Tots som genis...

Avui m'he entrebancat (un vegada més!) amb questa frase:

És una frase que omple llibres d'autoajuda i deu fer sentir  bé a algunes persones frustrades quan s'han estavellat en algun intent però jo la trobo estúpida i superficial (de fet, com qualsevol cosa relacionada amb l'autoajuda... no ho puc evitar). 

Per començar, no hi ha cap prova de que Einstein l'hagués dita mai i, de fet, la primera vegada que se'n té constància és l'any 2004... té pinta de ser una (altra) atribució falsa.

Sobre la primera proposició de la frase "tots som genis", és evident que no: tots no som genis. No sé si la ciència o els acadèmics de la llengua han trobat una definició apropiada del concepte de "geni" però em sembla que tothom té una idea intuïtiva del que és un geni. Newton, Miquel Àngel, Bach o Petrarca eren genis. Algú que excel·leix en el seu camp i supera el paradigma vigent és un geni i, segurament, encara que els coneguem per un àmbit concret, sobresortirien en qualsevol cosa que es proposessin fer; els altres, per més que ens cogui haver-ho d'admetre, no ho som. 

I sobre la segona proposició, "si jutges un peix per la seva capacitat d'enfilar-se a un arbre etc, etc." la trobo patèticament absurda. A cap peix se'l jutja exclusivament per si puja o no a un arbre. A la nostra societat, de vegades ens fan pujar arbres però també ens fan córrer o ens fan nedar; rebem una educació prou generalista com per què qualsevol pugui trobar un àmbit en què sentir-se còmode i destacar, si és el cas. Hi haurà qui se li donarà bé la biologia o la història o la pintura i si té les capacitats necessàries, destacarà i si no, no. I no cal que ens enganyem pensant que som uns genis incompresos: senzillament no som genis.

Perdoneu però ho havia de dir!

Una altra pizza

La gràcia de la pizza és que dóna molt joc i pots fer coses delicioses de manera ben senzilla. L'altre dia, sobre la marxa, em va sortir això

Sobre la base hi posem mozzarella i tomàquet natural (en aquest cas, cirerols) i ho amanim amb una picada d'all i julivert amb oli; res més... deliciós! (o potser serà que els gormands ho trobem tot bo, que també podria ser...)

El 9N jo també hi era

El 9N jo també hi era. 

I el 8N. 

I el 7N. 

Perquè jo era el coordinador del local i era el responsable de tenir-ho tot a punt: rebre i instal·lar els ordinadors, rebre i muntar les urnes, endreçar-ho tot, obrir i tancar el centre,... I ho vam fer tot entre tots. Una bona colla de voluntaris arremangats perquè allò sortís bé i tots preparats per rebre en qualsevol moment les "forces de l'odre" que ens ho fessin aturar tot. 

Ho vaig fer llavors i ho tornaria a fer.

A mi no m'han citat a declarar ni com a testimoni ni com a imputat. Tampoc calia: no tinc precisament vocació d'heroi, jo... tinc prou feina. Però si ho haguessin fet hagués dit la veritat: ningú m'hi va obligar, ho vaig fer per voluntat pròpia però jo sí que sabia que estava desobeint; jo sí que sabia que estava fent una cosa que no sé quin tribunal no volia que estigués fent i, potser precisament per això, ho feia amb més ganes que mai perquè, ja se sap, allò que ens prohibeixen, sovint, és el que més ens motiva. 

Precisament per això em sap greu (i quasi que em fa una mica de vergonya i tot) que la línia principal de la defensa dels imputats al judici hagi estat "nosaltres no vam fer res, van ser ells, els voluntaris". En les seves al·legacions finals es van presentar tots tres com uns anyells sacrificats, com si se'ls acusés d'una cosa que no anava amb ells. És veritat que se'n van "responsabilitzar" fins a cert punt però sempre amb el benentès que consideraven que allò que feien era "legal". La defensa deixa clar que prou que volien complir la llei però no van poder: no podien aturar un moviment social com aquell, impulsat "per ells, els voluntaris". Uns voluntaris que vam dedicar moltes hores i molta il·lusió a un esdeveniment que considerem únic i que ara veiem com les persones que ens van "inspirar" gairebé se'n desdiuen. I tot per salvar-se d'una sentència que quasi segur que fa temps que està dictada i que els caurà a sobre sí o sí. 

No ho sé, potser sí que és aquesta l'estratègia bona: fer com que no fem res mal fet i anar marxant... però tard o d'hora (i espero que més d'hora que tard) s'haurà de desobeir de veritat, sense mitges tintes... i necessitem líders que ho tinguin clar.

Tatin tatan tatum

Conten els que ho saben que en fa cent i tants, l'Stéphanie Tatin preparava, tota atabalada,  un àpat per una colla de caçadors al seu restaurant, les postres del qual havia de ser un pastís de poma. Tan atabalada estava que quan se'n va adonar havia posat les pomes al forn sense la massa; per sortir del pas, va tenir la idea de tapar el motlle amb la pasta de full i sembla ser que el resultat de tal improvisació va tenir un èxit notable entre els comensals. Acabaven de néixer unes de les postres més delicioses que conec: la tarte tatin.

De versions sobre el seu origen n'hi ha diverses, no cal dir-ho, però el resultat final és el mateix i ve a ser una cosa així

En una paella o cassola posem sucre i mantega en una proporció més o menys de 2 a 1 i ho fem coure poc a poc i remenant. Quan comença a ser ros i ben lligat hi afegim la poma a talls grossos i la caramel·litzem. Quan és una mica tova hi tirem canyella en pols, li donem dues voltes més, la retirem i l'anem posant ben endreçada al motlle. Hi tirem una mica del suc que ha quedat a la cassola, tapem amb la massa i enfornem. Quan està a punt ho traiem del forn, esperem que sigui tebi abans de girar-ho i... a disfrutar!

Avui, per mullar-ho, hi he acompanyat el cava Litus, de Farré-Garriga. 

No us deixeu "impressionar" per l'etiqueta: també bevem pels ulls i aquest és el típic cava que jo no compraria mai si m'hagués de guiar per la vista (en el seu moment me'l van recomanar), però, tot i el mal gust que tenen pel disseny, els de Farré-Garriga no ho fan gen malament.