Recordo haver llegit en algun lloc que les tres millors òperes de la història són Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Cosí fan tutte. Ja se sap que categoritzar sobre si tal o qual cosa és la millor del món és molt arriscat però el que és segur és que d'un llibretista brillant com da Ponte i un geni com Mozart només en podrien sortir obres mestres.
Darrerament, a Sabadell, hem pogut gaudir de la primera d'aquestes tres i L'escola d'òpera ha convidat, com cada any, les escoles i instituts de la ciutat a la representació dels seus alumnes debutants. Jo hi vaig portar els meus, d'alumnes i, naturalment, alguns em van demanar "i això de què va?". Doncs això va de Figaro i Susanna, dos criats del comte d'Almaviva que es volen casar i el comte, que és un faldiller, vol fer ús, discretament, del seu suposat dret de cuixa; els criats, més vius que el seu senyor, se les empesquen per deixar-lo en evidència i li guanyen la jugada. "i per un argument tan simple, més de tres hores de música!?"; doncs sí, perquè és la típica comèdia d'embolics i malentesos i la cosa es complica. Però sota aquesta aparença de comèdia s'hi amaga una forta crítica social i, no en va, Mozart i da Ponte van haver de batallar contra la censura imperial. La comèdia homònima de Beaumarchais en la que es van inspirar estava prohibida a la França prerevolucionària: en un clima com el d'aquell moment, a cap noble li agradava veure com els seus servents el ridiculitzaven.
Bé, el cas és que parlant-ne amb un dels meus alumnes em va dir "jo això del dret de cuixa ho he llegit en algun lloc... sí, en aquest llibre... no sé què d'una catedral...". Efectivament, La Catedral del Mar d'Ildefonso Falcones, comença justament amb un cavaller fent ús d'aquest suposat dret. Al final del llibre, en una nota de l'autor, el mateix Falcones ens explica que "el dret de jeure la primera nit amb la núvia, en efecte, era un dels que concedien els usatges als senyors sobre els seus serfs. L'existència dels mals usos a la Catalunya Vella, però no pas a la Nova, va portar els serfs de la terra a rebel·lar-se contra els seus senyors [...]". Doncs em sembla que el senyor Falcones té els papers mullats: fa anys vaig quedar estupefacte quan vaig descobrir que això del ius primae noctis (com en diuen els que en saben) era un mite i que no havia existit mai; havia viscut mitja vida enganyat... Ho vaig descobrir llegint un llibret titulat La idea de Edad Media, del mediavalista italià Giuseppe Sergi, un llibre que, com indica el títol, no parla del que passava a l'edat mitjana sinó de com s'ha confegit la visió que tenim d'aquella època amb les aportacions que se n'han anat fent al llarg del temps. Aquest autor diu "los historiadores han librado el terreno de muchos lugares comunes: por ejemplo demostrando la inexistencia de impuestos como el ius primae noctis, o de mitos como la espera del año mil [...]". A la llista dels mals usos que tenien concedits els senyors feudals, i que van costar una guerra de quasi trenta anys, n'hi ha uns quants, entre ells el costum de maltractar un serf si el senyor considerava que n'hi havia motiu, però enlloc es parla del dret de la primera nit. Sembla ser que els il·lustrats, en els seus esforços per enderrocar l'antic règim, li buscaven tots els aspectes negatius que podien, i si no en trobaven prou, se'ls inventaven o donaven ales a rumors poc fonamentats, entre ells, el d'aquest dret.
Ara bé, una cosa és que no fos reconegut legalment i l'altra que els senyors (alguns) abusessin impunement de qui els semblés, que de mala gent n'hi ha hagut sempre...
Però, tornant a la música... vós que sabeu què és l'amor...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada