Un disc de sardanes i alguna cosa més (III)

I finalment, coincidint amb el Dia-V, tercer lliurament i últim d'aquest fulletó en capítols sobre les obres futuriblement enregistrades. 

Quòlibet és el nom que rebien durant el Renaixement unes obres escrites amb estils i melodies d'origen divers; per fer-ho fàcil malgrat no ser exacte, ho podríem comparar amb un popurri. Aquest és el nom que vaig escollir per l'obra que tanca el disc perquè popurri em semblava massa vulgar i així, de passada, us picava una mica la curiositat... que jo sé que algunes ànimes inquietes es van ocupar de saber-ne el significat. Quòlibet, doncs, és una fantasia per a cobla de tretze amb quatre percussionistes sobre melodies de la Patum, encarregada per l'amic i tenorista Joan Sala per al seu concert de final de carrera. Es va estrenar amb ell mateix a la tenora solista durant el concert de Patum Memorial Ricard Cuadra de 2010.

Abans del Quòdlibet, però, hi robareu un Breu divertiment sobre una popular catalana, obra que vaig fer purament com a entreteniment - mai més ben dit - partint d'un exercici d'harmonització de la Margarideta dels meus temps d'estudiant d'harmonia (encara veig el mestre Xavier Boliart interpretant-la al piano!). 

I fins aquí el que jo us en puc dir... ara només us puc demanar que ens ajudeu a la cobla i a mi a realitzar aquest projecte.

Gràcies!!

                                                                 Foto de Jordi Galderic

Un disc de sardanes i alguna cosa més (II)

Seguint amb l'explicació del disc, per qui li interessi, us diré que en el segon bloc de sardanes hi trobareu aquelles que han estat dedicades, escrites amb nocturnitat i traïdoria. Un any i un dia, dedicada precisament a la Cobla Berga Jove en el seu primer aniversari (i estrenada l'endemà, d'aquí el títol); Queralt al cor, escrita per al disc commemoratiu del centenari de la Coronació de la M. D. de Queralt (que és una reedició de la primera sardana que vaig escriure fa trenta anys - i que donava per perduda - que, casualment, té una citació de l'Himne de la Coronació); Gerard i Marta, dedicada al Gerard Comellas, el meu amic de tota la vida i a la Marta Camps amb motiu del seu casament (que també té una història curiosa...); i, finalment, Per tu, Pol i Petits Marc i Queralt, dedicades als meus fills (el gran en té una per ell sol... els petits van arribar junts, els toca compartir la mateixa...).

I, per tancar l'apartat de sardanes, hi trobareu les tres que he escrit en col·laboració amb els amics de la Cobla Contemporània, en el seu estil fresc i desimbolt. L'abella Picapedra, amb melodies de l'Abella Maia i The Flintstones (i en Doraemon, que també hi treu el nas); Malbaratament indecent per sota la taula, amb melodies de Derroche, Por debajo de la mesa i Propuesta indecente (ara ja enteneu el títol, ehh); i Una de l'oeste, amb les bandes sonores d'Els set magnífics, El bo, el lleig i el dolent i Once upon a time in the west.

Demà més!

Un disc de sardanes i alguna cosa més

Fa anys veia per tv una entrevista a l'Antonio Gala on li van demanar per la seva col·lecció de bastons; ell va contestar que no col·leccionava bastons sinó amics que li regalaven bastons (una imatge meravellosa!). Salvant totes les distàncies possibles, a mi em passa una cosa semblant: jo no tinc un catàleg d'obres, tinc un catàleg d'amics que interpreten les meves obres. La meva minsa carrera de faedor de música no seria res sense aquests intèrprets temeraris i alguns, encara més temeraris que, fins i tot, gosen fer-me algun encàrrec. 

En el camp de la cobla, res hagués estat el mateix sense els amics de la Principal de Berga, la Contemporània i ara, aquests sagals de la Berga Jove que m'estimen tant que han considerat que val la pena enregistrar la meva obra. Mai els podré agrair prou l'esforç i la dedicació que hi posen, especialment al Joan Serra i al Lluís Gual (que és un cul del Jaumet i no para mai de rumiar nous projectes!). 

En aquest disc hi trobareu catorze obres: dotze sardanes i dues obres lliures, algunes d'inèdites. En un primer bloc hi hem posat les sardanes espontànies, aquelles que són fruit de l'arravatament d'un moment, escrites sense premeditació.  En són quatre: Il·lusions, Nans i Gegants (amb temes patumaires), Op. 41 (que es llegeix opus 41 😏) i Clàssica (inèdita i acabada de sortir del forn). 

