Avui, casualment, he vist que la setmana vinent, el dia 13, és l'aniversari de la mort de Rossini i m'han vingut al cap una colla d'anècdotes força divertides sobre ell, com aquella que diu que tenia el costum d'escriure al llit i una vegada que la partitura d'una obra li va caure al terra, mandrós com era, es va estimar més escriure una obra nova que no pas aixecar-se a recollir els papers. O aquella altra que diu que un dia tocant una obra de Wagner al piano, que sonava horrorosa, un deixeble seu li va dir "mestre, teniu el paper del revés" i ell va contestar "és que del dret encara sona pitjor!"
Però la que em fa més gràcia és la que va lligada a la composició de l'Stabat Mater. L'any 1831, Rossini va dirigir a Madrid el seu Barber de Sevilla i un tal Manuel Fernández Varela, arxidiaca i amb molt caler, li va encarregar l'obra. A Rossini, que ja havia decidit jubilar-se, li feia molta mandra però les seves poques ganes eren inversament proporcionals a la insistència del tal Fernández Varela. Al final va acceptar l'encàrrec però tan a desgrat que quan en portava un tros, va "delegar" en un ajudant perquè l'acabés. Conscient com era de la poca qualitat final de l'obra, quan la va fer arribar a l'arxidiaca li va imposar unes restriccions força severes: que s'interpretés una sola vegada i en privat; després havia d'anar a parar al calaix de l'oblit. M'imagino aquell religiós de l'Espanya provinciana del XIX (tampoc ha canvia gaire, em sembla) amb els ulls negats per l'emoció en rebre el present, tot i les condicions. Pel que sembla, es va estrenar el Divendres Sant del 33 i, efectivament, no se'n va saber res més. No, almenys mentre el tal va ser viu, perquè a la seva mort, els hereus ho van trobar i, ai las, sabent com era de valuós allò que tenien entre mans, ho van fer arribar a un editor de París. Que es publiqués una obra de Rossini, després de tants anys de silenci, va ser una notícia que va córrer com la pólvora i que, ràpidament, va arribar a les seves orelles. Suposo que se li van posar el pèls de punta quan ho va saber i es va afanyar ai, que no hi serem a temps, a parar-ho tot. Després de no poca feina, va recuperar el manuscrit i, ara sí, va revisar i reescriure tots els fragments que no eren seus i en va autoritzar la publicació i la reestrena a París, el 1842.
I per què el títol de l'article? doncs perquè el mestre també va ser un gormand d'antologia! Entre òpera i òpera, es dedicava a crear plats deliciosos com els canelons o el tournedo a la Rossini, amb foie i tòfona, entre altres suculències (així de llustrós se'l representa sempre!).
Apa, salut i música!
Caram, aquest Rossini!
ResponElimina