Hola... xato!

No discutirem pas amb els penedesencs ni els garrafencs qui fa el millor xató... segur, segur que són ells! Però els altres bé que podem provar de fer-lo igual de bo, no? Jo, almenys, ho intento...

El xató és una amanida d'escarola amb bacallà, anxoves, olives i potser tonyina, amb una salsa que n'és tot el secret i, és clar, deu haver-hi tantes salses com cuiners a fer-la.

Jo començo escalivant un grapat d'alls i uns tomàquets. Després trec les llavors del tomàquet i junt amb els alls ho poso al vas del minipímer. Hi afegeixo un bon grapat d'ametlles i d'avellanes, una nyora (res d'hidratar-la i tal... l'obro per treure'n les llavors i cap dins sencera!), sal, un parell de cops de molinet de pebre, vinagre (del de vi de tota la vida, res de maric****** italianes!) i oli del bo (si casualment trobo alguna resta de pebrot escalivat per la nevera, doncs també l'hi poso). I au! a deixatar-ho bé.

A mi m'agrada així: ben emulsionada i consistent; si algú la troba massa espessa, un cop al plat la pot allargar amb oli al seu gust.

Apa, xatos, a passar-ho bé.

Jo no sóc Charlie

Espero que cap dels "desocupats lectors" que perdin el seu temps llegint aquesta entrada acabi pensant que justifico els atemptats de París; no, de cap manera! Però aquesta última setmana he sentit parlar molt de la llibertat d'expressió i hi he donat unes quantes voltes... i jo sóc dels que pensa que en nom seu, no tot s'hi val.

Tots sabem que la llibertat i els drets d'un mateix acaben on comencen els dels altres. Tothom pot pensar el que vulgui i expressar-ho lliurement, però amb arguments propis. Quan per expressar el que penses recorres a la ridiculització de les idees de l'altre, el valor de la llibertat d'expressió queda en entredit. 

Per posar un exemple molt proper, jo sóc independentista i per fer-ho palès tinc una estelada penjada a la finestra; mai he cremat una bandera espanyola, ni tinc intenció de fer-ho. Si a algú no li agrada la meva estelada sempre pot mirar cap a una altra banda; si jo cremo una bandera, estic ofenent, de manera conscient, uns trenta-cinc milions de persones com jo, que no pensen com jo. No en tinc cap necessitat; els meus arguments estan per sobre d'això. Quan algú publica una imatge de Mahoma, sap que està ofenent més de mil cinc-cents milions de persones com ell, que no són terroristes, simplement pensen diferent... crec que no cal. I, per mi, si hi ha una cosa pitjor que la ofensa, és la reincidència (quantes imatges s'han publicat?).

Doncs no, el seu concepte de la llibertat d'expressió no coincideix amb el meu i, per això, jo no sóc Charlie.

Una de melmelada d'oli d'oliva

Encara no hem paït els tiberis de les últimes festes que l'amiga Lídia m'obsequia amb unes mostres de melmelada d'oli d'oliva que fan a la família (una de dolça i una de picant) i, ves què hem de fer? no podem pas esperar que es faci malbé... va ser tenir-ho a les mans i començar a rumiar què podia fer-ne i, a falta d'imaginació, sempre es poden versionar els clàssics.

Amb la dolça, un híbrid entre aquella coca amb llangonissa de tota la vida i un pa amb tomàquet

Sobre una barqueta de coca de forner torradeta i encara tèbia, hi posem la polpa d'un tomàquet escalivat, un fil de melmelada d'oli i llangonissa.

Amb la melmelada picant, una tapeta de pop a la gallega

Sobre una rodella de patata hi posem una culleradeta de melmelada, un tall de pop, escates de sal grossa i un pessic de pimentón de la Vera.

I vet aquí la protagonista dels plats (pitgeu la foto per saber-ne més).

Un menú de tres estrelles

Avui em permeto el luxe de comentar alguns plats que no són meus però, per a un gormand, no hi ha com tenir amics igual de gormands que dediquin una estoneta a compartir experiències. I això és el que va passar pel sopar de Cap d'Any: vaig tenir convidats a casa amb la condició que cadascú preparés un plat. El resultat va ser un menú de traca i mocador.

Va obrir foc la Bet amb un parell d'entrants: unes torradetes amb anxova del Cantàbric i cor de tomàquet,

i una delicadesa que només cal mirar-la

Una enllepissada de melmelada de fruits vermells al fons del plat, esmicolat de neules i pinyons, un dau de fetge fresc d'ànec a la planxa i un ou ferrat de guatlla, tot amanidet amb cristalls de Maldon.

El primer anava a compte de la Marta, que va preparar un pastís de peix amb salsa còctel casolana; deliciós!

(el telèfon blau forma part de la guarnició però alerta, és una mica indigest!).

I de segon, un confit d'ànec amb salsa de taronja

Desfem una mica de sucre a la cassola, hi afegim suc de taronja i més o menys la meitat de brou d'au, i deixem reduir. Quan estigui gairebé a punt hi afegim el confit i l'anem napant fins que la salsa tingui la textura que ens agrada. Aquí estava acompanyat d'unes cebetes caramel·litzades i uns dauets de pa fregit.

De tot el que va sortir a taula per xarrupar, que va ser força i divers ja que una altra condició era que cadascú portés l'ampolla per acompanyar el seu plat (un albariño que tombava d'esquena; un xarel·lo boníssim, famós per la seva ampolla; i algunes ampolles d'escumós) el que va sorprendre més va ser un Pla de Bages blanc, lleuger i fresc que anava de meravella amb el pastís de peix, especialment les gambes. 

Pitgeu la imatge i en tindreu tota la informació. L'haurem de tenir en compte...