dimarts, 21 de juny del 2022

La Patum està sobrevalorada

Aquesta última setmana he seguit un fil de Twiter que començava dient que la Patum era una festa sobrevalorada. Potser sí però també seria convenient recordar que cada cosa té el valor que se li vol donar. A mi no m'agrada el futbol i se me'n refot si el Barça guanya o no la lliga però hi ha gent que ho viu com si li anés la vida. El valor de les coses depèn de la percepció que cadascú en té. 

La Patum és una festa, sí, però també és una litúrgia, un acte de comunió. Quan ets a la plaça et sents hereu de la tradició, rets homenatge a totes les generacions de berguedans que han fet el mateix gest abans que tu i et sents obligat a perpetuar-la en la teva descendència. És la Confirmació anual del bateig de foc que no crema però purifica; és saltar i ballar a redós de figures llargament centenàries. Estimar la Patum és saber on tens les arrels encara que la vida t'hagi portat lluny. 

La Patum és una festa però també és un sentiment i, com a tal, difícil d'explicar. Com li pots fer entendre a algú que els berguedans ja naixem amb el repertori de melodies patumaires après des del ventre de la mare després d'haver-li sentit taral·larejar tantes vegades? La transmissió de l'ADN patumaire hauria de ser estudi obligat de l'epigenètica! 

La Patum és una festa però també és una emoció. La Patum és aquell calfred que et recorre l'espinada amb la primera nota del Ball de l'Àliga o aquell retruny a l'estómac amb cada cop de Tabal el diumenge de l'Ascenció. La Patum és l'olor de sofre dels Quatre fuets i aquell gust especial del primer xarrup de barreja (i l'ampolla de Vichy ben freda a la nevera que baixa tan bé l'endemà per si, després del primer xarrup, en venen gaires més...). La Patum són aquelles pessigolles a l'estómac quan et despertes el dimecres (et despertes si és que has aconseguit dormir). La Patum és la primera campanada del rellotge de St. Pere tocant les vuit. La Patum és cagar-te en els pixapins però morir-te de ganes de fer venir totes les teves amistats de fora a visitar-la. La Patum és mudar-se per anar a Lluïment. La Patum és aquella àvia baixant a la plaça dues hores abans per agafar lloc a la barana i no perdre's cap detall. La Patum són els ulls esbatanats d'un infant davant la magnificència dels gegants; aquell nadó que s'ha fet gran i lliga la pipa al coll de la Guita Grossa o al canell dels Gegant Vell; aquell nen que, a coll del pare, es tapa les orelles fins i tot abans de veure la primera espurna de foc. La Patum és veure ballar el Ballet vell als gegants; és el primer salt amb la primera nota dels Turcs i Cavallets; són milers de veus cantant Les nenes maques a l'uníson, els mateixos milers de veus que demanen silenci abans del Ball de l'Àliga. La Patum és la traça d'espurnes ondulada de les Maces; és l'amenaça de l'alè de la Guita Xica al clatell; és l'alegria dels Nans. La Patum és la pujada d'adrenalina quan es tanquen els llums en començar el salt de Plens i l'alegria desbordada quan es tornen a encendre. La Patum és fer els Tirabols de bracet amb el teu crush. La Patum és aquella llagrimeta, galta avall, quan veus entrar la Guita Grossa a l'Ajuntamet per últim cop. La Patum és arribar al dilluns de tots dilluns amb un cabàs ple d'anècdotes que aniran sortint, de manera recurrent, a les converses al llarg de l'any que ens separa de la propera perquè, ja se sap: a Berga els anys es compten per Patums. La Patum és tot això i encara més coses perquè hi ha tantes Patums com patumaires. 

Li diríem a algú de Verges que la seva Dansa de la Mort està sobrevalorada? O als participants de les diverses Passions que tenim al país? O als baixadors de falles? No, no els ho podem dir perquè cada tradició, santificada pels seus participants, és única i irrepetible. Les úniques persones que poden considerar que una festa està sobrevalorada són aquelles que no han tingut la sort de néixer en un lloc amb una tradició semblant i no saben l'emoció que desprèn. Pobres...



dijous, 19 de novembre del 2020

Un disc de sardanes i alguna cosa més (III)

I finalment, coincidint amb el Dia-V, tercer lliurament i últim d'aquest fulletó en capítols sobre les obres futuriblement enregistrades. 

