músic!) i els que han sigut més pacients només els he condemnat a la ceguesa... però molt pocs han resistit la temptació de saber qui era jo! Tu Julià els has superat tots; només has resistit tres dies! El teu càstig haurà de ser el més expeditiu. Ara sí que deixaràs la teva, la nostra, obra inacabada, per sempre... - Mentre deia això, els seus ulls es van tornar a enfosquir com havien fet unes hores abans - Adéu Julià.
Es va girar i es va dirigir cap a la porta, però no hi va arribar: la seva figura es va esvair en l'aire com el fum que surt d'una tassa de cafè calent.
- Noooo! Espera't! - Va cridar el Julià. Mentre s'aixecava impetuosament de la cadira es va entrebancar amb els cables de l'ordinador: l'endoll es va arrencar bruscament de la paret i va causar un curtcircuit; ell va caure, va picar de cap a la tauleta de centre i va quedar estès al terra, inconscient, tan llarg com era. La torre de l'ordinador, per l'estrebada, es va tombar i les espurnes que van saltar de la font d'alimentació, provocades pel curtcircuit, van encendre els fulls que hi havia sobre la taula.

- Julià! Julià, obre! - Just en aquell moment, el Bernat trucava a la porta de l'apartament de l'amic de qui feia tres dies que no en sabia res i el va sorprendre el terrabastall que va sentir - Julià, obre! Sóc el Bernat! - Insistia. En poca estona, el replà es va omplir de veïns alertats pels crits del Bernat, els uns, i per la pudor de fum que començava a escampar-se per tota l'escala, els altres. La Sra. Remei, la veïna del davant, va sortir brandant la clau que el Julià li havia deixat per si hi havia alguna urgència quan ell era fora en algun dels seus viatges. Van obrir i van entrar. El Bernat, en veure que els veïns s'encarregaven del seu amic, no va poder evitar de mirar els fulls que encara hi havia sobre la taula mig cremats i els va estirar d'una revolada.

No hi va haver res a fer; al cap de poques hores, el Julià moria. Ningú ho acabava d'entendre: el cop al cap no era pas tan fort; no havia pas estat tanta estona respirant fum. Ningú ho entenia, però era mort.

Quan el taüt va ser dins del nínxol, el Bernat hi va deixar, a sobre, els papers que havia rescatat de l'incendi. 
- Què era això? - li va demanar el company que estava dret al seu costat.
- No ho sé... no sé en què treballava, no m'ho havia explicat. Només sé, per les quatre notes que he pogut veure, que era una obra meravellosa. L'obra d'un geni...

I mentre deia això, per sobre de les espatlles del seu company, el Bernat es va adonar que des de l'altra banda del grup l'observaven un preciosos ulls grisos que el van torbar.






dijous, 10 d’octubre del 2013

No entenc el Halloween

No entenc el Halloween. I no ho dic des del punt de vista d'un conservador a qui les novetats no li fan el pes, no. Tothom sap que les tradicions van i vénen, i que allò que ara és tradicional, en algun moment va ser una novetat. Ara toca que el Halloween enviï a prendre pel sac la Castanyada i no cal fer escarafalls; de fet, la mateixa celebració del dia dels difunts prové dels celtes. I és normal que passi: tal i com ens l'han venuda a les pel·lícules americanes, és molt més divertit. Els americans han convertit la diada dels difunts en un Carnaval i qui es queda a casa, fent un sopar familiar, podent anar de festa a un ball de disfresses monstruoses? Ara bé, sempre podem optar pel sincretisme i menjar castanyes i panellets, disfressats d'esquelets (rodolí!).

Frivolitats a part, en realitat, la meva incromprensió és més profunda i arriba directament al concepte de la festa. Fins ara jo em pensava que això de les disfresses era per escarnir les ànimes que, suposadament, ens visiten aquests dies, però després d'encomanar-me a St. Gúguel dels Ignorants i a Sta. Viquipèdia de tots el Internautes (com l'anomena un bon amic), he descobert que en realitat són per foragitar-les, per evitar que aquestes ànimes malèfiques ens prenguin el cos. Bé, sigui quina sigui l'explicació de les disfresses, el cas és que donen una imatge terrorífica dels difunts, i això és justament el que no entenc! A casa nostra (a casa meva almenys) els difunts de la família es recorden amb nostàlgia i afecte i, de fet, totes les tradicions lligades a la diada dels difunts a Catalunya van en aquest sentit: les espelmes que en alguns llocs es posaven a la finestra eren per indicar-los el camí, en altres llocs era costum posar un plat més a taula, etc. Les seves ànimes eren ben rebudes (bé, suposo que també hi deuria haver excepcions...). En el supòsit que els difunts realment poguessin visitar-nos (supòsit del tot impossible per més que l'Anne Germain i altres xarlatans de la seva mena s'esforcin en intentar convence'ns del contrari), ho viuríem amb temor i terror? A mi em sembla que no...

diumenge, 6 d’octubre del 2013

Cua de vedella al vi negre

El procés habitual és escollir el vi en funció del menjar, però quan et regalen un vi excel·lent, com aquest Clos de l'Obac 2005, no cal esperar l'ocasió (val més veure-te'l de pressa, no sigui que es faci malbé!) i per això vaig pensar el plat en funció del vi.

Com que el vi era el protagonista de l'àpat, m'agradaria fer-vos-en una crítica dient allò de que té una capa alta, molt brillant, amb aromes de fruits vermells i tal i tal... però no en sé, per tant, ja el descobrireu vosaltres si el tasteu. Només us diré que el vaig trobar realment molt bo.

El que us explicaré, com sempre, és com vaig fer la vedella per si algú s'anima.





Enfarineu la cua i la passeu per la cassola. Ara no està de moda fer plats contundents però jo hi vaig posar una mica de llard, per donar-hi aquell toc de la cuina de l'àvia. Quan és ben rossa la retireu i feu un bon sofregit, d'aquells a foc lent i estona llarga, amb un parell de grans d'all aixafats, força ceba i no tant tomàquet. Quan aquests ingredients són ben foscos i caramel·litzats, hi torneu a posar la cua, un raig de brou de carn i força vi negre, gairebé fins a cobrir (hi ha una norma no escrita que diu que quan es cuina amb vi s'ha d'acompanyar el menjar amb el mateix vi o semblant al que s'ha fet servir per preparar-lo... però no us penseu que se me'n va anar el cap i que vaig tirar mitja ampolla de Clos de l'Obac a la cassola, eh!? en vaig comprar un de "més varatet" amb característiques semblants). De primer feu bullir el vi amb una mica d'alegria; quan a l'acostar-hi el nas no sentiu la fortor de l'alcohol, és el moment d'abaixar el foc, afegir-hi un farcellet d'herbes i deixar-ho a fer xup-xup fins que la carn sigui ben tendra i la salsa ben lligada. A última hora se'm va acudit afegir-hi un parell de preses de xocolata negra que no hi van anar gens malament.

Que vagi de gust!

divendres, 4 d’octubre del 2013

Captatio benevolentiae

M'agrada llegir. M'agrada llegir qualsevol cosa i sobre qualsevol cosa, i ho faig sempre que en tinc temps. M'agradaria saber escriure, però no en sé, per això no perdo mai cap ocasió de demanar a qui en sap, que em faci alguna crítica del que escric, que em doni alguna idea. Avui, una amiga m'ha acusat d'utilitzar la captatio benevolentiae, expressió que no havia sentit mai (sí, ja ho sé, això em passa per no ser un fan dels Manel) però que m'ha agradat molt - de fet és una manera sofisticada de dir falsa modèstia. M'ha dit que faig veure que no en sé perquè després "et puguem dir ooooh, que bé que ho fas, i t'aplaudim". No hi estic d'acord. Totes les persones fem coses bé i coses no tan bé, i l'escriptura és de les que no faig bé i per això demano consell - no se m'ha acudit mai demanar a ningú que m'ajudi a fer bé una cosa que jo consideri que ja faig bé!

En qualsevol cas, aquesta conversa m'ha connectat amb reflexions i converses que ja he tingut anteriorment. M'ha fet rumiar sobre el per què de tenir un blog. Per què escric un blog? Per què algunes persones hem de sublimar les nostres pretensions literàries escrivint un blog? Doncs perquè som uns exhibisionistes, perquè volem exposar als quatre vents els nostres pensaments, els nostres escrits i esperem que qui ens llegeix ens aplaudeixi i ens digui "que bé que ho fas" i avali les nostres opinions. Per què sinó? 

