L'altre dia, mentre em menjava el meu platet de tripa a l'Hostal St. Maurici, em vaig adonar que no recordava l'última vegada que n'havia menjat, i em va produir l'efecte d'aquella famosa magdalena. I és que ara ens hem tornat tots molt fins, però en la nostra infantesa (la meva almenys), els menuts eren habituals a taula: tripa, freixura, fetge, ronyons, turmes o lleterons eren paraules del lèxic culinari que jo sentia sovint i que ara pràcticament no recordo. Per això, tot mirant aquell platillo, em vaig proposar de fer-ne.
Després de recordar com la feien a casa i fer una mica de recerca, em vaig adonar que, com era de preveure, hi ha tantes maneres de preparar-la com cuiners, per tant, m'he arremangat, he agafat el ganivet i m'he llançat a provar sort a la meva manera. I ve't aquí el resultat: tripa i cap amb ganxet filaire.
Tot ha començat amb un bon sofregit de ceba, tomàquet i una punta de bitxo. Quan ha estat a punt hi he afegit una culleradeta de pebre vermell, la tripa i una fulla de llorer; una bona remenada i a bullir una estona, però no pas amb aigua sinó amb el caldo de bullir les mongetes. Passada aquesta estona (no sé quanta, perquè això sí que ho tinc, que el tema rellotge el porto una mica anàrquicament) hi he afegit el cap, tombo i tombo, i la picada, amb el seu carquinyoli, ametlles, avellanes, un gra d'all i un rajolí d'anís. Amb l'últim bull hi he afegit les mongetes i...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada