dissabte, 31 de maig del 2014

Un d'en Murakami

Parlar bé d'un gran escriptor és molt fàcil; o potser és al revés? potser, justament, són grans escriptors aquells que et posen fàcil parlar bé d'ells? Sigui com sigui, un d'aquests és en Haruki Murakami i, pel meu gust, el Murakami de Tòquio Blues o After Dark, més que el de Despietat país de les meravelles i la Fi del món o Kafka a la platja. No és que tingui res en contra de la ciència ficció que gasta aquest autor, no, però m'agrada molt més quan parla de personatges corrents, amb històries sovint anodines, que no acaben de trobar el seu lloc al món. Com en Tsukuru Tazaki, el noi sense color de l'últim llibre que acabo de llegir.

El que em commou d'en Murakami és la manera com descriu l'interior de les persones. Mentre el llegeixes, gairebé et fa sentir com els seus personatges, amb les seves contradiccions i decepcions, amb les seves inquietuds i el seu desconcert davant d'una realitat que els sobrepassa. Personatges que tenen la sensació que les regnes de la seva vida se'ls han escapat les mans i, senzillament, van tirant. Que aixequi el dit qui no s'hagi sentit així alguna vegada...



Als trenta-sis sis anys, en Tsukuru, esperonat per la Sara, inicia un pelegrinatge de retorn a la seva joventut per trobar el desllorigador d'un nus emocional que no li deixa viure amb normalitat les seves relacions afectives, un nus provocat per un desengany que quasi li costa la vida. El llibre parla de l'amor i l'amistat, de la joventut perduda i dels temps feliços, però crec que també i sobretot, d'aquelles coses que hauríem d'haver dit i no ho vam fer quan tocava i que sempre més les sentirem com un pes a la boca de l'estómac.

I naturalment, venint d'un diletant com en Murakami, no hi podia faltar el paisatge sonor, aquest cop de la mà de Franz Liszt i els seus Années de Pèlerinage, amb dedicació especial a la peça núm. 8 del volum de Suïssa, Le mal du pays. Al llarg del llibre es van trobant comentaris preciosos i preciosistes sobre l'obra i, fins i tot, disquisicions interessantíssimes sobre si és millor la versió de Berman o la de Brendel.

Jo, la veritat, no sabria amb quina quedar-me; de moment, us deixo amb la de Lazar Berman, que és la que domina en el llibre.

Salut i bona lectura!




dijous, 15 de maig del 2014

Ens han tallat el Pi

Ens han tallat el Pi. Una colla d'energúmens, amb nocturnitat i traïdoria, li han serrat una branca. Considero que ha estat una bretolada d'una mala fe extrema. Els espanyolistes més rancis, no cal dir-ho, estan encantats de la vida amb aquesta feta i l'aplaudeixen; la comparen amb aquella imatge, massa vista, d'algú cremant una bandera espanyola: un símbol per un altre. Però no és pas el mateix.

Quan es crema una bandera espanyola (o una Senyera o una Estelada, que també se n'han cremat) es crema un símbol estampat en un tros de roba que, més enllà dels sentiments, no té més valor que el que li han volgut donar a la botiga de teles. Però el Pi de les Tes Branques era (és) únic. Els individus que han perpetrat una gesta tan vil no han destruït una còpia del símbol, han destruït EL símbol, un símbol materialitzat en un arbre declarat monumental per la Generalitat i, per tant, patrimoni de tots els catalans. 

Desitjo, com devem desitjar tants i per difícil que pugui ser, que trobin qui ho ha fet i li facin pagar com es mereix. Però per sobre de tot, desitjo que aquests fills de la Grandíssima Meretriu de Babilònia vegin com Catalunya s'independitza i la seva gesta es converteix en una anècdota insignificant, no recordada per ningú.

Fem-los veure que tallant una branca d'un pi mort només han donat més saba als sentiments.



dijous, 8 de maig del 2014

Dels periodistes esportius

M'encanten els periodistes. Bé, alguns periodistes. Em fan gràcia, no ho puc evitar. En una entrada anterior ja vaig fer referència als mètodes de documentació que utilitzen, però últimament m'he fixat en el vocabulari que fan servir, sobretot els esportius. Suposo que ho fan per semblar més savis i cultes del que són o per fer més grandiloqüent la notícia que donen, però a mi em sembla que utilitzar cultismes i paraules tècniques fora de context, més aviat és fer el ridícul.

Aquesta setmana, un d'aquests meus ídols explicava que en Zubizarreta i en Luís Enrique s'havien trobat i que no sé quin tema havia estat l'"epicentre" de la reunió. Perdó? Epicentre? Si els meus professors de ciències natural no em van enganyar, l'epicentre és el punt de la superfície de la terra situat a la vertical del punt on s'ha originat un terratrèmol i, per tant, el lloc que acostuma a rebre més fort. Com a metàfora del "tema principal d'una reunió" ho vaig trobar d'allò més desencertat. Però és clar... fa més de savi parlar d'epicentres que de "temes principals", on va a parar!

L'altra expressió que em fa molta gràcia i que sento molt sovint (i que deuen utilitzar moltíssim perquè jo no sóc de mirar futbol i la sento contínuament) és que un jugador s'ha "escorat cap a la banda". Jo sempre havia pensat que escorar-se ho feien els vaixells quan s'inclinaven cap a un costat (per assegurar-me'n vaig tirar del Diccionari de l'IEC i es veu que també vol dir apuntalar un vaixell fora de l'aigua amb escores). A mi em sembla que quan un jugador agafa la pilota i travessa el camp excessivament desviat cap a una banda, no ho fa ni inclinat ni, molt menys, apuntalat (vaja, a mi m'ho sembla, però ja us he dit que no sóc gaire de futbol jo... potser sí que passa). 

Això, i alguna altra coseta, em fa arribar a dues conclusions molt simples: 1. als periodistes esportius, a base de relacionar-se amb futbolistes, se'ls iguala el nivell intel·lectual(*) i 2. els manuals d'estil i els correctors lingüístics de TV3 o no existeixen o no els fa cas ningú o els paguen fatal i no fan bé la seva feina.

(*) M'abstindré de comentar l'altra notícia esportiva de la setmana sobre les inquietuds intel·lectuals d'en David Babunski.