Igual que els artistes, els creadors. No hi ha cap artista que presenti una obra i digui que no és bona. Qualsevol creador posa els cinc sentits en la seva obra i espera que sigui la millor de totes; no hi ha lloc per la falsa modèstia, no seria creïble: ningú exposa als ulls del món res del que no se senti satisfet.

No, si al final li hauré de donar la raó a la meva amiga, encara que segueixi pensant que el meu estil és molt millorable...

dijous, 3 d’octubre del 2013

Brisac: s'hi ha d'anar!

A casa teníem una celebració pendent i vam decidir provar un restaurant recomanat per uns amics, el Brisac, i va ser tot un encert, la veritat!

Està situat en l'antic despatx de no recordo quin fabricant tèxtil em van dir, a tocar de l'Hotel Suís però no a l'Hotel Suís com indiquen alguns comentaris a la xarxa. L'ambientació és molt agradable i només d'entrar ja et promet una bona sobretaula. Ens va servir, molt amablement, el Jordi, que deu ser l'amo i fa de cap de sala. Si alguna pega hi puc trobar (què seria una crítica sense alguna pega?) potser el fil musical estava una mica massa alt.

Un cop asseguts ens van servir un combinat de benvinguda, a mig camí entre un granissat de llimona i un gintònic, molt refrescant i que ens va deixar l'estómac a punt pel que ens esperava. I comença el festival del menú degustació. Primer un cappuccino de crema de ceps amb escuma de pernil de gla. Cuscús de quinoa amb una alga de nom impronunciable i pop. Croqueta casolana de galta de vedella. Fins aquí, tot bé... a partir d'aquí, espectacular. Ens van servir un plat inspirat en el paisatge de la Garrotxa: un còdol de riu (que només d'imaginar-te que l'havies de mossegar ja et feien mal les dents!) sobre un llit de terra volcànica amb una salsa, servida a part, amb aspecte d'engrut... tot comestible i boníssim! Un bonítol alquímic: un plat que s'acaba de preparar a taula, amb una posada en escena ben vistosa. I per acabar amb els plats principals, un carpaccio de presa ibèrica amb un acompanyament de rissotto amb salsa de foie, en què s'ha substituït l'arròs per pipes: una autèntica filigrana! I per postres, primer un gelat de plàtan amb crema de llimona, rom i mel, i després un pa de pessic amb gelat de cacauet i cacau. El pa era fet allà mateix, amb farina ecològica, doble fornejat i servit calentó.

I tot això sortit de les mans d'un xef de vint-i-pocs anys. Aquest noi promet! El ritme de servei dels plats va ser molt correcte: no se't tiraven a sobre però tampoc et feien esperar més del compte (ara bé, era un dimecres de Champions... quatre comensals; no sé si amb la sala plena poden mantenir aquest ritme).

Per regar-ho, no hi ha degustació de vins; amb el menú pots escollir entre les varietats blanca o negra del Crinel. Jo vaig optar per la negra, un Tarragona senzillet però que vaig trobar que tenia la virtut de lligar correctament amb tot el menú i que, servit a la temperatura adequada, amb la copa adequada i en aquell entorn, feia força bon paper.

Al final, amb les postres, en Jordi ens va obsequiar amb un minitast improvisat de misteles... Vaja, bon menjar, en un entorn acollidor i un servei d'allò més amable a un preu més que raonable; què més es pot demanar?


diumenge, 22 de setembre del 2013

President Obama

Obama
Obama
Obama
Obama
Obama
Obama
Obama
Obama
Obama

No us penseu m'he tornat ximple, només estic fent una prova...

divendres, 20 de setembre del 2013

L'adagio que no era d'Albinoni

Albinoni va ser un compositor italià que va viure a cavall dels ss. XVII i XVIII. Provenia de família rica i no li calia treballar per guanyar-se la vida, això li va permetre dedicar-se a la música sense sotmetre's al patronatge, potser per això el seu estil té uns certs tocs d'originalitat. Va escriure sobretot música lírica (més de cinquanta òperes!) i obres instrumentals, essent un dels primers compositors (el primer diuen alguns) en utilitzar assíduament instruments de vent com a solistes en els seus concerts, especialment l'oboè, que va posar al mateix nivell que els instruments de corda. Va ser un dels compositors que va contribuir a definir la forma del concert en els tres moviments que van esdevenir clàssics i va gaudir d'un gran prestigi en el seu moment, però va caure en l'oblit en un parell de generacions. Vaja, que no va ser un geni però va ser un compositor brillant, tot i l'oblit injust.

