És el vespre d'un dia de tardor del 84. Un noiet de 14 anys arriba a casa i puja les escales tot emocionat: porta el segon fascicle de la l'enciclopèdia Los Grandes Compositores de Salvat. El primer fascicle està dedicat a "la Cinquena" dirigida per Karajan; el segon porta tres sonates, també de Beethoven, interpretades per un tal Claudio Arrau. Sap que té el sopar a taula però, com que mai ha escoltat cap sonata de Beethoven, pensa que primer vol saber com sonen i després ja soparà.
Posa la cinta de casset a la platina i el posa en marxa; de sobte, un acord de do menor, greu, profund... mantingut. Un calfred li recorre l'espinada i tots els pèls dels cos se li ericen com pues; els ulls, entelats. Durant els quasi tres segons que dura aquell so queda obnubilat; és la primera vegada a la vida que sent una emoció tan intensa, n'està segur. En aquell moment té una revelació: es dedicarà a la música.
L'obra segueix i ell torna poc a poc de l'estat on es trobava però continua fascinat per allò que sent. Com li agradaria tocar aquella sonata i fer emocionar d'aquella manera a qui l'escoltés! Com li agradaria fer arribar aquell sentiment tant profund a l'altra gent! Què posa la caràtula? quina sonata és? La núm. 8, "patètica".
Mesos més tard, la seva professora de piano (de primer de piano!) li va regalar la partitura com a premi per la nota que va treure a final de curs, i es va passar tot l'estiu estudiant-la; trenta anys després encara no la sap tocar...
I tot això ve a tomb perquè un dia d'aquests ha estat l'aniversari de Beethoven, el culpable que aquell noiet il·lús decidís dedicar-se a la música. La data exacta del naixement es desconeix; de l'única cosa que es pot estar segur, segons els biògrafs, és que va ser batejat tal dia com avui, 17 de desembre, de 1770.
L'autor de Les criatures de Prometeu va esdevenir un veritable Prometeu pel protagonista d'aquesta història. Li va portar la llum, l'autèntic coneixement revelat; li va fer entendre el sentit d'aquella frase tan gastada que diu que "la música arriba on no ho poden fer les paraules".
Escrivia barroerament, lluny de la perfecció de Bach o Mozart, però només ell pot transmetre un ventall d'emocions tan variat i intens. Escrivia difícil: encara ara, quasi dos-cents anys després, és complicat escoltar una obra com la Gran Fuga. Però només algú que sobreviu a una infància difícil, només un músic que se sobreposa a la desgracia de la sordesa i que no es deixa vèncer per la temptació del suïcidi pot conèixer el més profund dels racons de l'ànima i exposar-los de la manera que fa ell.
Decididament, si m'hagués d'emportar les obres d'un sol compositor a una illa deserta, serien les seves.
Per molts i molts anys, Mestre!
