diumenge, 13 de desembre del 2015

Una altra de creps

Doncs avui, la meva amiga Anna em feia dentetes explicat-me els creps que s'havia de menjar per esmorzar i me n'ha fet agafar ganes, així que m'ha ajudat a decidir el sopar.

Primer un de salat,






Formatge d'untar, salmó fumat, mesclum, uns pinyons torrats i amanim amb pesto d'olives.

I després, pel dolç, he recordat el que vaig menjar fa no res al Mikado de Berga (per cert, local més que recomanable). 



Tot i que la foto no li fa justícia, es tracta d'un crep deliciós farcit de gelat de vainilla i cobert amb salsa de toffee.
Aquesta salsa l'he improvisada posant llet a escalfar en un cassó, li he afegit caramel líquid i a remenar i deixar reduir fins a tenir la textura que m'ha semblat. Suposo que qualsevol expert es posaria les mans al cap i qualificaria l'invent a l'altura de la salsa cocktail feta amb ketchup i maionesa... però estava per morir-se! 

dijous, 12 de novembre del 2015

Això ja cansa

No m'agrada el Mas. 

No m'agradava abans de les eleccions i per això no el vaig votar i, per més que els seus incondicionals em vulguin convèncer que ha de ser president, cada dia que passa jo estic més convençut que no s'ho mereix. Aquest interès malaltís en voler ser president a tota costa només em referma en el meu convenciment que, al capdavall, només ho fa per mantenir-se a la poltrona. 

Ideologia a part, tampoc trobo que sigui bona idea fer-lo president: té el partit amb l'aigua al coll pels casos de corrupció i a ell qualsevol dia l'inhabiliten pel 9N. Un president màrtir queda molt èpic als llibres d'història però em sembla poc pràctic: perdre massa temps en la seva defensa ens pot fer perdre de vista l'autèntic motiu de tot plegat. A més, a Espanya van a per ell perquè es pensen que el procés és cosa seva: si ens el traguéssim del davant nosaltres mateixos, els demostraríem a ells a la resta del món, que la cosa va de debò i que sense ell també ens en sortim. 

La CUP ja havia avisat: durant la campanya va dir per activa i per passiva que no el farien president. Jo estava convençut que a JxSí tindrien un pla B per si de cas, però pel que sembla fins ara, es veu que no. I ara tota la culpa és seva. Estem tan acostumats a partits que incompleixen sistemàticament les seves promeses electorals que quan n'ha sortit un amb les coses clares, ens ha deixat perplexos. Diuen que no és de rebut que deu diputats vulguin imposar-se sobre seixanta-dos; bé, així és com funciona el Parlament (potser estem pagant els trenta-cinc anys de debat estèril sobre una llei electoral catalana). En qualsevol cas, som i som i hauríem de mirar de sortir-ne airosos (sí, ja sé que em repeteixo...) i si no hi ha acord anirem a mal borràs, i al meu entendre, les culpes seran a repartir: tan fàcil li és a la CUP votar al Mas com a ell cedir el lloc a un altre (o és que els altres 134 candidats de JxSí són uns incompetents?).

En fi, que la cosa ja cansa i alguns dels que ens prenem la política amb un mínim de serietat ja comencem a estar atabalats i si hem de tornar a votar al març, que Déu ens agafi confessats...


divendres, 6 de novembre del 2015

De Les noces de Fígaro i el dret de cuixa

Recordo haver llegit en algun lloc que les tres millors òperes de la història són Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Cosí fan tutte. Ja se sap que categoritzar sobre si tal o qual cosa és la millor del món és molt arriscat però el que és segur és que d'un llibretista brillant com da Ponte i un geni com Mozart només en podrien sortir obres mestres. 

Darrerament, a Sabadell, hem pogut gaudir de la primera d'aquestes tres i L'escola d'òpera ha convidat, com cada any, les escoles i instituts de la ciutat a la representació dels seus alumnes debutants. Jo hi vaig portar els meus, d'alumnes i, naturalment, alguns em van demanar "i això de què va?". Doncs això va de Figaro i Susanna, dos criats del comte d'Almaviva que es volen casar i el comte, que és un faldiller, vol fer ús, discretament, del seu suposat dret de cuixa; els criats, més vius que el seu senyor, se les empesquen per deixar-lo en evidència i li guanyen la jugada. "i per un argument tan simple, més de tres hores de música!?"; doncs sí, perquè és la típica comèdia d'embolics i malentesos i la cosa es complica. Però sota aquesta aparença de comèdia s'hi amaga una forta crítica social i, no en va, Mozart i da Ponte van haver de batallar contra la censura imperial. La comèdia homònima de Beaumarchais en la que es van inspirar estava prohibida a la França prerevolucionària: en un clima com el d'aquell moment, a cap noble li agradava veure com els seus servents el ridiculitzaven. 

