Per molts anys, Mestre!

És el vespre d'un dia de tardor del 84. Un noiet de 14 anys arriba a casa i puja les escales tot emocionat: porta el segon fascicle de la l'enciclopèdia Los Grandes Compositores de Salvat. El primer fascicle està dedicat a "la Cinquena" dirigida per Karajan; el segon porta tres sonates, també de Beethoven, interpretades per un tal Claudio Arrau. Sap que té el sopar a taula però, com que mai ha escoltat cap sonata de Beethoven, pensa que primer vol saber com sonen i després ja soparà.

Posa la cinta de casset a la platina i el posa en marxa; de sobte, un acord de do menor, greu, profund... mantingut. Un calfred li recorre l'espinada i tots els pèls dels cos se li ericen com pues; els ulls, entelats. Durant els quasi tres segons que dura aquell so queda obnubilat; és la primera vegada a la vida que sent una emoció tan intensa, n'està segur. En aquell moment té una revelació: es dedicarà a la música. 

L'obra segueix i ell torna poc a poc de l'estat on es trobava però continua fascinat per allò que sent. Com li agradaria tocar aquella sonata i fer emocionar d'aquella manera a qui l'escoltés! Com li agradaria fer arribar aquell sentiment tant profund a l'altra gent! Què posa la caràtula? quina sonata és? La núm. 8, "patètica".

Mesos més tard, la seva professora de piano (de primer de piano!) li va regalar la partitura com a premi per la nota que va treure a final de curs, i es va passar tot l'estiu estudiant-la; trenta anys després encara no la sap tocar...

I tot això ve a tomb perquè un dia d'aquests ha estat l'aniversari de Beethoven, el culpable que aquell noiet il·lús decidís dedicar-se a la música. La data exacta del naixement es desconeix; de l'única cosa que es pot estar segur, segons els biògrafs, és que va ser batejat tal dia com avui, 17 de desembre, de 1770.

L'autor de Les criatures de Prometeu va esdevenir un veritable Prometeu pel protagonista d'aquesta història. Li va portar la llum, l'autèntic coneixement revelat; li va fer entendre el sentit d'aquella frase tan gastada que diu que "la música arriba on no ho poden fer les paraules".

Escrivia barroerament, lluny de la perfecció de Bach o Mozart, però només ell pot transmetre un ventall d'emocions tan variat i intens. Escrivia difícil: encara ara, quasi dos-cents anys després, és complicat escoltar una obra com la Gran Fuga. Però només algú que sobreviu a una infància difícil, només un músic que se sobreposa a la desgracia de la sordesa i que no es deixa vèncer per la temptació del suïcidi pot conèixer el més profund dels racons de l'ànima i exposar-los de la manera que fa ell.

Decididament, si m'hagués d'emportar les obres d'un sol compositor a una illa deserta, serien les seves.

Per molts i molts anys, Mestre!

Sobre el disc de la Marató

Doncs què voleu que us digui? jo el disc de la Marató d'aquest any el trobo més aviat fluixet. Salvaria un parell de temes: el de la Rosario i la versió queenera del Rosó, d'Obeses (genial!). Els altres, en general, ni fu ni fa. La veu infantiloide de l'Andrea Motis (mira que deu ser avorrit anar a un concert d'aquesta noia, amb aquesta veu tan llisa i monòtona... que li agradi a tanta gent deu ser que ho fa bé, però a mi em cansa); la versió del Corazón partío de l'Antonio Orozco... buf... prescindible.

Ara bé, hi ha una versió que la trobo abominable: la del Pau Riba cantant che gelida manina. No sé qui és el carallot que va perpetrar un despropòsit semblant però es va quedar ben descansat. Si pretenia fer un acudit, no li trobo la gràcia; si ho va fer seriosament, ho trobo insultant: insultant per Puccini, per la música i pel bon gust! 

Si segueixen amb aquesta línia, em sembla que l'any que ve no el compraré. Què ens preparen? L'Albert Pla cantant Nessun dorma?

Per treure-us el mal gust de boca, si és que us l'ha provocat com a mi, perquè ja se sap que de tot hi ha a la vinya del Senyor, us deixo amb una versió antològica: Bjorling i de los Ángeles... ja està tot dit!

Primer es van endur els comunistes...

Qui no ha sentit alguna vegada aquest poema:

Primer es van endur els comunistes, però a mi no em va importar perquè jo no era comunista. 

De seguida es van endur a uns obrers, però a mi no em va importar perquè jo tampoc n'era.

Després van detenir als sindicalistes, però a mi no em va importar perquè jo no sóc sindicalista. 

Després van capturar a uns capellans, però com jo no sóc religiós tampoc em va importar.

Ara em duen a mi però ja és massa tard.

Bertolt Brecht

Això, tal i com ho he copiat, amb faltes gramaticals incloses, ho he trobat a l'agenda escolar del meu fill.

És lamentable... lamentable perquè, faltes a part i transcripció una mica dubtosa, ja seria hora que es fes justícia, sobretot en una agenda escolar, i es comences a fer saber que aquest text tant i tant conegut no és d'en Bertolt Brecht per més que s'hagi repetit ad nauseam sinó d'en Martin Niemöller... pobret, que no se'n recorda ningú d'ell!

Corona de xocolata i nous

El cacau és ric en triptòfan, un precursor de la serotonina coneguda com l'hormona de l'humor o del plaer; doncs donem-nos un gustassu i abusem de la xocolata!

Tot comença com qui fa una coca de iogurt (sí home, sí, aquella que sap fer tothom!): que si un iogurt natural, que si dos pots de iogurt de sucre, tres de farina, etc. A part, fonem 200 g de cobertura de xocolata amb 100 g de mantega i, quan s'ha refredat, ho incorporem a la mescla anterior. Hi afegim unes nous o fruita confitada (algú ha dit taronja? mmhh...) i al forn (150º  una hora i quart, però ja se sap que això depèn del forn, del motllle... res com la prova de l'escuradents).

Apa, a deixar que la serotonina pugi...

Una altra de classe

Vet aquí un professor de música que per situar les belles arts mostra imatges de pintura, arquitectura, cinema, poesia, ballet, música (naturalment) i escultura. I vet aquí que l'escultura que mostra és aquesta

Somriures generals a la classe.

- La coneixeu, oi?

- Sí, claro!

- Us heu fixat en determinació de la mirada?

- Haha... en la mirada!?

- Sí! S'està mirant Goliat; l'està reptant.

- Éste es el David de Goliat?

- Sí, just abans de la baralla.

- Ahh

- No veieu la pedra a la mà? i l'altre extrem de la fona a l'espatlla?

- !!??

- La posició amenaçant... en tensió... una mica xuleta...

- Anda, pues es verdad!

- Noies, si fins ara no havíeu tot vist això, en què us fixeu quan mireu aquesta obra??

Allioli de codony

En Pere Sans, al seu llibre Cuina catalana de veritat, l'anomena allioli d'Advent, tot citant Joan Amades. Alguna raó deuen tenir perquè jo recordo que a casa es feia sempre pels volts de Nadal.

Fem bullir o escalivem els codonys i els deixem refredar. Al morter aixafem un o dos grans d'all amb una mica de sal, hi afegim un rovell d'ou i remenem fins a homogeneïtzar; hi afegim la polpa del codony ben aixafada incorporem l'oli poc a poc i, au! da-li que da-li a la maneta.

Diu l'Amades que l'Advent era un temps de dejuni i abstinència i un dels aliments que no estaven permesos era, justament, l'ou. Per això es va començar de lligar l'allioli amb codony (o poma, o pera) tot i que, com veieu, n'hi ha que hi posem els dos ingredients. En qualsevol cas, aquí us deixo la variant sense ou (i lligada a minipimer que, ja us ho diré, és menys romàntic però t'estalvia cansament).

Pot acompanyar qualsevol plat que pugueu acompanyar amb allioli però és ideal pels derivats del porc a la brasa, amb una bona torrada de pa de pagès... mmmhhhh...

Del primer dia de classe

- Oye profe, y si yo no quiero ser músico, pa qué tengo que estudiar música en el instituto?

- Ah, no vols ser músic?

- No.

- A veure, aixequeu la mà aquells que voleu ser matemàtics.

- Ala..

- Pero qué dices!

- Vaja, cap matemàtic. Historiador? Ah mira! un historiador. Lingüistes, biòlegs? Vaja, poques mans aixecades. I en canvi no he sentit mai que ningú qüestionés cap de les altres matèries. La música és una forma de coneixement i d'expressió com qualsevol altra. Qualsevol que aspiri a un mínim de cultura n'ha de conèixer alguna cosa. Amb tots els respectes per les matemàtiques, però el 99,5% del que jo he après a classe de mates no m'ha servit per a res en la meva vida quotidiana: no he trobat mai una caixera del súper que em fes fer una equació de segon grau per calcular el que li dec; però mai he sentit cap alumne qüestionant els continguts de mates.

(pausa dramàtica)

- A veure, aixequeu la mà els que escolteu música cada dia. Tots! molt bé... quanta estona?

- Uff... un par de horas seguro.

- Todo el rato.

- Quan l'escolteu?

- Cuando estoy aburrido.

- Siempre, todo el día!

- La música l'escolteu quan esteu sense fer res, avorrits, quan quedeu amb la colla... A veure, quants de vosaltres, per entretenir-vos, agafeu un quadernet de llengua i us poseu a fer exercicis d'ortografia? 

- Anda profe!

- Puahg.. pero qué dices!

- Tampoc agafeu cap llibre d'història? Ni resoleu problemes? O sigui, que vosaltres, que al cap del dia heu escoltat dues o tres hores de música perquè us ha vingut de gust, em demaneu que per què n'heu d'estudiar a l'escola, i en cap moment us qüestioneu el per què de les altres matèries, que no us interessen gens... quin contrasentit!

- Anda profe... pues tienes razón...

- Gràcies...

Pit d'ànec amb préssec

Avui un plat no apte per a llepafils: pit d'ànec, àlies magret. I és que aquest plat és d'aquells que dóna conversa en una taula...

- Això s'ha de menjar ben cruet.

- Ai, ecs, això tan cru! A mi no m'agrada gens.

- Però és que massa fet queda tan eixut; després no es pot menjar.

- Doncs jo una vegada vaig sentir un cuiner que deia...

I bla, bla, bla... es comença parlant del magret i s'acaba parlant d'epigenètica.

Pels poc llepafils, jo el preparo així:

Tallem a grills un préssec de vinya i el passem per la paella amb una mica de mantega i un polsim de sucre. A part, fem el pit d'ànec: el passem per una paella roent, de 6 a 8 minuts per la banda de la pell - a la que li haurem fet uns tallets en forma de rombe d'uns 2x2 cm - i un parell de minuts més per l'altra banda (quan el gireu, buideu el greix que ha fet... la vostra salut us ho agrairà); a l'últim moment li tireu mig vaset de vinagre balsàmic per sobre. El traieu del foc, el talleu a filets i el presenteu com més us plagui (en ventall, o fent una muntanyeta, com a la foto - encara que no ho sembli). Tireu unes escates de sal grossa per sobre i salsegeu  amb el suc que ha fet el préssec amb la mantega i la reducció de vinagre.

Per beure, potser un negre amb mitja criança: prou jove per mantenir les aromes de la fruita - que va bé amb el préssec - però amb estructura per aguantar la carn. Jo he optat per un El Sender 2012 del celler La Fou.

Bon profit!

La tristesa en la música

Le mal du pays és una expressió francesa que fa referència a l'enyor que se sent quan ets fora casa; altres interpretacions fan referència a la malenconia que t'envaeix davant la contemplació d'un paisatge tremendament bonic. En qualsevol cas, es tracta d'un estat de tristesa i malenconia profunda. Aquesta expressió li va servir a Liszt per a titular una de les peces de la seva col·lecció dels Années de Pèlerinage (la núm. 8 del primer volum, dedicat a Suïssa, que em va venir al cap tot llegint Murakami, a qui li vaig dedicar una entrada).

Aquesta peça comença amb un tema extremadament simple, monòdic, fort a la mà dreta i repetit, fluix, a l'esquerra, com un eco, 

Escoltant-lo em va cridar l'atenció el la#: és la primera nota del segon incís del tema, cau en un temps fort i és l'única nota que porta un accent (i em sembla que qualsevol intèrpret intueix un doble regulador obrint-se fins al la i tancant-se després). Aquest la# és important, molt important. És una nota punyent: així és com Liszt devia sentir (amb tots els significats de l'accepció) la tristesa. 

Escoltant-lo i seguint la partitura, de sobte, en un atac d'exaltació col·lectiva, les meves neurones em van fer adonar d'una connexió ben particular; va ser com una revelació. Si ordenem les notes d'aquest fragment a tall d'escala tenim

Us en adoneu? només ens falta una nota per tenir això

Una escala menor de blues, amb la característica blue note (nota trista!). 

Ho vaig trobar sorprenent i meravellós... Salvant totes les distàncies culturals i físiques, Liszt va arribar a la mateixa expressió de la tristesa que els músics afroamericans que cantaven les seves penes al carrer i gestaven el blues, més o menys al mateix temps. No em costa gens sentir la Lucille plorant les notes del tema de liszt.

Us deixo amb ella.

Un arròs al curri

Ve't aquí un plat ben senzill, amb un toc exòtic: un arrosset al curri.

En una cassola torrem un grapat de pinyons i els reservem. Allà mateix hi fem un bon sofregit amb alls i ceba (com no? la ceba...); quan està a punt hi passem una mica l'arròs i el fem bullir amb brou de pollastre. Cap al final hi afegim el curri al gust, un grapat de panses, els pinyons i, en aquest cas, les restes d'un pollastre a l'ast.

I per fer anar avall, un rosat ben fresquet.

Vagi de gust!

Per purgar els pecats de la carn

I per purgar els pecats de la carn, una mica d'abstinència, posem una amanideta.

Una amanida amb ruca, escates de parmesano, nous, maduixes i un amaniment d'oli i mostassa... quasi tan pecaminosa com la carn!

El plaer de la carn

La carn es pot gaudir de moltes maneres (en sentit literal, no figurat, porcots!): pot ser estofada, a la planxa, a la graella o crua. Un dels plats característics d'aquest últim estil és el celebèrrim carpaccio.

Comprem un tall de filet de qualitat contrastada, el reposem i el congelem per allò dels bacteris i tal. El dia escollit, el traiem del congelador i, abans que estigui descongelat del tot, el tallem a llesques molt fines, el posem al plat i l'amanim amb un cop de molinet de pebre, sal grossa, suc de llimona i oli; esperem que arribi a temperatura ambient i li afegim unes escates de grana padano (o parmigiano reggiano si us hi voleu gastar més calers), uns pinyonets torrats i una mica de ruca si us abelleix. 

I per ajudar a fer anar avall, he escollit un chardonnay passat per fusta d'una marca massa coneguda i reconeguda per fer-ne publicitat aquí. 

Au, a morir-se de gust!

Fetge fresc a la planxa amb compota de poma, reducció de ranci de Tarragona i cruixent de caramel

Avui una mica de fetge d'ànec fresc. 

Fet a la planxa, amb compota de poma, una reducció de vi ranci de Tarragona i un cruixent de caramel... no queda gaire res per dir...

Per regar-ho, diu la norma que s'ha de buscar un vi dolç però jo me l'he jugada amb un cava, que el pots fer lligar amb tot. L'escollit ha sigut un Rabetllat i Vidal, Reserva de la finca 2007, un extra brut gran reserva. 

L'acidesa i el carbònic, amansit pels 48 mesos de pupitre, desgreixen la boca; les notes de torrats que li ha conferit la criança empasten amb el cremadet de la planxa. Vaja, no sé què en dirien els entesos però a mi m'ha semblat una bona combinació. 

Beethoven o l'emoció en la música

Que Beethoven no sabia escriure melodies em sembla que és evident. Que a primer cop d'ull les seves instrumentacions semblen millorables, potser no és evident però ho podria compartir. Una vegada sentia un expert, del que no recordo el nom, parlant per la ràdio dient que no era un bon harmonitzador; home, sobre això no sé què pensar. En qualsevol cas, si analitzem la tècnica de Beethoven detingudament, veurem que no era precisament un exemple de pulcritud però, malgrat tot, si hagués de salvar un compositor de la foguera seria ell, sense pensar-m'ho (amb el permís del gran pare Bach, que tot i la seva grandesa - que no m'atreveixo a discutir - encara no m'ha posat mai la pell de gallina; Beethoven no ha deixat mai de fer-ho). El seu domini del discurs musical és insuperable. Els seus desenvolupaments i recursos de creixement formal són únics. I tot al servei de l'emoció. Per ell la tècnica havia d'estar al servei de l'expressió i si la tècnica es quedava curta per allò que ell tenia necessitat d'expressar, calia tirar pel dret. No m'estranya que alguns compositors romàntics, abans d'enfilar-se a les espatlles d'aquest gegant, se sentissin empetitits per la seva ombra.

I tota aquesta reflexió només ve a tomb perquè últimament he reescoltat un dels passatges més colpidors que conec: els quinze compassos d'introducció del segon moviment de l'"Emperador". Una melodia que, a cop d'ull, sembla un treball de qualsevol estudiant de primer  d'harmonia però que està carregada d'intenció: comença amb un interval de segona d'anada i tornada, que es va eixamplant, una tercera, una quarta... fins abastar tota l'octava abans de la semicadència del quart compàs

El motiu del cinquè compàs ja comença amb un interval de setena que es replega en sentit contrari per tornar al punt d'origen. La repetició idèntica en el sisè compàs em fa pensar en algú que ens hagués de dir alguna cosa important i no sabés ben bé com fer-ho

I ara sí, una escaleta cromàtica ascendent amb un crescendo que acaba amb la tonicalització del VI i, de sobte, el silenci... començo a esborronar-me

Tres notes més, ascendents, en crescendo i... el silenci. 

Els pèls estan tan eriçats que em fan mal i tot. Em recorda aquells moments en què et donen una notícia que et faria plorar (posem pel cas d'alegria) però et vols retenir i t'aguantes... pura emoció continguda; mai un silenci ha estat tan dramàtic, tan carregat de contingut. I quan ja sembla que sí, que ara sí, amb un forte amb la participació dels vents, Beethoven tanca la frase amb una cadència trencada que em deixa amb tota l'emoció a la gola i els ulls entelats 

Només és un recurs dramàtic per tenir una excusa per repetir la cadència i ara sí, de veritat, acabar de dir tot el que calia, sanglotant entre silencis

Una petita coda de tres compassos clou la introducció, serenament, i deixa en safata de plata l'entrada del solista

 

I el solista què fa? una escala, una ESCALA! Només Beethoven podia convertir una simple i vulgar escala descendent en un tema sublim.

Aquí us el deixo. Emocioneu-vos...

