Simfonia Inacabada

Havia baixat a esmorzar a la cafeteria de la cantonada de casa com feia habitualment, però aquell dia estava capficat en la seva obra. Era un bon compositor, tenia talent, n'estava convençut; ara el que calia era convèncer la resta. Ja estava tip dels encàrrecs i de les obretes que havia hagut d'escriure fins aquell moment - com aquella vegada que l'orquestra del casal d'avis li va encarregar uns arranjaments dels hits de l'Antonio Machín i li van pagar poc més que les gràcies; ara volia escriure una gran obra, una obra que quan la presentés, ningú es pogués negar a estrenar-la i rebés un reconeixement unànime i immediat. Havia pensat en una gran simfonia programàtica, inspirada en la seva vida: el primer moviment, la infantesa; el segon, la joventut; el tercer, l'edat adulta, el present en què es trobava; i havia pensat deixar el quart moviment, la maduresa, per un futur. Deixaria la simfonia inacabada i quan fos vell i ple de reconeixements, donaria la campanada presentant l'últim moviment de la seva magna obra. I què millor que la pròpia vida per escriure des de les entranyes una obra plena de passió?

Estava capficat en aquestes cabòries quan va veure una noia asseguda a la taula del davant. Era com si hagués aparegut de cop. Estava segur que feia un moment no hi era; era massa guapa per no haver-se'n adonat abans! Anava vestida molt elegant, tota blanca. Ella, com si fos conscient que la observaven, va aixecar lentament els seus preciosos ulls grisos del llibre que llegia i els va clavar en els d'ell, que va quedar trasbalsat. Ella va fer un lleu somriure i ell es va sentir marejat i amb calfreds. Va deixar els diners de l'esmorzar sobre la taula i es va aixecar per adreçar-se a casa seva, fent mitges tentines.

Un cop a casa es va llançar a la taula, va agafar paper pautat i va començar a escriure. De sempre que preferia escriure sobre el paper abans de passar-ho a net a l'ordinador. I escrivia i escrivia, sense rectificacions, d'una tirada; era com si una veu li dictés el que havia de posar. I pensava en ella, en Ella; hi pensava molt, de fet, era com una presència en aquella mateixa estança. Es va posar al llit rendit, sense saber l'hora que era: no havia sortit de casa en tot el dia, no havia menjat i no podria dormir de tantes idees com li bullien al cap.

L'endemà es va llevar amb la idea de baixar ràpidament a la cafeteria, no pas per la necessitat de menjar sinó per la necessitat de trobar-la a Ella. Es va asseure en una taula només amb un cafè i va esperar fins que, desesperat, es va aixecar capcot per tornar a casa.

- Bon dia! - El va espantar una veu a tocar-li l'orella. Era Ella, que havia aparegut al seu costat, només un pas enrere d'ell, tan blanca i elegant com el dia abans. 

- Ho-hola!

- Com estàs? - "Pensant en tu tot el sant dia!" li hagués agradat dir, però només li va sortir un

- B-bé.

- Me n'alegro. Com va la teva obra? - "Què dius!? Com ho pots saber això?"

- La-la meva obra? bé. Com ho saps?

- Jo sé moltes coses. Segur que et quedarà genial! Ara t'he de deixar, hem arribat a casa teva. - Efectivament, eren davant del portal del pisos d'ell.

- Ah! sí...

- Ànims i treballa fort Julià - "Com!? Saps el meu nom?"

- Com és que saps el meu nom?

- Ja t'he dit que jo sé moltes coses.

- I tu, com et dius?

- No m'ho demanis; no puc dir-t'ho. Adéu Julià, potser tornem a trobar-nos - "No és just! Tu ho saps tot de mi i jo no puc saber ni el teu nom!"

- Potser sí... a-adéu.

Amb l'última mirada d'Ella el Julià es va tornar a sentir tan trasbalsat com el dia abans, però es va sentir amb forces per pujar els graons de casa seva de dos en dos i abocar-se de nou a la feina com un posseït. Les idees brollaven perfectament acabades del seu cap a una velocitat vertiginosa; escrivia sense el més mínim dubte. I pensava en Ella; la seva presència era encara més forta que el dia abans. Era com si fos Ella qui li dictés el que havia d'escriure i ell escrivia amb la certesa que allò era bo. Allò era molt bo!

El matí següent estava extenuat. Es va adonar que ni tan sols havia anat a dormir. Es va aixecar de la taula, va agafar quatre monedes i va buscar el telèfon: no sabia on era, de fet, poc servei li hagués fet perquè ni recordava quan l'havia posat a carregar per última vegada. Va sortir decidit a baixar a la cafeteria per si la tornava a veure però només de ser al replà de l'escala va sentir la seva presència. No la veia però sentia que era molt a prop.

- Bon dia! - Un nou sobresalt. "D'on has sortit!?"

- B-bon dia! D'on surts?

- Era aquí, esperant-te. T'he vingut a veure, per si et puc ajudar - "Esperant-me? Ajudar-me? Estic marejat, no entenc res..." - Baixaves a esmorzar?

- Sí... de fet, no... només anava a veure si et trobava...

- Doncs ja m'has trobat. Entrem?

I van entrar. No calia dir-se res; ella es va acomodar al sofà i ell es va posar novament a la taula de treball. Només la presència d'Ella allà li donava forces renovades, només un creuament de mirades de tant en tant i aquell somriure torbador eren suficients perquè es veiés amb cor d'escriure la seva gran obra d'una sola tirada. Però el seu desfici per la feina no li feia minvar la curiositat de saber qui era aquella estranya i a mig matí va insistir.

- Qui ets? Sisplau, necessito saber-ho...

- Prou, Julià! - Els seus ulls es van enfosquir - No t'ho puc dir, no insisteixis. Ni una vegada més!

- Però... - Ho va deixar aquí; la mirada d'Ella l'havia intimidat.

I va seguir treballant. Les hores passaven i no es recordava ni de menjar ni de descansar; només necessitava sentir la presència d'Ella, que l'envoltava, que el posseïa. Les seves emocions sortien a raig fet i es transformaven en gargots sobre la pauta que no necessitaven esmenes; tot el que escrivia era perfecte, ho sabia.

Ja era fosc feia hores i tot seguia igual: Ella asseguda al sofà, ell treballant. Però el rosec del dubte no l'havia abandonat i no va poder més.

- No puc més. Digue'm qui ets, sisplau!

- Ets un ximple, Julià... - Ell esperava una mirada plena d'ira, però només va trobar un somriure compassiu - Et vaig dir que no ho fessis... m'ho has demanat per tercera vegada i ara t'ho hauré de dir, però ho has espatllat tot! Jo sóc Euterpe, la Divina Protectora de la Música, l'única i vertadera Inspiració dels músics. M'havia fixat en tu per convertir-te en un Mestre, en un Gran entre els Grans, però tots els mortals sou iguals; no en teniu prou amb la meva presència i el meu guiatge, sempre heu de voler saber-ne més. Alguns aguanteu més que els altres però la curiositat sempre us perd. I el càstig és proporcional a la impaciència: alguns han mort joves atacats per la bogeria o la malaltia, altres els he deixat sords (el pitjor que li pot passar a un músic!) i els que han sigut més pacients només els he condemnat a la ceguesa... però molt pocs han resistit la temptació de saber qui era jo! Tu Julià els has superat tots; només has resistit tres dies! El teu càstig haurà de ser el més expeditiu. Ara sí que deixaràs la teva, la nostra, obra inacabada, per sempre... - Mentre deia això, els seus ulls es van tornar a enfosquir com havien fet unes hores abans - Adéu Julià.

Es va girar i es va dirigir cap a la porta, però no hi va arribar: la seva figura es va esvair en l'aire com el fum que surt d'una tassa de cafè calent.

- Noooo! Espera't! - Va cridar el Julià. Mentre s'aixecava impetuosament de la cadira es va entrebancar amb els cables de l'ordinador: l'endoll es va arrencar bruscament de la paret i va causar un curtcircuit; ell va caure, va picar de cap a la tauleta de centre i va quedar estès al terra, inconscient, tan llarg com era. La torre de l'ordinador, per l'estrebada, es va tombar i les espurnes que van saltar de la font d'alimentació, provocades pel curtcircuit, van encendre els fulls que hi havia sobre la taula.

- Julià! Julià, obre! - Just en aquell moment, el Bernat trucava a la porta de l'apartament de l'amic de qui feia tres dies que no en sabia res i el va sorprendre el terrabastall que va sentir - Julià, obre! Sóc el Bernat! - Insistia. En poca estona, el replà es va omplir de veïns alertats pels crits del Bernat, els uns, i per la pudor de fum que començava a escampar-se per tota l'escala, els altres. La Sra. Remei, la veïna del davant, va sortir brandant la clau que el Julià li havia deixat per si hi havia alguna urgència quan ell era fora en algun dels seus viatges. Van obrir i van entrar. El Bernat, en veure que els veïns s'encarregaven del seu amic, no va poder evitar de mirar els fulls que encara hi havia sobre la taula mig cremats i els va estirar d'una revolada.

No hi va haver res a fer; al cap de poques hores, el Julià moria. Ningú ho acabava d'entendre: el cop al cap no era pas tan fort; no havia pas estat tanta estona respirant fum. Ningú ho entenia, però era mort.

Quan el taüt va ser dins del nínxol, el Bernat hi va deixar, a sobre, els papers que havia rescatat de l'incendi. 

- Què era això? - li va demanar el company que estava dret al seu costat.

- No ho sé... no sé en què treballava, no m'ho havia explicat. Només sé, per les quatre notes que he pogut veure, que era una obra meravellosa. L'obra d'un geni...

I mentre deia això, per sobre de les espatlles del seu company, el Bernat es va adonar que des de l'altra banda del grup l'observaven un preciosos ulls grisos que el van torbar.