El segon bloc... bé, aquest... us l'explico demà!

No, no ens equivoquem!

NO, NO ENS EQUIVOQUEM! La culpa de la covid i dels rebrots no és (tota) de les festes familiars, els joves "descerebrats" ni els treballadors. Ja n'hi ha prou de criminalitzar la societat i assenyalar-nos entre nosaltres amb el dit acusador: cadascú se sent del seu i ningú és ningú per criticar el veí. Potser és hora que comencem a posar el focus en aquells a qui paguem el sou perquè ens cuidin i ens gestionin i han fet (i fan) la seva feina amb el cul. Mentre uns països la veien a venir i compraven PCR per fer testos massius a nosaltres ens deien que encara es podia fer el MWC; mentre uns països prenien mesures amb el primer infectat, a nosaltres ens deien que tranquils, que aquí no arribaria i no es van prendre mesures fins a tenir la sanitat col·lapsada i una pila de morts a sobre la taula. Per la seva incompetència i falta de previsió ens hem hagut de menjar el confinament més rigorós d’Europa, amb tot el que cada família se sap. I ara, amb la complicitat dels mitjans i la inoculació de la por, ens han endossat la seva “nova normalitat” que molts de nosaltres, ànimes càndides, hem comprat sense qüestionar-nos res. El sistema de detecció i rastreig de nous casos no funciona però tu no et descuidis la mascareta perquè, això sí, ells, amb l’obligació del morrió i la distància social, ja s’han espolsat les puces i ens han passat tota la responsabilitat i sentiment de culpa a nosaltres. I alguns ciutadans s’han empassat la píndola tan bé que es dediquen a culpabilitzar els que, al seu veure, no compleixen amb els nous preceptes. Entre la psicosi paranoide dels uns i el “tantsemenfotisme” dels altres, que també hi és, hauríem d’aspirar a trobar un terme mitjà basat en el viu i deixa viure i no dedicar-nos tant a jutjar els altres que, com he dit abans, cadascú s’ho sap i, això sí, quan arribi el moment, espero que siguem capaços de demanar responsabilitats a qui realment se li han de demanar, amb el mateix ímpetu amb què ara assenyalem el veí.

La mort més prevista de la història

El divendres 13 de juliol de 1951 Arnold Schönberg se'l va passar al llit; per a desesperació de la seva dona, no es va llevar ni per menjar. 

Schönberg patia una triscaidecafòbia patològica tan exagerada que fins i tot va suprimir una de les as del nom d'Aaron en el títol de la seva òpera inacabada, Moses und Aron, perquè no tingués tretze lletres. Havia nascut un dia 13 i estava convençut que aquest nombre marcaria tota la seva vida... i la seva mort. Sempre havia pensat que moriria amb 76 anys (7+6=13) i aquell divendres 13 tenia justament 76 anys. 

Al final d'aquell dia, la pacient Gertrud, que estava convençuda que el seu marit tenia el cap ple de collonades, va entrar a l'habitació a veure'l. Ell se la va mirar, va pronunciar la paraula "harmonia" i va quedar fulminat per un atac de cor. Eren les 23.47... quedaven 13 minuts per canviar de data.

Avui he somiat que...

Sona la vuitena campanada, l'última, del rellotge de l'església. El Tabal comença a retrunyir sota el porxo de l'ajuntament i creix la remor de veus; uns aplaudiments per aquí, un xiulet entusiasta per allà. Pausa. Per un moment sembla que no ha passat res però això ja ha començat i tots sentim aquell pessigolleig a les entranyes. Les quatre maces surten en fila per prendre posicions al centre de la plaça, cadascuna seguida per la corrua d'afortunats que la podran passar (i els no tan afortunats que s'hi afegeixen amb aquella mica de fe per si encara els arriba) això sí, arrapats entre ells com paparres, no fos cas que algun espontani els prengués el lloc. Els més prudents s'afanyen a engalanar-se amb el barret i el mocador; els que ja tenim els braços cosits a cremades ens ho prenem amb més calma. Ha arribat el moment: amb la colla ens acabem el glop de barreja i ens atansem cap al mig. Un passet cap aquí, una empenteta cap allà, aprofitem un lleu moviment de la multitud per entaforar un colze i... poc a poc i amb paciència arribem al davant, que en això, com en tot, cadascú té la seva tècnica però la veterania sempre és un grau. Torna a retrunyir el Tabal i ara sí, ara va de bo! Els fuets comencen a espurnejar a cada extrem de l'espai allargat que la multitud els ha deixat amb penes i treballs. Comencen a saltar les dues d'una banda; ara comencen les dues de l'altra i se'ns creuen al davant. Res com aquella oloreta de sofre per disparar la dopamina! Olor de sofre i pudor de cabells cremats, que d'això també se'n sent. Els quins passen la maça els veus amb aquella cara de felicitat, la felicitat que dona saber-se observat i envejat per milers d'ulls. Peta l'últim fuet (estem de sort si han petat tots quatre), l'espai al centre de la plaça es dilueix i les maces comencen el seu camí. Els saltadors afortunats es miren somrients, sobretot els qui els ha petat, que això sempre fa il·lusió; els no tan afortunats es miren amb cara de "què hi farem...".

 

Nou retruny del Tabal, ara, però, més pausat i profund. Els més porucs ja saben el que els ve a sobre i s'enretiren tot i saber que pocs llocs segurs hi ha. Un fil de fum s'enlaira  des d'un extrem de la plaça i d'entre la massa emergeix el coll imponent de la Guita Grossa. Aquesta rai que es veu a venir! Amb el seu pas pausat fa mitja volta a la plaça abans d'enfilar cap a la barana; un clàssic. L'altra, la Xica, no acabes de saber mai per on et vindrà. Ara sí: surt de l'ajuntament i encara de dret cap al centre de la plaça, arrambant amb tothom qui troba, sense donar-los temps a encomanar-se ni a Déu ni al Diable. "Avall la barra!", "volta!", "amunt!", "què, Cesc, com ho portes?"... I vinga crits i exclamacions i corredisses al seu darrere... com boits! Acabem el salt, alguns més exhausts que altres, i les veiem marxar pel mateix camí que una estona abans han fet les maces.

 

És el torn dels Gegants Vells que, amb el seu posat majestàtic i des de la seva talaia privilegiada, han estat contemplant tot l'espectacle fins ara, condescendents, com sabent-se els reis de la plaça i pensant "prepareu-vos que ara sí que ballareu, xitxarel·los!". El Gegant, que tot i l'edat està fet un dandi, mostra un bigoti lluent i clenxinat; Ella, la més presumida, un ram nou de trinca.

Prenen posicions, cara a cara, reptant-se. El bombo dels músics dona l'avís i, "bum", comencen a moure's. Un valset entonat per milers de veus, alguna amb més fortuna que altra, inunda la plaça que, vista des de dalt, s'ondula com un camp de blat piquejat de gallarets mogut per un vent suau. I, de sobte, el silenci; aquell silenci tan curt com intens que precedeix l'entrada del rebatut i que ens fa saltar a tots com si fóssim un, com si no hi hagués demà. Arriba el final i els gegants giravolten solemnement. Sembla com si el roig de les galtes de la geganta hagués pujat de to per la sufocació i ens tornen a esguardar com si ens diguessin "què, en voleu més?".

Ens retrobem amb la colla i mirem com la comitiva es perd, amunt, per les escales de l'església cap al casc antic, amb tot el jovent assedegat de Patum saltant al ritme de la música. Els veterans ens prenem un moment per fer una altra barregeta i comentem les incidències del primer salt; ja els atraparem que això tot just comença i ja se sap que és moooolt llarga la Patum!

Tenim planeta de sobres...

Quan escric aquestes ratlles, al món hi ha 7.786.693.362 persones, segons el comptador a temps real de Worldometer. Si a cadascú ens posessin en un metre quadrat, tots juntets en un mateix espai, ocuparíem set mil set-cents vuitanta-sis milions sis-cents noranta-tres mil tres-cents seixanta-dos metres quadrats que,dit així sembla molt però, de fet, només són uns 7.787 kilòmetres quadrats.

Ara agafeu un mapamundi i busqueu l'illa de Còrcega. Segons la Viquipèdia, aquesta illa fa 8.680 km²... O sigui, que tota la població mundial, còmodament asseguda en una butaqueta, cabria a l'illa de Còrcega! Una illa que costa de veure!!

Som quatre miserables, tenim planeta i recursos per tothom... i mireu com ens hem de veure...

Si en Carl Sagan aixequés el cap!