Bé, el cas és que parlant-ne amb un dels meus alumnes em va dir "jo això del dret de cuixa ho he llegit en algun lloc... sí, en aquest llibre... no sé què d'una catedral...". Efectivament, La Catedral del Mar d'Ildefonso Falcones, comença justament amb un cavaller fent ús d'aquest suposat dret. Al final del llibre, en una nota de l'autor, el mateix Falcones ens explica que "el dret de jeure la primera nit amb la núvia, en efecte, era un dels que concedien els usatges als senyors sobre els seus serfs. L'existència dels mals usos a la Catalunya Vella, però no pas a la Nova, va portar els serfs de la terra a rebel·lar-se contra els seus senyors [...]". Doncs em sembla que el senyor Falcones té els papers mullats: fa anys vaig quedar estupefacte quan vaig descobrir que això del ius primae noctis (com en diuen els que en saben) era un mite i que no havia existit mai; havia viscut mitja vida enganyat... Ho vaig descobrir llegint un llibret titulat La idea de Edad Media, del mediavalista italià Giuseppe Sergi, un llibre que, com indica el títol, no parla del que passava a l'edat mitjana sinó de com s'ha confegit la visió que tenim d'aquella època amb les aportacions que se n'han anat fent al llarg del temps. Aquest autor diu "los historiadores han librado el terreno de muchos lugares comunes: por ejemplo demostrando la inexistencia de impuestos como el ius primae noctis, o de mitos como la espera del año mil [...]". A la llista dels mals usos que tenien concedits els senyors feudals, i que van costar una guerra de quasi trenta anys, n'hi ha uns quants, entre ells el costum de maltractar un serf si el senyor considerava que n'hi havia motiu, però enlloc es parla del dret de la primera nit. Sembla ser que els il·lustrats, en els seus esforços per enderrocar l'antic règim, li buscaven tots els aspectes negatius que podien, i si no en trobaven prou, se'ls inventaven o donaven ales a rumors poc fonamentats, entre ells, el d'aquest dret. 




Ara bé, una cosa és que no fos reconegut legalment i l'altra que els senyors (alguns) abusessin impunement de qui els semblés, que de mala gent n'hi ha hagut sempre...

Però, tornant a la música... vós que sabeu què és l'amor...




diumenge, 18 d’octubre del 2015

Una d'italians

Quan vaig saber que els italians menjaven una cosa que en diuen burrata, que ve de burro, vaig pensar que ho havia de tastar... i ho vaig fer: al primer restaurant on en vaig veure, en vaig demanar. És un formatge de pasta filada que recorda la mozzarella però més cremós; és molt suau, però té la seva gràcia. 

Evidentment es pot menjar de moltes maneres però per assaborir-lo, res millor que fer-ho de la manera més natural possible: només amb un raig d'oli i un punt d'alfàbrega, acompanyat d'una amanida de tomàquet. 





I si l'alfàbrega que us ha sobrat no la voleu fer servir per foragitar mosquits, remei que en el meu cas encara estar per demostrar que sigui efectiu, sempre en podeu fer un altre plat italià: espaguetis al pesto.




Sembla que pesto ve de pestello, la maneta del morter que s'ha de fer servir per picar els ingredients. Bé, jo no he sigut etimològicament correcte i he fet servir el pímer. Al vas hi posem un gra d'all, fulles d'alfàbrega, parmesà ratllat, pinyons (i aquí ve la segona "incorrecció" del dia: també hi he afegit nous que no hi han quedat gens malament, fins al punt que, la propera vegada, potser m'estalvio els pinyons); cobrim amb oli i deixatem. Veramente buono...

Per cert, que burro vol dir mantega, tu...


dissabte, 10 d’octubre del 2015

creps a la meva manera

Allò que es fa l'hora de sopar i no saps ben bé què vols. Algú diu - Creps! - (a casa sempre hi ha algú disposat a menjar creps...) i penses - Ah... vale, però de què? - I comences a pensar i a obrir i tancar la nevera a veure què en surt... i al final en surt això




Començo amb un sofregit de ceba, uns dauets de botifarra negra, uns pinyons torradets i unes panses. Sobre la pasta del crep, encara calenta hi poso un  parell de talls de formatge cremós tipus havarti (i queda per provar amb formatge de cabra...), farceixo i... 

dissabte, 3 d’octubre del 2015

A vegades és necessari...

