Surto de casa amb pas ferm i decidit cap a una nova cita amb la història, amb el desig profund que sigui l'última. Sense pressa, tot passejant, assaborint cada segon d'aquest dia que sé únic, però sense pausa. A la butxaca, la papereta amb el vot decidit de poques hores. Reconec que les declaracions i matisacions de cert candidat m'han esvaït els dubtes: aquesta vegada la rauxa ha pogut més que el seny, però és que només qui té fins a l'última molècula dels seu ADN xopa d'utopia té possibilitats de realitzar-la, no aquell que no se l'acaba de creure.
Quatre persones al davant (mai havia fet cua per votar). Moments de patiment: el vocal de la mesa no em troba a la llista. La intervenció del president acaba amb la incertesa: sento com pronuncien el meu nom i cognoms amb veu alta i clara, i veig com una línia blava tatxa les lletres negres sobre blanc. Apunto el sobre a la ranura de l'urna i el retinc uns segons entre els dits conscient de la transcendència del gest; al final, no el deixo caure, l'empenyo i l'acompanyo en tot el recorregut... fins al fons! A les 11.19 he aportat el meu granet de sorra a aquest desert.
VISCA CATALUNYA... LLIURE!
Cataluña també vol ser República i que España no li inganyi més... independentista fins que Cataluña aconsegueixi el que vol.
ResponEliminaBusca Cataluña...Lliure