Primer es van endur els comunistes...

Qui no ha sentit alguna vegada aquest poema:

Primer es van endur els comunistes, però a mi no em va importar perquè jo no era comunista. 

De seguida es van endur a uns obrers, però a mi no em va importar perquè jo tampoc n'era.

Després van detenir als sindicalistes, però a mi no em va importar perquè jo no sóc sindicalista. 

Després van capturar a uns capellans, però com jo no sóc religiós tampoc em va importar.

Ara em duen a mi però ja és massa tard.

Bertolt Brecht

Això, tal i com ho he copiat, amb faltes gramaticals incloses, ho he trobat a l'agenda escolar del meu fill.

És lamentable... lamentable perquè, faltes a part i transcripció una mica dubtosa, ja seria hora que es fes justícia, sobretot en una agenda escolar, i es comences a fer saber que aquest text tant i tant conegut no és d'en Bertolt Brecht per més que s'hagi repetit ad nauseam sinó d'en Martin Niemöller... pobret, que no se'n recorda ningú d'ell!

Corona de xocolata i nous

El cacau és ric en triptòfan, un precursor de la serotonina coneguda com l'hormona de l'humor o del plaer; doncs donem-nos un gustassu i abusem de la xocolata!

Tot comença com qui fa una coca de iogurt (sí home, sí, aquella que sap fer tothom!): que si un iogurt natural, que si dos pots de iogurt de sucre, tres de farina, etc. A part, fonem 200 g de cobertura de xocolata amb 100 g de mantega i, quan s'ha refredat, ho incorporem a la mescla anterior. Hi afegim unes nous o fruita confitada (algú ha dit taronja? mmhh...) i al forn (150º  una hora i quart, però ja se sap que això depèn del forn, del motllle... res com la prova de l'escuradents).

Apa, a deixar que la serotonina pugi...

Una altra de classe

Vet aquí un professor de música que per situar les belles arts mostra imatges de pintura, arquitectura, cinema, poesia, ballet, música (naturalment) i escultura. I vet aquí que l'escultura que mostra és aquesta

Somriures generals a la classe.

- La coneixeu, oi?

- Sí, claro!

- Us heu fixat en determinació de la mirada?

- Haha... en la mirada!?

- Sí! S'està mirant Goliat; l'està reptant.

- Éste es el David de Goliat?

- Sí, just abans de la baralla.

- Ahh

- No veieu la pedra a la mà? i l'altre extrem de la fona a l'espatlla?

- !!??

- La posició amenaçant... en tensió... una mica xuleta...

- Anda, pues es verdad!

- Noies, si fins ara no havíeu tot vist això, en què us fixeu quan mireu aquesta obra??

Allioli de codony

En Pere Sans, al seu llibre Cuina catalana de veritat, l'anomena allioli d'Advent, tot citant Joan Amades. Alguna raó deuen tenir perquè jo recordo que a casa es feia sempre pels volts de Nadal.

Fem bullir o escalivem els codonys i els deixem refredar. Al morter aixafem un o dos grans d'all amb una mica de sal, hi afegim un rovell d'ou i remenem fins a homogeneïtzar; hi afegim la polpa del codony ben aixafada incorporem l'oli poc a poc i, au! da-li que da-li a la maneta.

Diu l'Amades que l'Advent era un temps de dejuni i abstinència i un dels aliments que no estaven permesos era, justament, l'ou. Per això es va començar de lligar l'allioli amb codony (o poma, o pera) tot i que, com veieu, n'hi ha que hi posem els dos ingredients. En qualsevol cas, aquí us deixo la variant sense ou (i lligada a minipimer que, ja us ho diré, és menys romàntic però t'estalvia cansament).

Pot acompanyar qualsevol plat que pugueu acompanyar amb allioli però és ideal pels derivats del porc a la brasa, amb una bona torrada de pa de pagès... mmmhhhh...