Marxisme domèstic

Ahir sentia l'Albert Rivera acusar ERC de  "trencar la convivència a Catalunya i saltar-se la Constitució i les lleis", i em va venir un pensament que segur que Marx ja va explicar molt millor fa cent cinquanta anys, però és que jo sóc una mica lent...
El cas és que a la societat hi ha dos tipus d'individus: els dominants i els dominats (Marx ho fa una mica més complicat amb tot això de la superestructura i tal i tal). Mentre els dominats no es queixen i van aguantant, tot va bé; governa la pau i l'harmonia social. Però, ai las! quan els dominats es cansen i es revolten, els dominants els acusen de voler trencar la convivència pacífica i crear "mal rotllo". Vaja, que m'imagino el rei Lluís XVI pensant "tan tranquils que estàvem i ara arriben aquests revolucionaris a trencar la convivència i saltar-se les lleis"; i just després va perdre el cap.
Mentre els catalans hem aguantat que la nostra llengua i els nostres impostos fossin minoria i minoritzats, tot ha anat bé: pau i una certa harmonia. Ara, que ja som uns quants els que comencem a estar-ne tips i fem una mica de soroll, ara ens hem de sentir dir que volem trencar la convivència i crear una fractura social i no sé quantes coses terribles més.
No senyor Rivera, no, la convivència no la trenquem nosaltres. Faci-s'ho mirar.

Música?

Carta oberta al Molt Honorable

Benvolgut Artur,

Quina peneta que em fas. Tants anys esperant ser president de la Generelitat i quan per fi ho aconsegueixes, et creixen els nans. Tan bé que havíeu viscut els de "Conveniència i Unió" durant trenta anys fent el doble joc: la llagrimeta aquí, dient que a Madrid no ens estimen i queixant-vos del dèficit de Catalunya; allà, dient "sí a todo", i votant sempre a favor de tots els pressupostos de tots els governs (això em fa pensar que, potser, una mica de culpa pel dèficit també la teniu...). I així quedàveu bé a tot arreu i anàveu guanyant eleccions. 

Però s'acostava l'11 de Setembre de 2012. Tu de moment feies l'orni; suposo que imaginaves que al carrer hi hauria quatre peluts. Quan vas veure que potser no seríem quatre, vas intentar portar l'aigua al teu molí i vestir-ho de la defensa del Concert Econòmic (ui! perdona, no recordava que aquesta expressió només la vas utilitzar durant la campanya electoral de 2010...), volia dir Pacte Fiscal. Suposaves que si anaves a Madrid a negociar amb el suport d'un milió i mig de persones, en Rajoy no et podria negar res. Si en Rajoy hagués estat un bon estadista, t'hauria donat un copet a l'espatlla i t'hauria dit "oi tanto que sí, Artur, vuelve dentro de medio año y hablamos". Quina bona solució per a tots dos! ell se't treu de sobre i tu ens ho vens com una victòria (i mentrestant, el fervor sobiranista potser es refreda i qui dia passa, any empeny). Però en Rajoy és un panoli (un panoli com pocs!) i et va dir que no. Convençut que aquell milió i mig d'ànimes et votaríem a ulls clucs, vas fer la fatxenderia de convocar eleccions (em rebenta donar la raó a l'Alícia - potser Alicia li agrada més, però tenia raó quan deia que et presentaves com el MASsies; només s'havien de veure els cartells electorals). Deies que volies una "majoria sòlida"; somniaves amb la "majoria absoluta". I què va passar? que vas punxar!

I vas punxar, Artur, perquè no vas entendre res! La manifestació de l'11 de Setembre no era per demanar quatre duros a Madrid; de fet, no era per demanar res a Madrid. Aquella manifestació anava per tu, perquè la gent ja està cansada d'ambigüitats i vol que us definiu clarament, i perquè la gent s'ha adonat, per fi, que o marxem o ens arruïnen. 