Recordo el President invocant la llista única i dient allò de "una llista amb el President o sense el President", obrint ell mateix la porta a no presentar-se si algú el veia com una nosa.

Recordo els seus companys de coalició, avui mateix, dient que les persones no són importants, que el que compta és el procés.

Recordo la CUP jurant i perjurant que no investirien Mas president.

I som on som, i hauríem de mirar de sortir-ne airosos.

Intel·ligents com són, vull pensar que els estrategues de JxSí  van preveure aquest escenari i fa dies que busquen una solució imaginativa, més encara tenint en compte que som just on pronosticaven totes les enquestes. 

El President Mas té una oportunitat d'or per demostrar que és un patriota i per fer el que fan els grans patriotes: sacrificar-se pel seu país. Estic segur que ningú li escatimarà cap dels mèrits que li pertoquen. Del contrari, potser a alguns ens acabarà de convèncer que no és on és només per aferrar-se a la poltrona. 

Recordo també, aquests dies més que mai, els versos del poeta,

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol

dimecres, 30 de setembre del 2015

Mas, President?

Ho han fet: ens han imputat el President. El seu delicte? posar les urnes perquè la gent s'expressés. Incapaços de convèncer amb arguments a l'arena política, volen vèncer de la manera més barroera possible a cop de tribunal (comprat). Si a algú li quedava algun dubte de la vena feixista d'aquesta colla de dropos, suposo que ja se li ha esvaït. L'Artur Mas és el President de Catalunya, el MEU President, independentment de si l'he votat o no. A qualsevol demòcrata li hauria de caure la cara de vergonya veient com actua l'Estat. 

Dit això, i que quedi clar per endavant el meu suport al Mas en aquesta situació, voldria fer una reflexió. Els seus incondicionals i alguns que no ho són tant, veuen en la imputació l'argument ideal per a tornar-lo a reelegir. Doncs jo, què voleu que us digui? ara més que mai veig que no hauria de tornar a ser President: digueu-me raret... Tal com jo ho veig, ara el que ens cal és un líder que no estigui cremat, que generi el màxim consens, net de tota màcula i amb les mans lliures per dedicar-se al que s'ha de dedicar: fer de President les vint-i-quatre hores del dia i tirar endavant el Procés amb decisió. Jugar la carta del "President màrtir" és fer el joc a la Caverna i ens passarem el dia justificant-lo: que si la imputació, que si la corrupció, que si el 3%... aquesta situació només alentirà el Procés i qui sap si, al final, ens acaba desgastant massa a tots plegats. No hauríem de caure en personalismes que només ens perjudicaran; no ens ho podem permetre, ara hem d'anar per feina!



diumenge, 27 de setembre del 2015

S'han acabat els dubtes

Surto de casa amb pas ferm i decidit cap a una nova cita amb la història, amb el desig profund que sigui l'última. Sense pressa, tot passejant, assaborint cada segon d'aquest dia que sé únic, però sense pausa. A la butxaca, la papereta amb el vot decidit de poques hores. Reconec que les declaracions i matisacions de cert candidat m'han esvaït els dubtes: aquesta vegada la rauxa ha pogut més que el seny,  però és que només qui té fins a l'última molècula dels seu ADN xopa d'utopia té possibilitats de realitzar-la, no aquell que no se l'acaba de creure. 

Quatre persones al davant (mai havia fet cua per votar). Moments de patiment: el vocal de la mesa no em troba a la llista. La intervenció del president acaba amb la incertesa: sento com pronuncien el meu nom i cognoms amb veu alta i clara, i veig com una línia blava tatxa les lletres negres sobre blanc. Apunto el sobre a la ranura de l'urna i el retinc uns segons entre els dits conscient de la transcendència del gest; al final, no el deixo caure, l'empenyo i l'acompanyo en tot el recorregut... fins al fons! A les 11.19 he aportat el meu granet de sorra a aquest desert. 

VISCA CATALUNYA... LLIURE!



dimecres, 16 de setembre del 2015

Dubtes...

Això de Junts pel Sí deu ser un gran invent; que tanta gent important s'hi hagi sumat deu ser bo però jo, què voleu us digui? no ho acabo de veure. I no ho veig, sobretot, perquè no em refio del Mas; té alguna cosa que no em genera confiança, és superior a mi... Ell volia llista única sí o sí, quan tots els partits pensaven que era millor anar per separat; per sortir-se amb la seva va amenaçar de no convocar les eleccions i, és clar, quasi tots a claudicar. Per molt que a alguns no els agradi escoltar-ho, Junts pel Sí és la llista del Mas. 

Diguem que els seus mètodes no m'acaben d'agradar, però hi ha més coses. Com puc refiar-me d'algú que utilitza l'Estelada a tall d'estora per amagar-hi la merda a sota? Com puc refiar-me d'algú que entona l'"Espanya ens roba" quan el seu partit ha votat sempre, sistemàticament, a favor dels pressupostos de l'Estat? Alguna responsabilitat hi deu tenir, dic jo. Com puc refiar-me d'algú que demana unitat quan ara farà deu anys es va vendre l'Estatut del 30 de setembre tot berenant unes galetes amb el Zapatero? (cal recordar que aquesta proposta d'Estatut va ser aprovada pel 90% del Parlament; recordeu - fins i tot - la Manuela de Madre defensant-lo al Congrés?). Com puc refiar-me d'algú que es queixa d'un Estatut retallat quan va ser ell qui li va clavar el primer cop d'estisores? 

L'altre dia em deien que tothom pot canviar: potser sí; tant de bo! Però jo el segueixo veient com un aprofitat; no ens enganyem: si fos per ell no seríem on som. Llest com és, s'ha adonat que o es posava a estirar el carro o el carro li passaria per sobre. Sí, ja ho sé: val més això... però el meu escepticisme em porta a tenir por. Por de la frustració que podem sentir el dia 28. Espero que els seus companys de viatge no li permetin desviar-se del camí ni afluixar el ritme, que tenim pressa!

dimecres, 9 de setembre del 2015

Surrealisme aplicat

En un institut de Sabadell, el nom del qual no cal recordar, temps ha hi treballa una professora sindicalista d'esvelta figura i bellesa nòrdica. L'ardida dama, fent ús dels seus drets sindicals va sol·licitar treballar a mitja jornada per poder donar sortida a la seva vocació de defensa dels drets d'oprimits i marginats, i va donar instruccions rigoroses a la direcció del centre sobre com havien de confeccionar el seu horari: volia treballar només dos dies, dimecres i divendres, i lliurar completament els altres tres... tot un model de sacrifici!

La perversa direcció (que ja se sap que les direccions són perverses de mena) va decidir guiar-se per un criteri objectiu aplicat des de temps immemorial, això és, que totes les mitges jornades treballin quatre dies; així i tot, el malèfic cap d'estudis li va concedir un dels dies lliures sol·licitats i li va fer un horari equilibrat i compactadet, com agrada que te'l facin... mira que s'ha de ser mala persona!

El dia 8 de setembre, la professora sindicalista es presenta davant la direcció a demanar explicacions pel greuge sofert i, davant de les justificacions raonades que se li donen i després de fer una marraneria del quinze, pròpia d'un nen de pit, exposa que, aconsellada pel seu propi sindicat UGT (ui! se m'ha escapat...) ha renunciat a la mitja jornada ja que amb aquest horari no li queda temps per dedicar-se a les seves nobles tasques pamfletàries. Incomprensiblement, amb els curs començat, el Departament d'Ensenyament li ha acceptat la renúncia.

Resultat: el dia 9 de setembre el cap d'estudis ha de fer de nou el seu horari amb la reacció en cadena que suposa sobre els horaris d'altres professors i, el que és pitjor, el company que havia de cobrir la reducció i que estava nomenat per tot un any amb possibilitat de renovar, s'ha quedat sense feina i perdrà punts a la borsa de treball... un bon favor, sí senyor; d'això se'n diu companyonia! 

Així és com els sindicats, amb el suport del Departament d'Ensenyament, vetllen per la qualitat de l'educació del país i pels drets del personal... esperpèntic! 

dissabte, 5 de setembre del 2015

Una imatge...

Mai com aquesta setmana s'havia demostrat allò que "una imatge val més que mil paraules". Et diuen que molts cents d'immigrants han mort en una pastera naufragada i penses "pobra gent..."; et diuen que 71 refugiats han mort asfixiats en un camió frigorífic i penses "no hi ha dret..."; veus una foto d'un  nen en una platja, una sola foto, i et salten les llàgrimes, se t'encén la sang i desitjaries que tots els polítics que coneixes patissin en la pròpia pell el que deu patir el pare d'aquell nen... ells són els que podrien haver canviat la seva història. Les xarxes s'han inflamat contra els polítics europeus (i els del Canadà). Se'ls acusa de ser els responsables del drama dels refugiats i se'ls culpa de la seva mort. 
És evident que la seva indolència ha contribuït a empitjorar la situació i si haguessin actuat amb més fermesa s'haurien estalviat vides; són culpables i seran perseguits per vespes i tàvecs durant tota l'eternitat. Però la culpa no és tota seva, em sembla a mi. De fet, l'autèntic assassí de l'Aylan és Baixar el-Àssad, el seu president; el president que bombardeja la població civil com si res... i contra ell no he llegit ni un sol comentari a la xarxa... no dic que no hi siguin, aquests comentaris, només que a mi no m'han arribat.

