No entenc el Halloween. I no ho dic des del punt de vista d'un conservador a qui les novetats no li fan el pes, no. Tothom sap que les tradicions van i vénen, i que allò que ara és tradicional, en algun moment va ser una novetat. Ara toca que el Halloween enviï a prendre pel sac la Castanyada i no cal fer escarafalls; de fet, la mateixa celebració del dia dels difunts prové dels celtes. I és normal que passi: tal i com ens l'han venuda a les pel·lícules americanes, és molt més divertit. Els americans han convertit la diada dels difunts en un Carnaval i qui es queda a casa, fent un sopar familiar, podent anar de festa a un ball de disfresses monstruoses? Ara bé, sempre podem optar pel sincretisme i menjar castanyes i panellets, disfressats d'esquelets (rodolí!).
Frivolitats a part, en realitat, la meva incromprensió és més profunda i arriba directament al concepte de la festa. Fins ara jo em pensava que això de les disfresses era per escarnir les ànimes que, suposadament, ens visiten aquests dies, però després d'encomanar-me a St. Gúguel dels Ignorants i a Sta. Viquipèdia de tots el Internautes (com l'anomena un bon amic), he descobert que en realitat són per foragitar-les, per evitar que aquestes ànimes malèfiques ens prenguin el cos. Bé, sigui quina sigui l'explicació de les disfresses, el cas és que donen una imatge terrorífica dels difunts, i això és justament el que no entenc! A casa nostra (a casa meva almenys) els difunts de la família es recorden amb nostàlgia i afecte i, de fet, totes les tradicions lligades a la diada dels difunts a Catalunya van en aquest sentit: les espelmes que en alguns llocs es posaven a la finestra eren per indicar-los el camí, en altres llocs era costum posar un plat més a taula, etc. Les seves ànimes eren ben rebudes (bé, suposo que també hi deuria haver excepcions...). En el supòsit que els difunts realment poguessin visitar-nos (supòsit del tot impossible per més que l'Anne Germain i altres xarlatans de la
seva mena s'esforcin en intentar convence'ns del contrari), ho viuríem amb temor i terror? A mi em sembla que no...
Que maco, Trebor! Totalment d'acord!
ResponEliminaPerò potser no és tan impossible que, en realitat, ells també hi siguin.
Mestre Treborn: Entenc que el respecte als avantpassats és una manera de tenir-los presents. No volem foragitar-los. El record dels que ens han deixat s'agafa a la nostre ànima i ens pot provocar el plaer de la nostalgia fent-nos presents els moments viscuts amb aquestes persones.
ResponEliminaDavant això, i per fer anar la vostra ploma (en sentit metafòric, és clar) us pregunto (pot ser influït per un llibre que vos mateix vareu recomenar en aquest blog): Vos que sou home de ciència i defugiu de les xerrameques sense fonament, quina opinió teniu sobre a on va a parar la consciència, o si voleu, ànima, esperit...? Ja que la materia dels nostres cosos es transformarà en qui sap que passa amb el software del nostre cap? Passarà com aquells ordinadors que poden implicar a algú i que son formatejats misteriosament. A on va a parar el que hem desenvolupat al nostre cervell? El nostre hardware està clar que anirà a parar a la deixalleria d'una forma o un altre.
Amics Anònim/a i Andreu, tal i com jo ho veig, la consciència (o ànima o esperit) no deixa de ser una funció del nostre organisme, fruit dels mateixos processos bioquímics que ens confegeixen: neix amb nosaltres, creix amb nosaltres i mor amb nosaltres.
ResponEliminaSuposar que la consciència roman desperta un cop morts és com suposar que és independent de nosaltres i això em porta a pensar que també podria ser anterior a nosaltres i per tant, d'on bé? quin és el seu origen? I comencem a fer-nos preguntes sense resposta i donar explicacions cada vegada més complicades (a menys que siguem budistes).
Per mi, la navalla d'Occam és una gran eina: les explicacions més simples sempre acostumen a ser les més bones (encara que a mi, en la intimitat, també m'agrada pensar que els éssers estimats ens acompanyen...)
Ens acompayen... no sabem com, però hi són. Sempre he pensat que l'ànima triga més en marxar que la vida. No ho sé explicar, però n'estic convençuda. De fet, no he estat mai gaire científica.
EliminaAmiga Annònima, tot plegat és un gran misteri, però una cosa és segura: ningú no acaba de morir mentre hi hagi una sola persona que en guardi el record.
EliminaExacte: les persones que he estimat només moriran quan em mori jo.
Elimina