I aquí estàs, escrivint una carta als Reis en ple mes de juliol que ja saps quina resposta tindrà. Quan et diguin - de fet ja t'ho han dit, que "ni hablar del peluquín", et veuràs amb cor de convocar unes altres eleccions? Si no ho fas, la teva credibilitat quedarà, encara més, en entredit; si ho fas, em sembla que qui portarà el timó del país l'endemà, tan que t'agraden els símils mariners, no seràs tu. Justament, els que no hem tingut mai gaire confiança en la teva credibilitat, encara trobem a faltar que pronunciïs la paraula INDEPENDÈNCIA; en el cas d'unes eleccions plebiscitàries, quin serà el teu cartell?

Ai, Artur, en quin embolic t'has anat a ficar. Estic segur que si poguessis signar un pacte amb el Diable i tornar un any enrere ho faries, però això només passa en els llibres i ara ja comences a ser massa esclau de les teves paraules.

Atentament, un escèptic.

Els bons samaritans

Aquest és el deixeble, que dóna testimoni sobre aquests fets i els ha descrits, 

i sabem del cert que el seu testimoni és digne de crèdit.

                                                                                                                Jn 21, 24

¿Dónde estará mi carro?

Manolo Escobar

-          Nena, neeena! Ai! mira... sisplau... 

La caixera es dirigeix a la senyora gran que la crida des de la consigna.

 -     Mani'm senyora, què li passa?

-     Ai, nena... goita, que he deixat el carro aquí i ara m'adono que he perdut la clau mentre comprava...

-    No s'amoïni que ho arreglarem de seguida. Oye! Lorena y Jennifer, echadme una mano con la señora.

Les dues noies deixen el que estaven fent i, sol·lícites, es reparteixen la compra de la senyora mentre la primera va a la caixa a buscar la clau mestra. Torna i prova d’obrir el pany, que se li resisteix. 

Al cap d’una estona la Lorena i la Jennifer, que ja els comença a pesar una mica massa la compra que han d’aguantar, veuen com la seva companya, incapaç d’obrir el pany, decideix anar a buscar l’encarregat al seu despatx, a l’altra punta del súper.

-          Senyora, no me’n surto...

-          Ai, nena, i ara què farem?

-          No pateixi que vaig a buscar l’encarregat.

Després d’uns minuts apareix la caixera amb l’encarregat i una caixa d’eines.

-   Bona tarda senyora – diu ell amb un somriure a la cara – tranquil·la que això ho arreglem en un plis-plas.

-       Ai, sí nen... a veure...

L’encarregat decideix afrontar el problema amb un tornavís de punta plana; l’introdueix pany endins i comença a furgar. No se’n surt. La Lorena i la Jennifer ja no se senten els braços. Indecís, ho prova amb un tornavís d’estrella, però encara és pitjor. Allò que inicialment eren espurnes daurades al seu front, ara són gotes de suor de mida considerable que li regalimen galtes avall. I la senyora no para de somicar i disculpar-se per l’estropici que ha generat.

-          Ai, nois, si que em sap greu...

Quan l’encarregat s’adona definitivament que la seva carrera com a lladre de guant blanc no té futur, s’aixeca i s’encamina decidit cap al fons del súper. Al cap d’uns minuts, pocs, però que a la Lorena i a la Jennifer se’ls han fet eterns, apareix amb una cisalla de dimensions més que apropiades. Amb un domini total de la situació, l’encara i txac!, d’un sol cop, sec i precís, divideix la cadena en dos segments pràcticament idèntics.

La primera caixera es posa a aplaudir de l’emoció. La Lorena i la Jennifer també ho farien si no fos perquè tenen les mans ocupades i un rictus de dolor comença a aparèixer a la seva cara, provocat per l’enrampament del trapezi.

-          Ai noi, gràcies, moltes gràcies... no sé pas com ho hagués fet sense tu.

-          De res senyora, és la nostra feina, estem per servir!

La Lorena i la Jennifer, per fi, poden descarregar els embalums.

-          No nena, primer posa’m el pot de tomàquet triturat que sinó m’aixafes els albercocs.

Quan la senyora és fora, tornen a la seva feina tot adreçant-se mirades de complicitat i satisfets per la bona obra que acaben de fer. Una quarta caixera els retreu, somrient, que l’han deixada sola cobrant i s’ha format una cua monumental.

La pau i el bon rotllo han tornat al súper.

-          Nena, neeena! Sisplau...

Els ulls de la Lorena i la Jennifer s'han esbatanat alhora mentre la primera caixera es dirigeix cap a la consigna.

-         Mani’m, senyora.

-        Doncs que he deixat el carro aquí i ara em trobo la cadena tallada i el carro enlloc. Mira, tinc la clau, eh?

Les noies empassen saliva a l’uníson.

-         D’això... tranquil·la senyora que segur que ho podem arreglar.

-      Escolta nena, de tranquil·la res, eh? Que vaig molt carregada i no trobo el carro. Mira que si me l’han pres! Això no pot pas quedar així, eh, nena? Ja pots fer sortir l’encarregat!

Adéu a Can Fabes

Can Fabes tanca. No ha resistit la desaparició d’en Santi Santamaria. Tot i que crec que va ser el primer de Catalunya a tenir tres estrelles Michelin, jo sempre l’havia deixat pel final; pensava que era excessivament car comparat amb els altres del seu nivell i em recava una mica... i ja no hi seré a temps. 

Tot plegat fa rumiar: Per què va perdre una estrella? Per la mort del xef? Només nou mesos després de la seva mort, ja no es mereixien la tercera? Segur que el Santi tenia un equip ben preparat a la cuina (encara que, veient que en Xavier Pellicer ha acabat fent arrossos a la Barceloneta, no sé què pensar...). Estic segur que el restaurant mantenia la mateixa qualitat que abans, però els senyors de la Michelin van decidir que sense el Santi no hi havia tercera estrella. I la gent és implacable: arribar al capdamunt costa molt i molt, i és suficient una crítica negativa, un pas enrere, perquè el públic et perdi la confiança, deixi de venir i, en un parell d’anys, passis de ser un dels millors del món a haver de tancar. I això passa en tots els àmbits: esports, art, negocis,... però aquest tema dóna per molt i ara no vull embalar-me.

Esperem que en aquest mes que queda aparegui algun “mecenes” disposat a salvar-lo i ens doni una segona oportunitat als que, per esperar massa, estem a punt de quedar-nos sense tastar-lo.

Que Einstein treia males notes?

Fa uns quants dies sentia, a la tertúlia matinal de TV3, un debat sobre la proposta de l'inefable ministre Wert de no becar els estudiants universitaris amb una nota mitjana inferior al 6,5. En algun moment, un dels tertulians va dir allò tan gastat i previsible de "amb aquests criteris, ni Einstein no hagués aconseguit una beca!", i la resta es van limitar a assentir o a somriure la gràcia. Quina llàstima que persones tan sàvies i llegides com se'ls pressuposa, encara no s'hagin assabentat que això de les males notes d'Einstein és una llegenda urbana!

Pel que sembla, els primers biògrafs del geni alemany es van adonar que les seves qualificacions estaven entre el quatre i el sis. Lògicament, estaven davant les notes d'un mal estudiant, si tenien en compte el sistema alemany que puntuava sobre deu, però a  aquests biògrafs els va passar per alt que Einstein no va estudiar a Alemanya sinó a Suïssa, on la puntuació era, justament, sobre sis.

Einstein es va graduar de secundària a Aarau amb una nota mitjana de 5 sobre 6, o sigui, 8,33 sobre 10. D'acord que no són les notes brillants que ens esperaríem d'ell, però d'això a tenir-lo per un mal estudiant...