Mai com aquesta setmana s'havia demostrat allò que "una imatge val més que mil paraules". Et diuen que molts cents d'immigrants han mort en una pastera naufragada i penses "pobra gent..."; et diuen que 71 refugiats han mort asfixiats en un camió frigorífic i penses "no hi ha dret..."; veus una foto d'un nen en una platja, una sola foto, i et salten les llàgrimes, se t'encén la sang i desitjaries que tots els polítics que coneixes patissin en la pròpia pell el que deu patir el pare d'aquell nen... ells són els que podrien haver canviat la seva història. Les xarxes s'han inflamat contra els polítics europeus (i els del Canadà). Se'ls acusa de ser els responsables del drama dels refugiats i se'ls culpa de la seva mort.
És evident que la seva indolència ha contribuït a empitjorar la situació i si haguessin actuat amb més fermesa s'haurien estalviat vides; són culpables i seran perseguits per vespes i tàvecs durant tota l'eternitat. Però la culpa no és tota seva, em sembla a mi. De fet, l'autèntic assassí de l'Aylan és Baixar el-Àssad, el seu president; el president que bombardeja la població civil com si res... i contra ell no he llegit ni un sol comentari a la xarxa... no dic que no hi siguin, aquests comentaris, només que a mi no m'han arribat.
En fi, que aquesta imatge m'ha recordat una obra mestra que sempre m'ha fet una mica d'angúnia escoltar: els Kindertotenlieder. Com deia el poeta "només caminen davant nostre i no volen tornar a casa; els trobarem al cim, al sol... sempre hi fa bo allà dalt".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada