Brisac: s'hi ha d'anar!

A casa teníem una celebració pendent i vam decidir provar un restaurant recomanat per uns amics, el Brisac, i va ser tot un encert, la veritat!

Està situat en l'antic despatx de no recordo quin fabricant tèxtil em van dir, a tocar de l'Hotel Suís però no a l'Hotel Suís com indiquen alguns comentaris a la xarxa. L'ambientació és molt agradable i només d'entrar ja et promet una bona sobretaula. Ens va servir, molt amablement, el Jordi, que deu ser l'amo i fa de cap de sala. Si alguna pega hi puc trobar (què seria una crítica sense alguna pega?) potser el fil musical estava una mica massa alt.

Un cop asseguts ens van servir un combinat de benvinguda, a mig camí entre un granissat de llimona i un gintònic, molt refrescant i que ens va deixar l'estómac a punt pel que ens esperava. I comença el festival del menú degustació. Primer un cappuccino de crema de ceps amb escuma de pernil de gla. Cuscús de quinoa amb una alga de nom impronunciable i pop. Croqueta casolana de galta de vedella. Fins aquí, tot bé... a partir d'aquí, espectacular. Ens van servir un plat inspirat en el paisatge de la Garrotxa: un còdol de riu (que només d'imaginar-te que l'havies de mossegar ja et feien mal les dents!) sobre un llit de terra volcànica amb una salsa, servida a part, amb aspecte d'engrut... tot comestible i boníssim! Un bonítol alquímic: un plat que s'acaba de preparar a taula, amb una posada en escena ben vistosa. I per acabar amb els plats principals, un carpaccio de presa ibèrica amb un acompanyament de rissotto amb salsa de foie, en què s'ha substituït l'arròs per pipes: una autèntica filigrana! I per postres, primer un gelat de plàtan amb crema de llimona, rom i mel, i després un pa de pessic amb gelat de cacauet i cacau. El pa era fet allà mateix, amb farina ecològica, doble fornejat i servit calentó.

I tot això sortit de les mans d'un xef de vint-i-pocs anys. Aquest noi promet! El ritme de servei dels plats va ser molt correcte: no se't tiraven a sobre però tampoc et feien esperar més del compte (ara bé, era un dimecres de Champions... quatre comensals; no sé si amb la sala plena poden mantenir aquest ritme).

Per regar-ho, no hi ha degustació de vins; amb el menú pots escollir entre les varietats blanca o negra del Crinel. Jo vaig optar per la negra, un Tarragona senzillet però que vaig trobar que tenia la virtut de lligar correctament amb tot el menú i que, servit a la temperatura adequada, amb la copa adequada i en aquell entorn, feia força bon paper.

Al final, amb les postres, en Jordi ens va obsequiar amb un minitast improvisat de misteles... Vaja, bon menjar, en un entorn acollidor i un servei d'allò més amable a un preu més que raonable; què més es pot demanar?