Quan vaig saber que els italians menjaven una cosa que en diuen burrata, que ve de burro, vaig pensar que ho havia de tastar... i ho vaig fer: al primer restaurant on en vaig veure, en vaig demanar. És un formatge de pasta filada que recorda la mozzarella però més cremós; és molt suau, però té la seva gràcia.
Evidentment es pot menjar de moltes maneres però per assaborir-lo, res millor que fer-ho de la manera més natural possible: només amb un raig d'oli i un punt d'alfàbrega, acompanyat d'una amanida de tomàquet.
I si l'alfàbrega que us ha sobrat no la voleu fer servir per foragitar mosquits, remei que en el meu cas encara estar per demostrar que sigui efectiu, sempre en podeu fer un altre plat italià: espaguetis al pesto.
Sembla que pesto ve de pestello, la maneta del morter que s'ha de fer servir per picar els ingredients. Bé, jo no he sigut etimològicament correcte i he fet servir el pímer. Al vas hi posem un gra d'all, fulles d'alfàbrega, parmesà ratllat, pinyons (i aquí ve la segona "incorrecció" del dia: també hi he afegit nous que no hi han quedat gens malament, fins al punt que, la propera vegada, potser m'estalvio els pinyons); cobrim amb oli i deixatem. Veramente buono...
Per cert, que burro vol dir mantega, tu...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada