Benvolguts amics i veïns, bona nit i moltes gràcies. Gràcies
per haver pensat en mi per fer-vos de pregoner aquesta Festa Major. Quan se’m
va proposar vaig pensar que era un honor i vaig dir que sí sense rumiar-m’ho ni
un segon; després, quan m’hi posava vaig pensar “home, potser sí que t’ho
hauries d’haver rumiat una mica...”. Perquè, ja ho sabeu, jo acostumo a
dibuixar boletes en un full pautat però això de posar, negre sobre blanc, els
meus sentiments de cal rosalenc per llegir-los davant vostre, ja és una altra
cosa i em van tremolar una mica les cames. Sigui com sigui, ja no podia dir que
no i la il·lusió em va fer superar el pànic al full en blanc.
Mireu: allà baix a Sabadell tinc amics i companys, una mica
de tot arreu. Quan ens coneixem i pregunten allò de “i així, tu d’on ets?” jo,
per situar-los, primer acostumo a dir “de Berga” però de seguida afegeixo
“buenu... ben bé de Berga no, d’un trosset més avall; de fet sóc de Cal Rosal”
– “ahhh... “ – diuen – “El mercat del bolet!”; i jo “exacte, d’allà mateix”. I
ja hi som: “què, se’n faran de bolets aquest any?”; au... explica’ls que, tot i
ser fill d’un bon boletaire, aquest gen es va descuidar de transmetre-me’l i
que a mi els bolets m’agrada trobar-los al plat: això d’anar-los a buscar ho
deixo pels que en saben que a mi, més aviat, em fa una mica de mandra. Com si
tots els d’aquest cap de món haguéssim de ser uns experts en la matèria!
Després d’això no perdo l’ocasió d’explicar-los que Cal
Rosal és més que el mercat del bolet. Cal Rosal és un poble: un poble amb tres
alcaldes... quina ganga! Cal Rosal és un poble per sentiment i per voluntat
malgrat no li deixin ser-ho, perquè un poble, al capdavall, el fan el sentiment
i la voluntat de la seva gent.
Cal Rosal va néixer a la vall del Llobregat, al punt just on
comença la plana i a un cop de roc dels primers contraforts pirinencs. Va
néixer a redós de la fàbrica que durant molts anys, com una lloba que protegeix
i alleta els seus cadells, ens ho va donar tot (el bo i el no tan bo) i ens
feia anar tots a toc de pito – els de
la meva generació devem ser els últims de recordar els dos pitos del migdia que ens advertien que era l’hora de dinar. I ara
(qui l’ha vista i qui la veu!) reposa com l’esquelet ajaçat d’aquella fera que
va ser un dia.
Als meus coneguts jo els parlo d’això amb nostàlgia i ells
escolten amb interès perquè no som tants els que hem viscut en aquests
microcosmos autosuficients que eren les colònies, en què totes les necessitats,
materials i espirituals, estaven ben cobertes. Els parlo de l’amo, dels pisos
dels treballadors,... del teatre, del centro, de l’economat (molts és la
primera vegada que senten aquesta paraula)... del convent, el mossèn i el
senyor mestre que tenia tota la canalla del poble a la mateixa aula (això
fes-ho entendre als de ciutat!).
Però aquests mateixos coneguts, de tant en tant em diuen
“hem vist el teu poble a la tele”, amb
el campionat de trial, per exemple, o els artistes del Konvent. Perquè Cal
Rosal no és només passat: és present i futur perquè, malgrat les dificultats,
és un poble viu. I això ho constatem avui aquí, amb aquest acte de comunió col·lectiva
que ens reuneix any rere any.
Amics, en nom propi i l’ACE, molt bona Festa Major!
Cal Rosal, 9 de juliol de 2016
