Que Beethoven no sabia escriure melodies em sembla que és evident. Que a primer cop d'ull les seves instrumentacions semblen millorables, potser no és evident però ho podria compartir. Una vegada sentia un expert, del que no recordo el nom, parlant per la ràdio dient que no era un bon harmonitzador; home, sobre això no sé què pensar. En qualsevol cas, si analitzem la tècnica de Beethoven detingudament, veurem que no era precisament un exemple de pulcritud però, malgrat tot, si hagués de salvar un compositor de la foguera seria ell, sense pensar-m'ho (amb el permís del gran pare Bach, que tot i la seva grandesa - que no m'atreveixo a discutir - encara no m'ha posat mai la pell de gallina; Beethoven no ha deixat mai de fer-ho). El seu domini del discurs musical és insuperable. Els seus desenvolupaments i recursos de creixement formal són únics. I tot al servei de l'emoció. Per ell la tècnica havia d'estar al servei de l'expressió i si la tècnica es quedava curta per allò que ell tenia necessitat d'expressar, calia tirar pel dret. No m'estranya que alguns compositors romàntics, abans d'enfilar-se a les espatlles d'aquest gegant, se sentissin empetitits per la seva ombra.
I tota aquesta reflexió només ve a tomb perquè últimament he reescoltat un dels passatges més colpidors que conec: els quinze compassos d'introducció del segon moviment de l'"Emperador". Una melodia que, a cop d'ull, sembla un treball de qualsevol estudiant de primer d'harmonia però que està carregada d'intenció: comença amb un interval de segona d'anada i tornada, que es va eixamplant, una tercera, una quarta... fins abastar tota l'octava abans de la semicadència del quart compàs
El motiu del cinquè compàs ja comença amb un interval de setena que es replega en sentit contrari per tornar al punt d'origen. La repetició idèntica en el sisè compàs em fa pensar en algú que ens hagués de dir alguna cosa important i no sabés ben bé com fer-ho
I ara sí, una escaleta cromàtica ascendent amb un crescendo que acaba amb la tonicalització del VI i, de sobte, el silenci... començo a esborronar-me
Tres notes més, ascendents, en crescendo i... el silenci.
Els pèls estan tan eriçats que em fan mal i tot. Em recorda aquells moments en què et donen una notícia que et faria plorar (posem pel cas d'alegria) però et vols retenir i t'aguantes... pura emoció continguda; mai un silenci ha estat tan dramàtic, tan carregat de contingut. I quan ja sembla que sí, que ara sí, amb un forte amb la participació dels vents, Beethoven tanca la frase amb una cadència trencada que em deixa amb tota l'emoció a la gola i els ulls entelats
Només és un recurs dramàtic per tenir una excusa per repetir la cadència i ara sí, de veritat, acabar de dir tot el que calia, sanglotant entre silencis
Una petita coda de tres compassos clou la introducció, serenament, i deixa en safata de plata l'entrada del solista
I el solista què fa? una escala, una ESCALA! Només Beethoven podia convertir una simple i vulgar escala descendent en un tema sublim.
Aquí us el deixo. Emocioneu-vos...
