L'adagio que no era d'Albinoni

Albinoni va ser un compositor italià que va viure a cavall dels ss. XVII i XVIII. Provenia de família rica i no li calia treballar per guanyar-se la vida, això li va permetre dedicar-se a la música sense sotmetre's al patronatge, potser per això el seu estil té uns certs tocs d'originalitat. Va escriure sobretot música lírica (més de cinquanta òperes!) i obres instrumentals, essent un dels primers compositors (el primer diuen alguns) en utilitzar assíduament instruments de vent com a solistes en els seus concerts, especialment l'oboè, que va posar al mateix nivell que els instruments de corda. Va ser un dels compositors que va contribuir a definir la forma del concert en els tres moviments que van esdevenir clàssics i va gaudir d'un gran prestigi en el seu moment, però va caure en l'oblit en un parell de generacions. Vaja, que no va ser un geni però va ser un compositor brillant, tot i l'oblit injust.

Però si ara és un compositor popular és per una obra en concret: l'adagio en sol menor per a cordes i orgue, àlies adagio l'Albinoni, una obra que per ensucrada i lacrimògena no falta mai a cap recull de clásicos populares. Doncs bé, aquesta obra que li ha donat la fama, no és seva. Aquest adagio (amb la seva part central a tall de cadenza, tremendament avorrida, a base d'arpegis amunt i avall que no treuen cap enlloc) el va escriure un musicòleg italià de nom Remo Giazotto a mitjans dels quaranta i va ser publicat deu o dotze anys més tard per Ricordi. Suposadament, era una reconstrucció d'una sonata trio perduda en el bombardeig de la biblioteca de Dresden de la que se n'hauria salvat un trosset amb els sis primers compassos. Ni Giazotto ni l'editorial no van aportar mai cap prova que aquest fragment existís realment i, em sembla haver llegit, que la mateixa biblioteca ha desmentit, per activa i per passiva, haver tingut mai aquesta obra. 

Suposo que, aprofitant el moment de recuperació de la música barroca que es va donar després de la Segona Guerra Mundial, en Giazotto i Ricordi es van empescar aquesta bola per donar-se notorietat. Si l'haguessin publicada amb el nom de l'autor en qüestió, ningú n'hagués fet gaire cabal, en canvi, presentant-la com una obra inèdita d'un mestre, van crear l'espectativa necessària per esbombar-la ràpidament i, com que estava escrita als anys quaranta, amb els gustos del públic dels quaranta, es va fer famosíssima de seguida, i ha empastifat un munt de pel·lícules, anuncis, casaments i funerals (això sí, allà cadascú amb els seus gustos...). No cal dir que els drets d'autor anaven a la butxaca d'en Giazotto, que imagino que es va poder jubilar amb una bona renda... potser tan bona com la del mateix Albinoni!

Per si voleu escoltar un adagio d'Albinoni de veritat, bonic de veritat, aquí en teniu una mostra. Salut i (bona) música!