Vivim en una societat que pretén ser hiperlaica. De fet, molt més que això: ara el que es porta és criticar força la religió en general i el cristianisme en particular (a les xarxes socials hi ha pàgines dedicades en exclusiva a aquest tema). Home, és veritat que l'Església ajuda, però massa sovint es confon la institució amb les persones i la doctrina amb la fe. També massa sovint, els defensors del laïcisme actuen amb tanta vehemència que acaben cometent els mateixos erros que tan critiquen i, més que argumentar, sembla que volen imposar. I tot plegat ens porta a que el fet religiós és, gairebé, mal vist; quan algú ens diu que és creient, ens el mirem així... una mica de reüll. Segur que si, en una conversa, el nostre interlocutor recita de memòria un fragment de l'Odissea o La Divina Comèdia el considerarem un savi; si recita la Bíblia o l'Alcorà, com a poc pensarem que és raret.
El més preocupant d'això, per mi, no és la falta de fe: cadascú que cregui en el que vulgui (aquest és l'autèntic laïcisme). No; el més preocupant és la falta de cultura religiosa. Li cogui a qui li cogui, el cristianisme ha dominat la cultura europea dels últims, posem, mil cinc-cents anys. No diré, com diuen alguns, que la societat europea actual és fruit del cristianisme perquè jo crec justament tot el contrari: són les religions les que són imatge i semblança de la societat que les ha creat. En qualsevol cas, l'ordre dels factors no altera gaire el producte i d'una manera o altra, Europa i cristianisme no es poden deslligar i qui perdi les seves arrels cristianes, més enllà de la fe, s'està empobrint culturalment.
Concretem. Fa poc, en una conversa de cantina, el company Marcel va comentar que va havia hagut de dedicar una estona de la seva classe de filosofia a explicar la història de Caín i Abel perquè els seus alumnes de batxillerat no la coneixien. Al fil de la conversa, la meva companya Anna ens va fer veure que als alumnes ja no se'ls pot dir allò de "això ho heu de saber com el Parenostre" perquè ni se'l saben ni, en molts casos, saben què és. I és que la cultura popular és plena de frases i expressions lligades a la religió: perdre l'oremus, estar net com una patena, anar d'Herodes a Pilat, fer Pasqua abans de Rams, durar de Nadal a St, Esteve, etc. totes elles frases que la parla popular està perdent o ja ha perdut i que poca gent sap com interpretar. Ah, i si algú esternuda, se li ha de dir salut!, no fos cas que dient-li Jesús! s'ofengués (en certa ocasió, qui va esternudar vaig ser jo i una nena em va dir Jesús!... a continuació vaig presenciar com els seus pares la reprenien...).
Anem més enllà: es pot gaudir plenament d'una processó de Setmana Santa sense saber si el pas que tens al davant és un davallament o un Ecce homo? Jo crec que no. (I parlant de davallament, i sense pretendre fer cap spoiler, m'acaba de venir al cap l'última pel·lícula que he vist al cinema: Batman vs Superman. L'amic Andreu em va fer veure fa un temps que hi ha un corrent de pensament que compara les figures de Superman i Jesús i en les dues últimes produccions del superheroi les referències a l'Evangeli hi són ben evidents... evidents si tens cultura religiosa i les identifiques, és clar!) I just per Setmana Santa, qui més qui menys fa algun dia de vacances però, quanta gent sap realment què es commemora aquests dies?
I l'art? Què en podem dir de l'art? Quants milers (milions?) de persones han contemplat el David de Miquel Àngel sense saber què veuen? Té sentit escoltar la Passió segons St. Mateu de Bach sense saber què és la Passió? Com s'explica a un estudiant d'art que el tetramorf que envolta el Pantocràtor de St. Climent de Taüll representa els evangelistes si no sap ni qui eren ni quants eren? Quan Ausiàs March va escriure Llir entre cards, no serà que feia l'ullet al Càntic dels Càntics?
És evident que la cultura i el coneixement, sigui de la branca que sigui, no fan mai nosa i ajuden a gaudir molt més del que ens envolta i que aquests progres que critiquen alegrement la religió i les tradicions que se'n deriven s'estan perdent una bona font de plaer (intel·lectual).
I per acabar, una mica de música per posar a prova la nostra cultura religiosa...