Quòlibet és el nom que rebien durant el Renaixement unes obres escrites amb estils i melodies d'origen divers; per fer-ho fàcil malgrat no ser exacte, ho podríem comparar amb un popurri. Aquest és el nom que vaig escollir per l'obra que tanca el disc perquè popurri em semblava massa vulgar i així, de passada, us picava una mica la curiositat... que jo sé que algunes ànimes inquietes es van ocupar de saber-ne el significat. Quòlibet, doncs, és una fantasia per a cobla de tretze amb quatre percussionistes sobre melodies de la Patum, encarregada per l'amic i tenorista Joan Sala per al seu concert de final de carrera. Es va estrenar amb ell mateix a la tenora solista durant el concert de Patum Memorial Ricard Cuadra de 2010.

Abans del Quòdlibet, però, hi robareu un Breu divertiment sobre una popular catalana, obra que vaig fer purament com a entreteniment - mai més ben dit - partint d'un exercici d'harmonització de la Margarideta dels meus temps d'estudiant d'harmonia (encara veig el mestre Xavier Boliart interpretant-la al piano!). 

I fins aquí el que jo us en puc dir... ara només us puc demanar que ens ajudeu a la cobla i a mi a realitzar aquest projecte.

Gràcies!!


                                                                 Foto de Jordi Galderic

dimecres, 18 de novembre del 2020

Un disc de sardanes i alguna cosa més (II)

Seguint amb l'explicació del disc, per qui li interessi, us diré que en el segon bloc de sardanes hi trobareu aquelles que han estat dedicades, escrites amb nocturnitat i traïdoria. Un any i un dia, dedicada precisament a la Cobla Berga Jove en el seu primer aniversari (i estrenada l'endemà, d'aquí el títol); Queralt al cor, escrita per al disc commemoratiu del centenari de la Coronació de la M. D. de Queralt (que és una reedició de la primera sardana que vaig escriure fa trenta anys - i que donava per perduda - que, casualment, té una citació de l'Himne de la Coronació); Gerard i Marta, dedicada al Gerard Comellas, el meu amic de tota la vida i a la Marta Camps amb motiu del seu casament (que també té una història curiosa...); i, finalment, Per tu, Pol i Petits Marc i Queralt, dedicades als meus fills (el gran en té una per ell sol... els petits van arribar junts, els toca compartir la mateixa...).

I, per tancar l'apartat de sardanes, hi trobareu les tres que he escrit en col·laboració amb els amics de la Cobla Contemporània, en el seu estil fresc i desimbolt. L'abella Picapedra, amb melodies de l'Abella Maia i The Flintstones (i en Doraemon, que també hi treu el nas); Malbaratament indecent per sota la taula, amb melodies de Derroche, Por debajo de la mesa i Propuesta indecente (ara ja enteneu el títol, ehh); i Una de l'oeste, amb les bandes sonores d'Els set magnífics, El bo, el lleig i el dolent i Once upon a time in the west.

Demà més!

dimarts, 17 de novembre del 2020

Un disc de sardanes i alguna cosa més

Fa anys veia per tv una entrevista a l'Antonio Gala on li van demanar per la seva col·lecció de bastons; ell va contestar que no col·leccionava bastons sinó amics que li regalaven bastons (una imatge meravellosa!). Salvant totes les distàncies possibles, a mi em passa una cosa semblant: jo no tinc un catàleg d'obres, tinc un catàleg d'amics que interpreten les meves obres. La meva minsa carrera de faedor de música no seria res sense aquests intèrprets temeraris i alguns, encara més temeraris que, fins i tot, gosen fer-me algun encàrrec. 

En el camp de la cobla, res hagués estat el mateix sense els amics de la Principal de Berga, la Contemporània i ara, aquests sagals de la Berga Jove que m'estimen tant que han considerat que val la pena enregistrar la meva obra. Mai els podré agrair prou l'esforç i la dedicació que hi posen, especialment al Joan Serra i al Lluís Gual (que és un cul del Jaumet i no para mai de rumiar nous projectes!). 

En aquest disc hi trobareu catorze obres: dotze sardanes i dues obres lliures, algunes d'inèdites. En un primer bloc hi hem posat les sardanes espontànies, aquelles que són fruit de l'arravatament d'un moment, escrites sense premeditació.  En són quatre: Il·lusions, Nans i Gegants (amb temes patumaires), Op. 41 (que es llegeix opus 41 😏) i Clàssica (inèdita i acabada de sortir del forn). 

El segon bloc... bé, aquest... us l'explico demà!


divendres, 17 de juliol del 2020

No, no ens equivoquem!

NO, NO ENS EQUIVOQUEM! La culpa de la covid i dels rebrots no és (tota) de les festes familiars, els joves "descerebrats" ni els treballadors. Ja n'hi ha prou de criminalitzar la societat i assenyalar-nos entre nosaltres amb el dit acusador: cadascú se sent del seu i ningú és ningú per criticar el veí. Potser és hora que comencem a posar el focus en aquells a qui paguem el sou perquè ens cuidin i ens gestionin i han fet (i fan) la seva feina amb el cul. Mentre uns països la veien a venir i compraven PCR per fer testos massius a nosaltres ens deien que encara es podia fer el MWC; mentre uns països prenien mesures amb el primer infectat, a nosaltres ens deien que tranquils, que aquí no arribaria i no es van prendre mesures fins a tenir la sanitat col·lapsada i una pila de morts a sobre la taula. Per la seva incompetència i falta de previsió ens hem hagut de menjar el confinament més rigorós d’Europa, amb tot el que cada família se sap. I ara, amb la complicitat dels mitjans i la inoculació de la por, ens han endossat la seva “nova normalitat” que molts de nosaltres, ànimes càndides, hem comprat sense qüestionar-nos res. El sistema de detecció i rastreig de nous casos no funciona però tu no et descuidis la mascareta perquè, això sí, ells, amb l’obligació del morrió i la distància social, ja s’han espolsat les puces i ens han passat tota la responsabilitat i sentiment de culpa a nosaltres. I alguns ciutadans s’han empassat la píndola tan bé que es dediquen a culpabilitzar els que, al seu veure, no compleixen amb els nous preceptes. Entre la psicosi paranoide dels uns i el “tantsemenfotisme” dels altres, que també hi és, hauríem d’aspirar a trobar un terme mitjà basat en el viu i deixa viure i no dedicar-nos tant a jutjar els altres que, com he dit abans, cadascú s’ho sap i, això sí, quan arribi el moment, espero que siguem capaços de demanar responsabilitats a qui realment se li han de demanar, amb el mateix ímpetu amb què ara assenyalem el veí.

Respuestas a preguntas frecuentes sobre cómo funcionan los virus ...

dilluns, 13 de juliol del 2020

La mort més prevista de la història


El divendres 13 de juliol de 1951 Arnold Schönberg se'l va passar al llit; per a desesperació de la seva dona, no es va llevar ni per menjar. 

Schönberg patia una triscaidecafòbia patològica tan exagerada que fins i tot va suprimir una de les as del nom d'Aaron en el títol de la seva òpera inacabada, Moses und Aron, perquè no tingués tretze lletres. Havia nascut un dia 13 i estava convençut que aquest nombre marcaria tota la seva vida... i la seva mort. Sempre havia pensat que moriria amb 76 anys (7+6=13) i aquell divendres 13 tenia justament 76 anys. 

Al final d'aquell dia, la pacient Gertrud, que estava convençuda que el seu marit tenia el cap ple de collonades, va entrar a l'habitació a veure'l. Ell se la va mirar, va pronunciar la paraula "harmonia" i va quedar fulminat per un atac de cor. Eren les 23.47... quedaven 13 minuts per canviar de data.



Música Clásica BA


dimarts, 9 de juny del 2020

Avui he somiat que...

Sona la vuitena campanada, l'última, del rellotge de l'església. El Tabal comença a retrunyir sota el porxo de l'ajuntament i creix la remor de veus; uns aplaudiments per aquí, un xiulet entusiasta per allà. Pausa. Per un moment sembla que no ha passat res però això ja ha començat i tots sentim aquell pessigolleig a les entranyes. Les quatre maces surten en fila per prendre posicions al centre de la plaça, cadascuna seguida per la corrua d'afortunats que la podran passar (i els no tan afortunats que s'hi afegeixen amb aquella mica de fe per si encara els arriba) això sí, arrapats entre ells com paparres, no fos cas que algun espontani els prengués el lloc. Els més prudents s'afanyen a engalanar-se amb el barret i el mocador; els que ja tenim els braços cosits a cremades ens ho prenem amb més calma. Ha arribat el moment: amb la colla ens acabem el glop de barreja i ens atansem cap al mig. Un passet cap aquí, una empenteta cap allà, aprofitem un lleu moviment de la multitud per entaforar un colze i... poc a poc i amb paciència arribem al davant, que en això, com en tot, cadascú té la seva tècnica però la veterania sempre és un grau. Torna a retrunyir el Tabal i ara sí, ara va de bo! Els fuets comencen a espurnejar a cada extrem de l'espai allargat que la multitud els ha deixat amb penes i treballs. Comencen a saltar les dues d'una banda; ara comencen les dues de l'altra i se'ns creuen al davant. Res com aquella oloreta de sofre per disparar la dopamina! Olor de sofre i pudor de cabells cremats, que d'això també se'n sent. Els quins passen la maça els veus amb aquella cara de felicitat, la felicitat que dona saber-se observat i envejat per milers d'ulls. Peta l'últim fuet (estem de sort si han petat tots quatre), l'espai al centre de la plaça es dilueix i les maces comencen el seu camí. Els saltadors afortunats es miren somrients, sobretot els qui els ha petat, que això sempre fa il·lusió; els no tan afortunats es miren amb cara de "què hi farem...".

 

Nou retruny del Tabal, ara, però, més pausat i profund. Els més porucs ja saben el que els ve a sobre i s'enretiren tot i saber que pocs llocs segurs hi ha. Un fil de fum s'enlaira  des d'un extrem de la plaça i d'entre la massa emergeix el coll imponent de la Guita Grossa. Aquesta rai que es veu a venir! Amb el seu pas pausat fa mitja volta a la plaça abans d'enfilar cap a la barana; un clàssic. L'altra, la Xica, no acabes de saber mai per on et vindrà. Ara sí: surt de l'ajuntament i encara de dret cap al centre de la plaça, arrambant amb tothom qui troba, sense donar-los temps a encomanar-se ni a Déu ni al Diable. "Avall la barra!", "volta!", "amunt!", "què, Cesc, com ho portes?"... I vinga crits i exclamacions i corredisses al seu darrere... com boits! Acabem el salt, alguns més exhausts que altres, i les veiem marxar pel mateix camí que una estona abans han fet les maces.

 

És el torn dels Gegants Vells que, amb el seu posat majestàtic i des de la seva talaia privilegiada, han estat contemplant tot l'espectacle fins ara, condescendents, com sabent-se els reis de la plaça i pensant "prepareu-vos que ara sí que ballareu, xitxarel·los!". El Gegant, que tot i l'edat està fet un dandi, mostra un bigoti lluent i clenxinat; Ella, la més presumida, un ram nou de trinca.

Prenen posicions, cara a cara, reptant-se. El bombo dels músics dona l'avís i, "bum", comencen a moure's. Un valset entonat per milers de veus, alguna amb més fortuna que altra, inunda la plaça que, vista des de dalt, s'ondula com un camp de blat piquejat de gallarets mogut per un vent suau. I, de sobte, el silenci; aquell silenci tan curt com intens que precedeix l'entrada del rebatut i que ens fa saltar a tots com si fóssim un, com si no hi hagués demà. Arriba el final i els gegants giravolten solemnement. Sembla com si el roig de les galtes de la geganta hagués pujat de to per la sufocació i ens tornen a esguardar com si ens diguessin "què, en voleu més?".

Ens retrobem amb la colla i mirem com la comitiva es perd, amunt, per les escales de l'església cap al casc antic, amb tot el jovent assedegat de Patum saltant al ritme de la música. Els veterans ens prenem un moment per fer una altra barregeta i comentem les incidències del primer salt; ja els atraparem que això tot just comença i ja se sap que és moooolt llarga la Patum!