Sobre l'art

L’altre dia, en una xarxa social, vaig llegir un comentari que deia una cosa com que “si la cuina és art, qualsevol cosa podria ser-ho”. Em va semblar notar-hi un cert to despectiu... quin concepte d’art podia tenir la persona que va escriure això?

El cas és que em va fer venir al cap algunes reflexions de joventut, de quan encara era un estudiant pretendent d’artista i que passava llargues vetllades cerveseres discutint d’estètica amb el Rodolf, l’amic filòsof, sobre què devia ser això de l’art. Totes aquestes reflexions postadolescents sempre acabaven trobant un escull insalvable: per saber què és una cosa cal saber quina funció fa i, per frustració meva, jo no trobava cap funció útil a l’art (he de reconèixer que em va reconfortar llegir aquella frase d’Oscar Wilde: “l’art és completament inútil”). Per fi, vint-i-alguns anys després crec que ja m’he fet una idea aproximada de com podria definir l’objecte de les meves especulacions: em sembla que la meva definició podria ser una cosa com ara que l’art és el que queda després de despullar qualsevol activitat humana de la seva funció purament utilitària; allò que queda, si és que queda alguna cosa, i que ja no serveix per a res, allò que és absolutament prescindible, ALLÒ justament és l’ART. Què fan els artistes sinó transcendir (transgredir?) la funció de la seva activitat? A veure si m’explico.

Fa mil·lennis, els humans vam desenvolupar el llenguatge per comunicar-nos i després l’escriptura per fixar les idees que volíem comunicar. La funció “pràctica” de l’escriptura estava clara fins que, ai las, en algun moment algun eixelebrat va tenir la idea d’escriure les seves fantasies i després, encara, escriure-les en vers; acabava de néixer la literatura i la poesia però... alguna cosa més inútil que el Res no és mesquí?

A l’edat mitjana, per exemple, els frescos i les escultures de les esglésies no hi eren per fer bonic: eren la propaganda del règim; servien per a adoctrinar els fidels. Una vegada més, amb el temps els pintors i escultors van començar a plasmar les seves fantasies i... alguna cosa més inútil que La catedral de Rodin o La garsa de Monet?

A mi m’agrada imaginar el naixement de la música com la veu modulada d’una mare que xiuxiuejava una tonada a l’orella del seu fill amb la intenció de fer-lo adormir. Sigui com sigui, des de la nit dels temps, la música ha estat la companya submisa de la poesia o el ball fins que, poc a poc, els compositors  la van anar deslligant del verb i el gest (insensats!) i la van convertir en música pura, la música per la música però... alguna cosa més inútil que una sonata o una simfonia?

I, per tornar al tema que m’ha fet escriure tot això: un plat de bledes bullides i dos talls de llom a la planxa són pura subsistència però una brandada feta amb escuma de bacallà, la tripa estofadeta, amb una sopa d’oli d’oliva i un acompanyament de ceba confitada amb mel, farigola i vés a saber quantes coses més és absolutament prescindible, és un plat completament inútil... és art!

Quan algú aprèn a fer una activitat i la desenvolupa amb un grau màxim d’excel·lència, com aquell cuiner que cada dijous fa el millor arròs del poble o aquell terrissaire que fa un càntir d’aquells que aguanta l’aigua fresca al pic de la canícula i, perquè no? aquell compositor que escriu la “cançó de l’estiu” i et fa ballar encara que no ho vulguis, és un artesà. Són professionals que es limiten a aplicar unes tècniques que han après per a obtenir un producte excel·lent i útil. Ara bé, quan aquest algú va més enllà i converteix el seu producte, sigui quin sigui, en un objecte prescindible i inútil, aleshores és un artista. I un artista és més gran com més inútil és allò que ha creat.