dimecres, 19 de juliol de 2017

Tots som genis...

Avui m'he entrebancat (un vegada més!) amb questa frase:



És una frase que omple llibres d'autoajuda i deu fer sentir  bé a algunes persones frustrades quan s'han estavellat en algun intent però jo la trobo estúpida i superficial (de fet, com qualsevol cosa relacionada amb l'autoajuda... no ho puc evitar). 

Per començar, no hi ha cap prova de que Einstein l'hagués dita mai i, de fet, la primera vegada que se'n té constància és l'any 2004... té pinta de ser una (altra) atribució falsa.

Sobre la primera proposició de la frase "tots som genis", és evident que no: tots no som genis. No sé si la ciència o els acadèmics de la llengua han trobat una definició apropiada del concepte de "geni" però em sembla que tothom té una idea intuïtiva del que és un geni. Newton, Miquel Àngel, Bach o Petrarca eren genis. Algú que excel·leix en el seu camp i supera el paradigma vigent és un geni i, segurament, encara que els coneguem per un àmbit concret, sobresortirien en qualsevol cosa que es proposessin fer; els altres, per més que ens cogui haver-ho d'admetre, no ho som. 

I sobre la segona proposició, "si jutges un peix per la seva capacitat d'enfilar-se a un arbre etc, etc." la trobo patèticament absurda. A cap peix se'l jutja exclusivament per si puja o no a un arbre. A la nostra societat, de vegades ens fan pujar arbres però també ens fan córrer o ens fan nedar; rebem una educació prou generalista com per què qualsevol pugui trobar un àmbit en què sentir-se còmode i destacar, si és el cas. Hi haurà qui se li donarà bé la biologia o la història o la pintura i si té les capacitats necessàries, destacarà i si no, no. I no cal que ens enganyem pensant que som uns genis incompresos: senzillament no som genis.

Perdoneu però ho havia de dir!

dilluns, 3 d’abril de 2017

Una altra pizza

La gràcia de la pizza és que dóna molt joc i pots fer coses delicioses de manera ben senzilla. L'altre dia, sobre la marxa, em va sortir això





Sobre la base hi posem mozzarella i tomàquet natural (en aquest cas, cirerols) i ho amanim amb una picada d'all i julivert amb oli; res més... deliciós! (o potser serà que els gormands ho trobem tot bo, que també podria ser...)

dissabte, 11 de febrer de 2017

El 9N jo també hi era

El 9N jo també hi era. 
I el 8N. 
I el 7N. 
Perquè jo era el coordinador del local i era el responsable de tenir-ho tot a punt: rebre i instal·lar els ordinadors, rebre i muntar les urnes, endreçar-ho tot, obrir i tancar el centre,... I ho vam fer tot entre tots. Una bona colla de voluntaris arremangats perquè allò sortís bé i tots preparats per rebre en qualsevol moment les "forces de l'odre" que ens ho fessin aturar tot. 
Ho vaig fer llavors i ho tornaria a fer.

A mi no m'han citat a declarar ni com a testimoni ni com a imputat. Tampoc calia: no tinc precisament vocació d'heroi, jo... tinc prou feina. Però si ho haguessin fet hagués dit la veritat: ningú m'hi va obligar, ho vaig fer per voluntat pròpia però jo que sabia que estava desobeint; jo que sabia que estava fent una cosa que no sé quin tribunal no volia que estigués fent i, potser precisament per això, ho feia amb més ganes que mai perquè, ja se sap, allò que ens prohibeixen, sovint, és el que més ens motiva. 

Precisament per això em sap greu (i quasi que em fa una mica de vergonya i tot) que la línia principal de la defensa dels imputats al judici hagi estat "nosaltres no vam fer res, van ser ells, els voluntaris". En les seves al·legacions finals es van presentar tots tres com uns anyells sacrificats, com si se'ls acusés d'una cosa que no anava amb ells. És veritat que se'n van "responsabilitzar" fins a cert punt però sempre amb el benentès que consideraven que allò que feien era "legal". La defensa deixa clar que prou que volien complir la llei però no van poder: no podien aturar un moviment social com aquell, impulsat "per ells, els voluntaris". Uns voluntaris que vam dedicar moltes hores i molta il·lusió a un esdeveniment que considerem únic i que ara veiem com les persones que ens van "inspirar" gairebé se'n desdiuen. I tot per salvar-se d'una sentència que quasi segur que fa temps que està dictada i que els caurà a sobre sí o sí. 

No ho sé, potser sí que és aquesta l'estratègia bona: fer com que no fem res mal fet i anar marxant... però tard o d'hora (i espero que més d'hora que tard) s'haurà de desobeir de veritat, sense mitges tintes... i necessitem líders que ho tinguin clar.



diumenge, 22 de gener de 2017

Tatin tatan tatum

Conten els que ho saben que en fa cent i tants, l'Stéphanie Tatin preparava, tota atabalada,  un àpat per una colla de caçadors al seu restaurant, les postres del qual havia de ser un pastís de poma. Tan atabalada estava que quan se'n va adonar havia posat les pomes al forn sense la massa; per sortir del pas, va tenir la idea de tapar el motlle amb la pasta de full i sembla ser que el resultat de tal improvisació va tenir un èxit notable entre els comensals. Acabaven de néixer unes de les postres més delicioses que conec: la tarte tatin.

De versions sobre el seu origen n'hi ha diverses, no cal dir-ho, però el resultat final és el mateix i ve a ser una cosa així


En una paella o cassola posem sucre i mantega en una proporció més o menys de 2 a 1 i ho fem coure poc a poc i remenant. Quan comença a ser ros i ben lligat hi afegim la poma a talls grossos i la caramel·litzem. Quan és una mica tova hi tirem canyella en pols, li donem dues voltes més, la retirem i l'anem posant ben endreçada al motlle. Hi tirem una mica del suc que ha quedat a la cassola, tapem amb la massa i enfornem. Quan està a punt ho traiem del forn, esperem que sigui tebi abans de girar-ho i... a disfrutar!



Avui, per mullar-ho, hi he acompanyat el cava Litus, de Farré-Garriga. 


No us deixeu "impressionar" per l'etiqueta: també bevem pels ulls i aquest és el típic cava que jo no compraria mai si m'hagués de guiar per la vista (en el seu moment me'l van recomanar), però, tot i el mal gust que tenen pel disseny, els de Farré-Garriga no ho fan gen malament.

diumenge, 6 de novembre de 2016

Venturosos els desobedients

M'agradaria començar aquest escrit dient que em sorprèn però no puc. I no puc perquè no em sorprèn gens que les crítiques més ferotges que he sentit i llegit contra l'alcaldessa Venturós provinguin de la banda de JxS. L'alcaldessa creu que s'ha de desobeir i desobeeix. Què no hem entès?

De fet no em sorprèn perquè alguns dels que prediquen la desobediència, el desacatament i la desconnexió, ni desobeeixen, ni desacaten, ni desconnecten. N'hi ha que quan un tribunal els crida a declarar, hi van i només busquen subterfugis per justificar els seus actes... és una mica allò de llançar la pedra i amagar la mà: que si el 9N no vam fer ben bé un referèndum, que si hi ha un article no sé on que m'ho deixava fer, que si volíem però no volíem... En canvi, l'alcaldessa ha llançat la pedra i aguanta el tipus. Ja comença a ser hora que algun titafreda d'aquests que s'omplen la boca de "procés" vagi fent alguna cosa més que parlar-ne perquè només parlant-ne, no sé si acabarem d'arribar mai enlloc.

Alguns, per desviar l'atenció del que és realment important, han posat el focus en la crítica de la CUP cap els mossos d'esquadra i l'han acusada de matar el missatger... És veritat que ningú pot obligar ningú a desobeir i que la policia no hi és per opinar sinó que hi és per complir ordres: si a un mosso li diuen que detingui l'alcaldessa, la deté; és la seva feina i ningú li pot exigir que se la jugui. Però entenc que la crítica no va pels mossos individualment sinó pel seu cap, el conseller d'interior. És evident que si volem desconnectar, en algun moment, algun càrrec important haurà de prendre decisions incòmodes, com donar instruccions als seus mossos perquè deixin de complir segons quines ordres i, si ens han de detenir, que vinguin els altres, no?

A mi em sembla que això de desconnectar sense desconnectar i, a sobre, linxar els que ho fan i ho porten fins a les últimes conseqüències, no ens ajudarà gaire... 


divendres, 30 de setembre de 2016

Un dia crític

Em sembla que ja ho entenc. Tant des de les institucions com des de TV3, últimament ens estan taladrant amb la innovació educativa i els nous mètodes pedagògics supermoderns i hiperprogressistes, basats en l'autoaprenentatge dels alumnes que "han de dissenyar el seu itinerari educatiu en funció dels seus interessos". És clar: en tenen taaaants i tant variats d'interessos els nostres alumnes... 

Doncs en un acte de lucidesa i avançant-se al futur i a les necessitats dels ciutadans del demà, l'IEC treu una nova gramàtica, més d'acord amb els temps que corren. Elimina quasi tots els accents diacrítics i simplifica la dièresi i el guionet, entre altres coses. Si és que ja ho diu aquell sant baró d'en Merlí: "les normes hi són per saltar-se-les". Els de l'IEC deuen haver pensat que si eliminem les normes, ningú se les podrà saltar... molt millor, no?

i ia pusats, trobu ce podrien abe sigut mes megaguais i podien abe suprimit tots els accens, 
les h, ce tutal, pel ce serbexen... 
i tantes b (v,w), per ce? amb la b ia fem
la l·l? fora! i la ç... si podem pusa una s... mira ce seria fasil
digrafs (qu, gu)... fora!
les maiuscules son masa groses i trenquen la regularitat del tex... no calen
i dels prunoms febles ia ni texplicu!

De fet, es podrien haver autosuprimit (auto-suprimit... autossuprimit... ai coi! ara no sé com ho he d'escriure) els gramàtics i acabàvem abans.



dimecres, 31 d’agost de 2016

Berga és Berga

"Berga és Berga" i de vegades hi passen coses que costen d'entendre, com que milers de ciutadans d'una ciutat tan "progre" surtin al carrer per celebrar una efemèride que molts consideren casposa i retrògrada. Però, realment costa tant, d'entendre? jo crec que no.

Fa anys vaig conèixer una senyora que em va demanar d'on era:
- de Berga - vaig dir.
- Uuii els berguedans! Mira que us estimeu la vostra terra vosaltres... - em va contestar. Suposo que n'hi deu haver de tots i jo només puc parlar per mi però tenia raó: jo m'estimo la meva terra i això vol dir el lloc, el paisatge i els símbols. I què és Queralt sinó un símbol? Queralt en el seu conjunt: la muntanya i el santuari, amb la seva Marededéu. Jo sempre he sentit dir allò que a Berga es pot ser tan ateu com vulguis però la Marededéu que no ens la toquin. No serà aquesta la justificació senzilla i clara de la contradicció? La muntanya i l'esguard del santuari m'han acompanyat mitja vida i, com tants d'altres que la vida ens ha dut una mica lluny, només em cal fer primer revolt a l'esquerre sortint dels túnels de Puig-Reig per saber que sóc a casa.

Per això, segurament, es pot explicar que milers de persones sortíssim al carrer per rebre la Marededéu. Per això, segurament, es pot explicar que tants ateus menjacapellans ens emocionéssim escoltant l'Himne de la Coronació. Perquè el que va passar a la Plaça de St. Pere dissabte passat (i tot el que segueix), per molts, no va ser un acte d'exaltació de la fe sinó un acte de berguedanisme i perquè aquella talla de fusta de dos pams i mig és alguna cosa que ens uneix, més enllà de credos, i ens fa sentir la profunditat de les nostres arrels. 

Berga és Berga i els berguedans som com som. No costa tant d'entendre... em penso.