Venturosos els desobedients

M'agradaria començar aquest escrit dient que em sorprèn però no puc. I no puc perquè no em sorprèn gens que les crítiques més ferotges que he sentit i llegit contra l'alcaldessa Venturós provinguin de la banda de JxS. L'alcaldessa creu que s'ha de desobeir i desobeeix. Què no hem entès?

De fet no em sorprèn perquè alguns dels que prediquen la desobediència, el desacatament i la desconnexió, ni desobeeixen, ni desacaten, ni desconnecten. N'hi ha que quan un tribunal els crida a declarar, hi van i només busquen subterfugis per justificar els seus actes... és una mica allò de llançar la pedra i amagar la mà: que si el 9N no vam fer ben bé un referèndum, que si hi ha un article no sé on que m'ho deixava fer, que si volíem però no volíem... En canvi, l'alcaldessa ha llançat la pedra i aguanta el tipus. Ja comença a ser hora que algun titafreda d'aquests que s'omplen la boca de "procés" vagi fent alguna cosa més que parlar-ne perquè només parlant-ne, no sé si acabarem d'arribar mai enlloc.

Alguns, per desviar l'atenció del que és realment important, han posat el focus en la crítica de la CUP cap els mossos d'esquadra i l'han acusada de matar el missatger... És veritat que ningú pot obligar ningú a desobeir i que la policia no hi és per opinar sinó que hi és per complir ordres: si a un mosso li diuen que detingui l'alcaldessa, la deté; és la seva feina i ningú li pot exigir que se la jugui. Però entenc que la crítica no va pels mossos individualment sinó pel seu cap, el conseller d'interior. És evident que si volem desconnectar, en algun moment, algun càrrec important haurà de prendre decisions incòmodes, com donar instruccions als seus mossos perquè deixin de complir segons quines ordres i, si ens han de detenir, que vinguin els altres, no?

A mi em sembla que això de desconnectar sense desconnectar i, a sobre, linxar els que ho fan i ho porten fins a les últimes conseqüències, no ens ajudarà gaire... 

Un dia crític

Em sembla que ja ho entenc. Tant des de les institucions com des de TV3, últimament ens estan taladrant amb la innovació educativa i els nous mètodes pedagògics supermoderns i hiperprogressistes, basats en l'autoaprenentatge dels alumnes que "han de dissenyar el seu itinerari educatiu en funció dels seus interessos". És clar: en tenen taaaants i tant variats d'interessos els nostres alumnes... 

Doncs en un acte de lucidesa i avançant-se al futur i a les necessitats dels ciutadans del demà, l'IEC treu una nova gramàtica, més d'acord amb els temps que corren. Elimina quasi tots els accents diacrítics i simplifica la dièresi i el guionet, entre altres coses. Si és que ja ho diu aquell sant baró d'en Merlí: "les normes hi són per saltar-se-les". Els de l'IEC deuen haver pensat que si eliminem les normes, ningú se les podrà saltar... molt millor, no?

i ia pusats, trobu ce podrien abe sigut mes megaguais i podien abe suprimit tots els accens, 

les h, ce tutal, pel ce serbexen... 

i tantes b (v,w), per ce? amb la b ia fem

la l·l? fora! i la ç... si podem pusa una s... mira ce seria fasil

digrafs (qu, gu)... fora!

les maiuscules son masa groses i trenquen la regularitat del tex... no calen

i dels prunoms febles ia ni texplicu!

De fet, es podrien haver autosuprimit (auto-suprimit... autossuprimit... ai coi! ara no sé com ho he d'escriure) els gramàtics i acabàvem abans.

Berga és Berga

"Berga és Berga" i de vegades hi passen coses que costen d'entendre, com que milers de ciutadans d'una ciutat tan "progre" surtin al carrer per celebrar una efemèride que molts consideren casposa i retrògrada. Però, realment costa tant, d'entendre? jo crec que no.

Fa anys vaig conèixer una senyora que em va demanar d'on era:

- de Berga - vaig dir.

- Uuii els berguedans! Mira que us estimeu la vostra terra vosaltres... - em va contestar. Suposo que n'hi deu haver de tots i jo només puc parlar per mi però tenia raó: jo m'estimo la meva terra i això vol dir el lloc, el paisatge i els símbols. I què és Queralt sinó un símbol? Queralt en el seu conjunt: la muntanya i el santuari, amb la seva Marededéu. Jo sempre he sentit dir allò que a Berga es pot ser tan ateu com vulguis però la Marededéu que no ens la toquin. No serà aquesta la justificació senzilla i clara de la contradicció? La muntanya i l'esguard del santuari m'han acompanyat mitja vida i, com tants d'altres que la vida ens ha dut una mica lluny, només em cal fer primer revolt a l'esquerre sortint dels túnels de Puig-Reig per saber que sóc a casa.

Per això, segurament, es pot explicar que milers de persones sortíssim al carrer per rebre la Marededéu. Per això, segurament, es pot explicar que tants ateus menjacapellans ens emocionéssim escoltant l'Himne de la Coronació. Perquè el que va passar a la Plaça de St. Pere dissabte passat (i tot el que segueix), per molts, no va ser un acte d'exaltació de la fe sinó un acte de berguedanisme i perquè aquella talla de fusta de dos pams i mig és alguna cosa que ens uneix, més enllà de credos, i ens fa sentir la profunditat de les nostres arrels. 

Berga és Berga i els berguedans som com som. No costa tant d'entendre... em penso.

Un pregó de Festa Major

Benvolguts amics i veïns, bona nit i moltes gràcies. Gràcies per haver pensat en mi per fer-vos de pregoner aquesta Festa Major. Quan se’m va proposar vaig pensar que era un honor i vaig dir que sí sense rumiar-m’ho ni un segon; després, quan m’hi posava vaig pensar “home, potser sí que t’ho hauries d’haver rumiat una mica...”. Perquè, ja ho sabeu, jo acostumo a dibuixar boletes en un full pautat però això de posar, negre sobre blanc, els meus sentiments de cal rosalenc per llegir-los davant vostre, ja és una altra cosa i em van tremolar una mica les cames. Sigui com sigui, ja no podia dir que no i la il·lusió em va fer superar el pànic al full en blanc.

Mireu: allà baix a Sabadell tinc amics i companys, una mica de tot arreu. Quan ens coneixem i pregunten allò de “i així, tu d’on ets?” jo, per situar-los, primer acostumo a dir “de Berga” però de seguida afegeixo “buenu... ben bé de Berga no, d’un trosset més avall; de fet sóc de Cal Rosal” – “ahhh... “ – diuen – “El mercat del bolet!”; i jo “exacte, d’allà mateix”. I ja hi som: “què, se’n faran de bolets aquest any?”; au... explica’ls que, tot i ser fill d’un bon boletaire, aquest gen es va descuidar de transmetre-me’l i que a mi els bolets m’agrada trobar-los al plat: això d’anar-los a buscar ho deixo pels que en saben que a mi, més aviat, em fa una mica de mandra. Com si tots els d’aquest cap de món haguéssim de ser uns experts en la matèria!

Després d’això no perdo l’ocasió d’explicar-los que Cal Rosal és més que el mercat del bolet. Cal Rosal és un poble: un poble amb tres alcaldes... quina ganga! Cal Rosal és un poble per sentiment i per voluntat malgrat no li deixin ser-ho, perquè un poble, al capdavall, el fan el sentiment i la voluntat de la seva gent.

Cal Rosal va néixer a la vall del Llobregat, al punt just on comença la plana i a un cop de roc dels primers contraforts pirinencs. Va néixer a redós de la fàbrica que durant molts anys, com una lloba que protegeix i alleta els seus cadells, ens ho va donar tot (el bo i el no tan bo) i ens feia anar tots a toc de pito – els de la meva generació devem ser els últims de recordar els dos pitos del migdia que ens advertien que era l’hora de dinar. I ara (qui l’ha vista i qui la veu!) reposa com l’esquelet ajaçat d’aquella fera que va ser un dia.

Als meus coneguts jo els parlo d’això amb nostàlgia i ells escolten amb interès perquè no som tants els que hem viscut en aquests microcosmos autosuficients que eren les colònies, en què totes les necessitats, materials i espirituals, estaven ben cobertes. Els parlo de l’amo, dels pisos dels treballadors,... del teatre, del centro, de l’economat (molts és la primera vegada que senten aquesta paraula)... del convent, el mossèn i el senyor mestre que tenia tota la canalla del poble a la mateixa aula (això fes-ho entendre als de ciutat!).

Però aquests mateixos coneguts, de tant en tant em diuen “hem vist el teu poble a la tele”, amb el campionat de trial, per exemple, o els artistes del Konvent. Perquè Cal Rosal no és només passat: és present i futur perquè, malgrat les dificultats, és un poble viu. I això ho constatem avui aquí, amb aquest acte de comunió col·lectiva que ens reuneix any rere any.

Amics, en nom propi i l’ACE, molt bona Festa Major!

Cal Rosal, 9 de juliol de 2016

Hiperlaics

Vivim en una societat que pretén ser hiperlaica. De fet, molt més que això: ara el que es porta és criticar força la religió en general i el cristianisme en particular (a les xarxes socials hi ha pàgines dedicades en exclusiva a aquest tema). Home, és veritat que l'Església ajuda, però massa sovint es confon la institució amb les persones i la doctrina amb la fe. També massa sovint, els defensors del laïcisme actuen amb tanta vehemència que acaben cometent els mateixos erros que tan critiquen i, més que argumentar, sembla que volen imposar. I tot plegat ens porta a que el fet religiós és, gairebé, mal vist; quan algú ens diu que és creient, ens el mirem així... una mica de reüll. Segur que si, en una conversa, el nostre interlocutor recita de memòria un fragment de l'Odissea o La Divina Comèdia el considerarem un savi; si recita la Bíblia o l'Alcorà, com a poc pensarem que és raret.

El més preocupant d'això, per mi, no és la falta de fe: cadascú que cregui en el que vulgui (aquest és l'autèntic laïcisme). No; el més preocupant és la falta de cultura religiosa. Li cogui a qui li cogui, el cristianisme ha dominat la cultura europea dels últims, posem, mil cinc-cents anys. No diré, com diuen alguns, que la societat europea actual és fruit del cristianisme perquè jo crec justament tot el contrari: són les religions les que són imatge i semblança de la societat que les ha creat. En qualsevol cas, l'ordre dels factors no altera gaire el producte i d'una manera o altra, Europa i cristianisme no es poden deslligar i qui perdi les seves arrels cristianes, més enllà de la fe, s'està empobrint culturalment.

Concretem. Fa poc, en una conversa de cantina, el company Marcel va comentar que va havia hagut de dedicar una estona de la seva classe de filosofia a explicar la història de Caín i Abel perquè els seus alumnes de batxillerat no la coneixien. Al fil de la conversa, la meva companya Anna ens va fer veure que als alumnes ja no se'ls pot dir allò de "això ho heu de saber com el Parenostre" perquè ni se'l saben ni, en molts casos, saben què és. I és que la cultura popular és plena de frases i expressions lligades a la religió: perdre l'oremus, estar net com una patena, anar d'Herodes a Pilat, fer Pasqua abans de Rams, durar de Nadal a St, Esteve, etc. totes elles frases que la parla popular està perdent o ja ha perdut i que poca gent sap com interpretar. Ah, i si algú esternuda, se li ha de dir salut!, no fos cas que dient-li Jesús! s'ofengués (en certa ocasió, qui va esternudar vaig ser jo i una nena em va dir Jesús!... a continuació vaig presenciar com els seus pares la reprenien...).

Anem més enllà: es pot gaudir plenament d'una processó de Setmana Santa sense saber si el pas que tens al davant és un davallament o un Ecce homo? Jo crec que no. (I parlant de davallament, i sense pretendre fer cap spoiler, m'acaba de venir al cap l'última pel·lícula que he vist al cinema: Batman vs Superman. L'amic Andreu em va fer veure fa un temps que hi ha un corrent de pensament que compara les figures de Superman i Jesús i en les dues últimes produccions del superheroi les referències a l'Evangeli hi són ben evidents... evidents si tens cultura religiosa i les identifiques, és clar!) I just per Setmana Santa, qui més qui menys fa algun dia de vacances però, quanta gent sap realment què es commemora aquests dies?

I l'art? Què en podem dir de l'art? Quants milers (milions?) de persones han contemplat el David de Miquel Àngel sense saber què veuen? Té sentit escoltar la Passió segons St. Mateu de Bach sense saber què és la Passió? Com s'explica a un estudiant d'art que el tetramorf que envolta el Pantocràtor de St. Climent de Taüll representa els evangelistes si no sap ni qui eren ni quants eren? Quan Ausiàs March va escriure Llir entre cards, no serà que feia l'ullet al Càntic dels Càntics?

És evident que la cultura i el coneixement, sigui de la branca que sigui, no fan mai nosa i ajuden a gaudir molt més del que ens envolta i que aquests progres que critiquen alegrement la religió i les tradicions que se'n deriven s'estan perdent una bona font de plaer (intel·lectual).

I per acabar, una mica de música per posar a prova la nostra cultura religiosa...

Deus ex machina

Per mi, la compareixença del Mas d'ahir és una mostra més del seu egocentrisme: jo m'esperava que en qualsevol moment s'autoproclamés "Salvador de la Pàtria"; i a la seva sortida de Palau, amb la vuelta al ruedo entre el bany de multituds que va fer abans de pujar al cotxe oficial, només li faltava sortir a hombros d'una esquadra de gala dels mossos. 

Potser no arribarem mai a saber exactament a què devem el gest de la seva renúncia: va ser motivat per un desig personal i sincer o és que veia a venir que algun dels seus li faria el llit? que esperés a l'últim minut a manifestar-se va ser donat per les circumstàncies o és fruit d'una estratègia premeditada? En Mas és prou intel·ligent com per esperar-me'n qualsevol cosa. Sigui com sigui, en el punt en què ens trobàvem només ell podia desfer el nus gordià que ens impedia seguir amb el Procés i ho va fer. Per això, tot i que la meva simpatia cap a ell és la mateixa que era, crec que és just reconèixer que ha estat a l'altura i agrair-li el gest.

Però també li vull agrair una altra cosa: el correctiu aplicat a la CUP. Se'l mereixien! A aquestes altures em sembla que som molts els que ens sentíem enganyats. Els marrecs del sector esquerrenós, amb la seva actitud tan prepotent i arrogant com la del mateix Mas, han estat a punt d'engegar-ho tot a rodar; ens han portat a la vora del precipici i hem estat a punt de fer un ridícul històric davant del món. 

Espero i desitjo que, a partir d'ara, l'ànima independentista de la CUP prengui el liderat (perquè tenir una República Demòcràtica i Social està molt bé, però primer ens cal tenir la República, després ja li posarem els adjectius que calguin) i  que els altres se'n vagin a fer la gara-gara als "amics" de Podemos i els demanin referèndums i altres quimeres.