Pit d'ànec amb préssec

Avui un plat no apte per a llepafils: pit d'ànec, àlies magret. I és que aquest plat és d'aquells que dóna conversa en una taula...

- Això s'ha de menjar ben cruet.

- Ai, ecs, això tan cru! A mi no m'agrada gens.

- Però és que massa fet queda tan eixut; després no es pot menjar.

- Doncs jo una vegada vaig sentir un cuiner que deia...

I bla, bla, bla... es comença parlant del magret i s'acaba parlant d'epigenètica.

Pels poc llepafils, jo el preparo així:

Tallem a grills un préssec de vinya i el passem per la paella amb una mica de mantega i un polsim de sucre. A part, fem el pit d'ànec: el passem per una paella roent, de 6 a 8 minuts per la banda de la pell - a la que li haurem fet uns tallets en forma de rombe d'uns 2x2 cm - i un parell de minuts més per l'altra banda (quan el gireu, buideu el greix que ha fet... la vostra salut us ho agrairà); a l'últim moment li tireu mig vaset de vinagre balsàmic per sobre. El traieu del foc, el talleu a filets i el presenteu com més us plagui (en ventall, o fent una muntanyeta, com a la foto - encara que no ho sembli). Tireu unes escates de sal grossa per sobre i salsegeu  amb el suc que ha fet el préssec amb la mantega i la reducció de vinagre.

Per beure, potser un negre amb mitja criança: prou jove per mantenir les aromes de la fruita - que va bé amb el préssec - però amb estructura per aguantar la carn. Jo he optat per un El Sender 2012 del celler La Fou.

Bon profit!

La tristesa en la música

Le mal du pays és una expressió francesa que fa referència a l'enyor que se sent quan ets fora casa; altres interpretacions fan referència a la malenconia que t'envaeix davant la contemplació d'un paisatge tremendament bonic. En qualsevol cas, es tracta d'un estat de tristesa i malenconia profunda. Aquesta expressió li va servir a Liszt per a titular una de les peces de la seva col·lecció dels Années de Pèlerinage (la núm. 8 del primer volum, dedicat a Suïssa, que em va venir al cap tot llegint Murakami, a qui li vaig dedicar una entrada).

Aquesta peça comença amb un tema extremadament simple, monòdic, fort a la mà dreta i repetit, fluix, a l'esquerra, com un eco, 

Escoltant-lo em va cridar l'atenció el la#: és la primera nota del segon incís del tema, cau en un temps fort i és l'única nota que porta un accent (i em sembla que qualsevol intèrpret intueix un doble regulador obrint-se fins al la i tancant-se després). Aquest la# és important, molt important. És una nota punyent: així és com Liszt devia sentir (amb tots els significats de l'accepció) la tristesa. 

Escoltant-lo i seguint la partitura, de sobte, en un atac d'exaltació col·lectiva, les meves neurones em van fer adonar d'una connexió ben particular; va ser com una revelació. Si ordenem les notes d'aquest fragment a tall d'escala tenim

Us en adoneu? només ens falta una nota per tenir això

Una escala menor de blues, amb la característica blue note (nota trista!). 

Ho vaig trobar sorprenent i meravellós... Salvant totes les distàncies culturals i físiques, Liszt va arribar a la mateixa expressió de la tristesa que els músics afroamericans que cantaven les seves penes al carrer i gestaven el blues, més o menys al mateix temps. No em costa gens sentir la Lucille plorant les notes del tema de liszt.

Us deixo amb ella.