Però si ara és un compositor popular és per una obra en concret: l'adagio en sol menor per a cordes i orgue, àlies adagio l'Albinoni, una obra que per ensucrada i lacrimògena no falta mai a cap recull de clásicos populares. Doncs bé, aquesta obra que li ha donat la fama, no és seva. Aquest adagio (amb la seva part central a tall de cadenza, tremendament avorrida, a base d'arpegis amunt i avall que no treuen cap enlloc) el va escriure un musicòleg italià de nom Remo Giazotto a mitjans dels quaranta i va ser publicat deu o dotze anys més tard per Ricordi. Suposadament, era una reconstrucció d'una sonata trio perduda en el bombardeig de la biblioteca de Dresden de la que se n'hauria salvat un trosset amb els sis primers compassos. Ni Giazotto ni l'editorial no van aportar mai cap prova que aquest fragment existís realment i, em sembla haver llegit, que la mateixa biblioteca ha desmentit, per activa i per passiva, haver tingut mai aquesta obra. 

Suposo que, aprofitant el moment de recuperació de la música barroca que es va donar després de la Segona Guerra Mundial, en Giazotto i Ricordi es van empescar aquesta bola per donar-se notorietat. Si l'haguessin publicada amb el nom de l'autor en qüestió, ningú n'hagués fet gaire cabal, en canvi, presentant-la com una obra inèdita d'un mestre, van crear l'espectativa necessària per esbombar-la ràpidament i, com que estava escrita als anys quaranta, amb els gustos del públic dels quaranta, es va fer famosíssima de seguida, i ha empastifat un munt de pel·lícules, anuncis, casaments i funerals (això sí, allà cadascú amb els seus gustos...). No cal dir que els drets d'autor anaven a la butxaca d'en Giazotto, que imagino que es va poder jubilar amb una bona renda... potser tan bona com la del mateix Albinoni!
Per si voleu escoltar un adagio d'Albinoni de veritat, bonic de veritat, aquí en teniu una mostra. Salut i (bona) música!






dimecres, 18 de setembre del 2013

Que ens quedarem fora de la Unió Europea?

Sembla que la diplomàcia espanyola comença a actuar i està pressionant les institucions europees perquè es manifestin contràries a mantenir Catalunya a la Unió en cas d'independitzar-se. Doncs bé, a mi encara és hora que algú em demostri que això és dolent. A Europa hi ha alguns països que no formen part de la Unió i els va la mar de bé. Què hi podem perdre, el BCN World?  doncs au, a fer la mà! I, si tenim en compte la dificultat que sembla que hi ha per superar la crisi a Europa, potser és millor i tot, sortir-ne.
Ara bé, i suposant que tinguem molt interès en quedar-nos (confesso que el meu, d'interès, és purament morbós, només per veure la cara que farien els d'aquí al costat si ens independitzem i ens deixen quedar), sense tenir ni idea de com funciona això de la legislació i les normatives, se m'acudeix que les lleis sempre van per darrere de la societat: la societat progressa, apareixen noves necessitats i s'han de fer lleis que les regulin. Primer sorgeix la necessitat, després la norma. Em sembla que les lleis es basen sempre en supòsits coneguts i clarament previsibles i, precisament per això, estic segur que no hi ha cap normativa europea que reguli què ha de passar en cas d'escissió d'un territori del seu "estat matriu": això és una cosa que no ha passat mai i que a ningú se li havia acudit, fins ara, que pogués passar.
I què passarà quan Escòcia i/o Catalunya s'independitzin? Doncs que s'haurà de regular tot el procés, i s'haurà de negociar per fer una normativa que ho reculli, dic jo. I suposo que tothom hi tindrà alguna cosa a dir. La UE estarà disposada a perdre un territori que genera una certa riquesa, una de les quatre regions conegudes com els Motors per Europa? A mi em sembla que a la UE li sortiria més a compte quedar-se amb Catalunya i desfer-se de la resta d'Espanya, que és un paràsit que només xucla recursos i que és manifestament incapaç de sortir de la crisi tota sola.
És cert que a Europa hi ha molts països amb conflictes identitaris interns i que reconèixer obertament el dret de Catalunya a independitzar-se seria obrir la caixa dels trons, per això és d'esperar que trobem poc suport d'aquests països, però el nostre potencial econòmic s'hauria de veure com un revulsiu per tots els altres i esperar que ens donessin suport.
En qualsevol cas, el camí serà llarg, feixuc i incert... però n'hi ha que estem disposats a fer-lo, peti qui peti!

diumenge, 15 de setembre del 2013

La meva preferida

Ja vaig escriure en una entrada anterior que a Catalunya tenim molta sort amb els cuiners que tenim, i no és per menys. Entre tots els noms que tots coneixem prou, hi ha el d'una estrella sense estrelles: Fabián Martín, el millor pizzer del món.
Aquest xicot anava per boxejador però un accident de cotxe el va fer baixar del ring i li va permetre dedicar-se a la seva afició, amb un èxit rotund. No cal que us digui que si encara no heu anat al seu restaurant, ja esteu trigant!
El cas és que a casa seva, a part de les pizzes clàssiques, s'hi poden menjar les d'autor (algunes d'elles, campiones del món). De les seves creacions, jo vaig tastar la que ell mateix anomena mi preferida, una pizza deliciosa i que es pot fer a casa.




Sobre la base, hi poseu una salsa feta passant nous i parmesà, a parts iguals, amb oli, per la batedora.
A sobre d'aquesta salsa de nous, hi poseu ceba caramel·litzada, amb unes tiretes de bacó i enforneu.
Quan la massa ja estigui a punt, traieu del forn i cobriu amb ruca, talls de mozzarela i encenalls de parmesà. Tireu un raig d'oli per sobre i a taula!




Conill al forn amb figues

Partint de dues receptes que conec, he fet aquest mix, que segur que repetiré perquè el resultat ha estat força bo.





Feu un almívar i feu-hi bullir les figues tallades per la meitat 2 o 3 mins. (sí, ja ho sé, les de la foto han perdut el color perquè han bullit una mica massa; és la novatada). Retireu del foc i deixeu-ho refredar junt.
Poseu el conill en una safata de forn amb sal, pebre, herbes aromàtiques (alerta amb les al·lucinògenes, utilitzeu-les amb mesura), un dauet de llard i un bon raig d'oli, i enforneu a 200º, 15 o 20 mins.
Mentrestant, dissoleu una cullerada de mel en un got de vi ranci.
Traieu el conill del forn, mulleu-lo amb el vi i enforneu-lo de nou. De tant en tant gireu els talls i xopeu-los amb el suc. Deu minuts abans d'acabar-se de fer, poseu-hi les figues.
Evidentment, l'arròs de l'acompanyament és opcional.
Fàcil, fàcil i bo, bo!

divendres, 13 de setembre del 2013

Televidente Manolita: Aciertos cien por cien



-          ¡Hola!
-          Hola, buenas noches
-          Buenas noches ¿Con quien hablo?
-          Soy Acuario
-          Hola Acuario, bienvenida ¿Qué te preocupa?
-          Quisiera saber por qué mi hijo no me trae los nietos
-          Bueno... a ver que nos dicen las cartas... a ver a ver… bueno… ¡Uy! Aquí sale un embarazo, muy pronto
-          ¿Embarazo? ¿Yo?
-          No señora, no… su hijo.
-          ¿Mi hijo embarazado?
-          Bueno mujer, la esposa de su hijo. Felicidades, por fin será abuela
-          ¿Yo? Pero si yo ya soy abuela
-          ¡Ah! ¿Cuantos nietos tiene?
-          Dos
-          Pues va a tener tres
-          Pero yo no le preguntaba eso
-          ¿Entonces qué preguntaba?
-          Que por qué mi hijo no me los deja ver
-          ¡Ah! Bueno, veamos qué dicen las cartas… a ver… bueno, a mi me sale que van con más frecuencia a visitar a los padres de ella
-          Sí, claro… Eso ya lo sé yo
-          ¿Entonces?
-          Quisiera saber por qué motivo no me los traen a mi también
-          ¡Ah! Bueno… pues a mi no me sale nada. No hay ningún motivo, aparentemente… Tranquila Géminis,
-          Acuario
-          Acuario… con el nuevo bebé todo se solucionará
-          Pero ¿estás segura de lo del embarazo?
-          Que sí, Géminis,
-          Acuario
-          Acuario… ¡segurísima!
-          Pero ¿me los traerán más?
-          Que sí mujer. Bueno, hasta otro día ¿eh?
-          Pero oiga…
-          Tenemos otra llamada ¿Con quien hablo?