En fi, que aquesta imatge m'ha recordat una obra mestra que sempre m'ha fet una mica d'angúnia escoltar: els Kindertotenlieder. Com deia el poeta "només caminen davant nostre i no volen tornar a casa; els trobarem al cim, al sol... sempre hi fa bo allà dalt".





dimecres, 15 de juliol del 2015

Aquell puntet blau pàl·lid

Missió acomplerta: la New Horizons fa el que havia de fer i ens envia imatges de Plutó com mai s'havien vist... espectacular! De fet, tot el que té a veure amb l'Univers ho és, d'espectacular. Els enginyers de la NASA la van llançar fa nou anys i mig i ha passat pel lloc just en el moment just... un prodigi de precisió.

Ara ve, aquesta no és la primera sonda que s'envia tan lluny. Durant els 70 es van enviar les Pioneer i les Voyager, que qui sap on paren. 

Quan la Voyager 1 ja havia acabat la seva missió, en Carl Sagan va demanar a la NASA que girés la càmera cap enrere i fes una fotografia de la Terra. Sembla que no tothom ho veia clar però en Sagan era en Sagan i li van concedir el desig. El 14 de febrer de 1990 es va fer una fotografia del nostre planeta des de més de sis mil milions (6.000.000.000!) de kilòmetres, una fotografia que es coneix com Un punt blau pàl·lid i que, per si algú encara en tenia algun dubte, ens posa al lloc que ens toca en l'Univers... i és que quan d'esma diem allò de que "no som res", no sabem la raó que tenim.

Us deixo amb la imatge i, si hi cliqueu, trobareu les reflexions emocionants que li va inspirar al grandíssim Carl Sagan... sense paraules...


 

diumenge, 24 de maig del 2015

Escabetx de conill

Avui un plat tan senzillot com resulton: conill en escabetx.



Comencem servint-nos una copeta de vi blanc i el tastem per assegurar-nos que és del bo. Ja podem deixar la copa... a mà. Tot seguit salpebrem el conillet, l'enfarinem lleugerament i el rostim a la cassola (mentrestant podem anar passant comptes amb la copeta). Hi afegim uns alls tallats menuts (i una mica de ceba o pastanaga si us bé de gust), donem dues voltes i hi afegim una copa de vi blanc (sí... l'haureu de tornar a omplir); fem bullir a foc fort i quan ja no notem l'alcohol hi afegim la mateixa quantitat de vinagre sense abaixar la intensitat de la cocció. Quan ja no se senti la bravada del vinagre hi afegim una fulla de llorer, una cullerada de pebre vermell dolç, abaixem el foc i el deixem coure una estona, fins que la salsa adquireixi la textura que desitgem.

Naturalment, fet del dia abans és més bo i es pot servir fred, tebi o calent. Si no us l'heu acabada, el podeu acompanyar amb la mateixa ampolla que heu fet servir per cuinar-lo i si no, enceteu un brut amb una mica de reserva que hi va la mar de bé.



diumenge, 10 de maig del 2015

Amadeus

No cal ser gaire cinèfil per adonar-se que Amadeus és una grandíssima pel·lícula: només cal mirar-la i després fixar-se en el seu palmarès. Per això, i perquè està inspirada en un gran compositor, gairebé cada any la passo als meus alumnes i, gairebé cada any, hi descobreixo algun detall, algun matís que fins llavors m'havia passat desapercebut.





Això sí, mentre la mirem no deixo de fer anotacions "a peu de pàgina" per destriar el gra de la palla. I és que Amadeus és un parany per a espectadors incauts: està inspirada en Mozart però no en la seva vida real sinó en tots els rumors que van aparèixer després de la seva mort. Mozart era un compositor genial que no va rebre mai el reconeixement institucional que esperava; als seus ulls i als del seu pare, això era degut a l'enveja dels seus col·legues, que no paraven de fer-li la traveta. Per altra banda, va morir jove d'una malaltia que el va consumir durant mesos; sens dubte l'estaven enverinant. La seva vida i, encara més, la seva mort van ser camp adobat per a la fantasia dels autors romàntics que de seguida es van apuntar a la teoria de la conspiració amb Antonio Salieri com a blanc predilecte. 

Tot i que el fil argumental de la pel·lícula és pura fantasia, no deixa d'estar esquitxada de dades més o menys reals. A mi m'agrada aquella anècdota, explicada per l'emperador en el film, de quan Mozart tenia 5 o 6 anys i, després d'una exhibició davant de la família imperial, va caure en baixar de la banqueta; M. Antonieta, la germana de l'emperador, va córrer a auxiliar-lo i quan el tenia als seus braços, el nen li va dir "caseu-vos amb mi". Tota la concurrència va esclafir a riure davant de tal ocurrència... pobre M. Antonieta, més li hagués valgut no riure tant i dir que sí immediatament en lloc de "perdre el cap" per un altre.

A la pel·lícula queda retratat com un immadur; jo més aviat crec que era "jove". Amb vint i pocs anys tenia un èxit acceptable: guanyava per viure bastant bé i li agradava passar-s'ho bastant bé - hauria de ser ell diferent de qualsevol estrella del rock o futbolista actual? En una carta li explica al seu pare que havia sortit a ballar a les sis i que tornava a casa a les set; "i vós, pare, pensareu que només vaig ballar una hora... no, no! a les set del matí següent!". És evident que els cafres moderns no hem inventat res.

Al llarg de 1791, Mozart es va anar trobant malament i ell mateix va pensar que l'estaven enverinant. Per si fos poc, el juliol d'aquell any se li presenta un personatge que no es va voler identificar (i que anava encaputxat, segons algunes fonts) per encarregar-li una missa de difunts; li va oferir una bona suma a canvi de tenir la feina enllestida aviat. Mozart en el seu deliri hi va veure un missatger del més enllà que li anunciava la seva mort i li encarregava el seu propi rèquiem. Mozart va morir la matinada del 5 de desembre després de passar-se una bona part de la nit cantant el Lacrimosa amb uns amics - encara que l'escena de la pel·lícula en què dicta el Confutatis i el Lacrimosa a Salieri sigui "falsa", és de les més brillants de la història del cinema. No cal dir que l'"encaputxat" no era Salieri, com es veu a la pel·lícula, ni cap missatger de la mort. Pel que se sap ara, era  un criat d'un tal comte Franz von Walsegg; melòman frustrat, es dedicava a encarregar obres de manera anònima a compositors famosos i les feia passar com a pròpies. Aquest comte havia quedat vidu i volia dedicar una missa de difunts a la memòria de la seva esposa. Misteri resolt.

Un altre mite en el que es van recrear els romàntics va ser el de l'enterrament: segons aquest mite, era un dia plujós, gairebé no hi va assistir ningú i va ser llançat a una fossa comuna; segons les cròniques de l'època, va ser enterrat el capvespre del dia 6 de desembre, un dia frescot però plàcid amb la concurrència de tot el seu entorn proper i de gairebé tots els seus col·legues de professió, Salieri inclòs. I sobre la fossa, doncs sí, era una fossa comuna, però amb el sentit de tipus usual, que no s’aixeca per sobre del nivell ordinari, i no amb el sentit de compartit. La tomba no podia ser gaire rebuscada perquè els gustos del públic havien canviat i al final de la seva vida va patir estretors econòmiques. Mozart va tenir una tomba per a ell solet però la desídia de la seva dona o dels responsables del cementiri va fer que ningú apuntés el lloc exacte on és enterrat, per desconsol de melòmans i mitòmans empedreïts.

Sobre el pobre Salieri, no cal dir que res del que surt a la pel·lícula és cert. Va ser encarat cap a la música de petit i no va haver de comprometre la seva castedat en l'intent: es va casar, va ser pare d'una colla de filles i se li coneixen unes quantes amants... Això sí, cec i dement, alguna infermera de les que el cuidaven al manicomi on va morir assegura que li va sentir dir que ell havia mort Mozart...








dijous, 26 de febrer del 2015

Sobre l'art

L’altre dia, en una xarxa social, vaig llegir un comentari que deia una cosa com que “si la cuina és art, qualsevol cosa podria ser-ho”. Em va semblar notar-hi un cert to despectiu... quin concepte d’art podia tenir la persona que va escriure això?

El cas és que em va fer venir al cap algunes reflexions de joventut, de quan encara era un estudiant pretendent d’artista i que passava llargues vetllades cerveseres discutint d’estètica amb el Rodolf, l’amic filòsof, sobre què devia ser això de l’art. Totes aquestes reflexions postadolescents sempre acabaven trobant un escull insalvable: per saber què és una cosa cal saber quina funció fa i, per frustració meva, jo no trobava cap funció útil a l’art (he de reconèixer que em va reconfortar llegir aquella frase d’Oscar Wilde: “l’art és completament inútil”). Per fi, vint-i-alguns anys després crec que ja m’he fet una idea aproximada de com podria definir l’objecte de les meves especulacions: em sembla que la meva definició podria ser una cosa com ara que l’art és el que queda després de despullar qualsevol activitat humana de la seva funció purament utilitària; allò que queda, si és que queda alguna cosa, i que ja no serveix per a res, allò que és absolutament prescindible, ALLÒ justament és l’ART. Què fan els artistes sinó transcendir (transgredir?) la funció de la seva activitat? A veure si m’explico.

Fa mil·lennis, els humans vam desenvolupar el llenguatge per comunicar-nos i després l’escriptura per fixar les idees que volíem comunicar. La funció “pràctica” de l’escriptura estava clara fins que, ai las, en algun moment algun eixelebrat va tenir la idea d’escriure les seves fantasies i després, encara, escriure-les en vers; acabava de néixer la literatura i la poesia però... alguna cosa més inútil que el Res no és mesquí?

A l’edat mitjana, per exemple, els frescos i les escultures de les esglésies no hi eren per fer bonic: eren la propaganda del règim; servien per a adoctrinar els fidels. Una vegada més, amb el temps els pintors i escultors van començar a plasmar les seves fantasies i... alguna cosa més inútil que La catedral de Rodin o La garsa de Monet?

A mi m’agrada imaginar el naixement de la música com la veu modulada d’una mare que xiuxiuejava una tonada a l’orella del seu fill amb la intenció de fer-lo adormir. Sigui com sigui, des de la nit dels temps, la música ha estat la companya submisa de la poesia o el ball fins que, poc a poc, els compositors  la van anar deslligant del verb i el gest (insensats!) i la van convertir en música pura, la música per la música però... alguna cosa més inútil que una sonata o una simfonia?

I, per tornar al tema que m’ha fet escriure tot això: un plat de bledes bullides i dos talls de llom a la planxa són pura subsistència però una brandada feta amb escuma de bacallà, la tripa estofadeta, amb una sopa d’oli d’oliva i un acompanyament de ceba confitada amb mel, farigola i vés a saber quantes coses més és absolutament prescindible, és un plat completament inútil... és art!

Quan algú aprèn a fer una activitat i la desenvolupa amb un grau màxim d’excel·lència, com aquell cuiner que cada dijous fa el millor arròs del poble o aquell terrissaire que fa un càntir d’aquells que aguanta l’aigua fresca al pic de la canícula i, perquè no? aquell compositor que escriu la “cançó de l’estiu” i et fa ballar encara que no ho vulguis, és un artesà. Són professionals que es limiten a aplicar unes tècniques que han après per a obtenir un producte excel·lent i útil. Ara bé, quan aquest algú va més enllà i converteix el seu producte, sigui quin sigui, en un objecte prescindible i inútil, aleshores és un artista. I un artista és més gran com més inútil és allò que ha creat.

diumenge, 18 de gener del 2015

Hola... xato!

No discutirem pas amb els penedesencs ni els garrafencs qui fa el millor xató... segur, segur que són ells! Però els altres bé que podem provar de fer-lo igual de bo, no? Jo, almenys, ho intento...

El xató és una amanida d'escarola amb bacallà, anxoves, olives i potser tonyina, amb una salsa que n'és tot el secret i, és clar, deu haver-hi tantes salses com cuiners a fer-la.

Jo començo escalivant un grapat d'alls i uns tomàquets. Després trec les llavors del tomàquet i junt amb els alls ho poso al vas del minipímer. Hi afegeixo un bon grapat d'ametlles i d'avellanes, una nyora (res d'hidratar-la i tal... l'obro per treure'n les llavors i cap dins sencera!), sal, un parell de cops de molinet de pebre, vinagre (del de vi de tota la vida, res de maric****** italianes!) i oli del bo (si casualment trobo alguna resta de pebrot escalivat per la nevera, doncs també l'hi poso). I au! a deixatar-ho bé.



A mi m'agrada així: ben emulsionada i consistent; si algú la troba massa espessa, un cop al plat la pot allargar amb oli al seu gust.

Apa, xatos, a passar-ho bé.

dissabte, 17 de gener del 2015

Jo no sóc Charlie

Espero que cap dels "desocupats lectors" que perdin el seu temps llegint aquesta entrada acabi pensant que justifico els atemptats de París; no, de cap manera! Però aquesta última setmana he sentit parlar molt de la llibertat d'expressió i hi he donat unes quantes voltes... i jo sóc dels que pensa que en nom seu, no tot s'hi val.

Tots sabem que la llibertat i els drets d'un mateix acaben on comencen els dels altres. Tothom pot pensar el que vulgui i expressar-ho lliurement, però amb arguments propis. Quan per expressar el que penses recorres a la ridiculització de les idees de l'altre, el valor de la llibertat d'expressió queda en entredit. 

Per posar un exemple molt proper, jo sóc independentista i per fer-ho palès tinc una estelada penjada a la finestra; mai he cremat una bandera espanyola, ni tinc intenció de fer-ho. Si a algú no li agrada la meva estelada sempre pot mirar cap a una altra banda; si jo cremo una bandera, estic ofenent, de manera conscient, uns trenta-cinc milions de persones com jo, que no pensen com jo. No en tinc cap necessitat; els meus arguments estan per sobre d'això. Quan algú publica una imatge de Mahoma, sap que està ofenent més de mil cinc-cents milions de persones com ell, que no són terroristes, simplement pensen diferent... crec que no cal. I, per mi, si hi ha una cosa pitjor que la ofensa, és la reincidència (quantes imatges s'han publicat?).

Doncs no, el seu concepte de la llibertat d'expressió no coincideix amb el meu i, per això, jo no sóc Charlie.

diumenge, 11 de gener del 2015

Una de melmelada d'oli d'oliva

Encara no hem paït els tiberis de les últimes festes que l'amiga Lídia m'obsequia amb unes mostres de melmelada d'oli d'oliva que fan a la família (una de dolça i una de picant) i, ves què hem de fer? no podem pas esperar que es faci malbé... va ser tenir-ho a les mans i començar a rumiar què podia fer-ne i, a falta d'imaginació, sempre es poden versionar els clàssics.

Amb la dolça, un híbrid entre aquella coca amb llangonissa de tota la vida i un pa amb tomàquet



Sobre una barqueta de coca de forner torradeta i encara tèbia, hi posem la polpa d'un tomàquet escalivat, un fil de melmelada d'oli i llangonissa.

Amb la melmelada picant, una tapeta de pop a la gallega



Sobre una rodella de patata hi posem una culleradeta de melmelada, un tall de pop, escates de sal grossa i un pessic de pimentón de la Vera.

I vet aquí la protagonista dels plats (pitgeu la foto per saber-ne més).



dimarts, 6 de gener del 2015

Un menú de tres estrelles

Avui em permeto el luxe de comentar alguns plats que no són meus però, per a un gormand, no hi ha com tenir amics igual de gormands que dediquin una estoneta a compartir experiències. I això és el que va passar pel sopar de Cap d'Any: vaig tenir convidats a casa amb la condició que cadascú preparés un plat. El resultat va ser un menú de traca i mocador.

Va obrir foc la Bet amb un parell d'entrants: unes torradetes amb anxova del Cantàbric i cor de tomàquet,


i una delicadesa que només cal mirar-la


Una enllepissada de melmelada de fruits vermells al fons del plat, esmicolat de neules i pinyons, un dau de fetge fresc d'ànec a la planxa i un ou ferrat de guatlla, tot amanidet amb cristalls de Maldon.

El primer anava a compte de la Marta, que va preparar un pastís de peix amb salsa còctel casolana; deliciós!


(el telèfon blau forma part de la guarnició però alerta, és una mica indigest!).

I de segon, un confit d'ànec amb salsa de taronja


Desfem una mica de sucre a la cassola, hi afegim suc de taronja i més o menys la meitat de brou d'au, i deixem reduir. Quan estigui gairebé a punt hi afegim el confit i l'anem napant fins que la salsa tingui la textura que ens agrada. Aquí estava acompanyat d'unes cebetes caramel·litzades i uns dauets de pa fregit.

De tot el que va sortir a taula per xarrupar, que va ser força i divers ja que una altra condició era que cadascú portés l'ampolla per acompanyar el seu plat (un albariño que tombava d'esquena; un xarel·lo boníssim, famós per la seva ampolla; i algunes ampolles d'escumós) el que va sorprendre més va ser un Pla de Bages blanc, lleuger i fresc que anava de meravella amb el pastís de peix, especialment les gambes. 



Pitgeu la imatge i en tindreu tota la informació. L'haurem de tenir en compte...