Un d'en Murakami

Parlar bé d'un gran escriptor és molt fàcil; o potser és al revés? potser, justament, són grans escriptors aquells que et posen fàcil parlar bé d'ells? Sigui com sigui, un d'aquests és en Haruki Murakami i, pel meu gust, el Murakami de Tòquio Blues o After Dark, més que el de Despietat país de les meravelles i la Fi del món o Kafka a la platja. No és que tingui res en contra de la ciència ficció que gasta aquest autor, no, però m'agrada molt més quan parla de personatges corrents, amb històries sovint anodines, que no acaben de trobar el seu lloc al món. Com en Tsukuru Tazaki, el noi sense color de l'últim llibre que acabo de llegir.

El que em commou d'en Murakami és la manera com descriu l'interior de les persones. Mentre el llegeixes, gairebé et fa sentir com els seus personatges, amb les seves contradiccions i decepcions, amb les seves inquietuds i el seu desconcert davant d'una realitat que els sobrepassa. Personatges que tenen la sensació que les regnes de la seva vida se'ls han escapat les mans i, senzillament, van tirant. Que aixequi el dit qui no s'hagi sentit així alguna vegada...

Als trenta-sis sis anys, en Tsukuru, esperonat per la Sara, inicia un pelegrinatge de retorn a la seva joventut per trobar el desllorigador d'un nus emocional que no li deixa viure amb normalitat les seves relacions afectives, un nus provocat per un desengany que quasi li costa la vida. El llibre parla de l'amor i l'amistat, de la joventut perduda i dels temps feliços, però crec que també i sobretot, d'aquelles coses que hauríem d'haver dit i no ho vam fer quan tocava i que sempre més les sentirem com un pes a la boca de l'estómac.

I naturalment, venint d'un diletant com en Murakami, no hi podia faltar el paisatge sonor, aquest cop de la mà de Franz Liszt i els seus Années de Pèlerinage, amb dedicació especial a la peça núm. 8 del volum de Suïssa, Le mal du pays. Al llarg del llibre es van trobant comentaris preciosos i preciosistes sobre l'obra i, fins i tot, disquisicions interessantíssimes sobre si és millor la versió de Berman o la de Brendel.

Jo, la veritat, no sabria amb quina quedar-me; de moment, us deixo amb la de Lazar Berman, que és la que domina en el llibre.

Salut i bona lectura!

Ens han tallat el Pi

Ens han tallat el Pi. Una colla d'energúmens, amb nocturnitat i traïdoria, li han serrat una branca. Considero que ha estat una bretolada d'una mala fe extrema. Els espanyolistes més rancis, no cal dir-ho, estan encantats de la vida amb aquesta feta i l'aplaudeixen; la comparen amb aquella imatge, massa vista, d'algú cremant una bandera espanyola: un símbol per un altre. Però no és pas el mateix.

Quan es crema una bandera espanyola (o una Senyera o una Estelada, que també se n'han cremat) es crema un símbol estampat en un tros de roba que, més enllà dels sentiments, no té més valor que el que li han volgut donar a la botiga de teles. Però el Pi de les Tes Branques era (és) únic. Els individus que han perpetrat una gesta tan vil no han destruït una còpia del símbol, han destruït EL símbol, un símbol materialitzat en un arbre declarat monumental per la Generalitat i, per tant, patrimoni de tots els catalans. 

Desitjo, com devem desitjar tants i per difícil que pugui ser, que trobin qui ho ha fet i li facin pagar com es mereix. Però per sobre de tot, desitjo que aquests fills de la Grandíssima Meretriu de Babilònia vegin com Catalunya s'independitza i la seva gesta es converteix en una anècdota insignificant, no recordada per ningú.

Fem-los veure que tallant una branca d'un pi mort només han donat més saba als sentiments.

Dels periodistes esportius

M'encanten els periodistes. Bé, alguns periodistes. Em fan gràcia, no ho puc evitar. En una entrada anterior ja vaig fer referència als mètodes de documentació que utilitzen, però últimament m'he fixat en el vocabulari que fan servir, sobretot els esportius. Suposo que ho fan per semblar més savis i cultes del que són o per fer més grandiloqüent la notícia que donen, però a mi em sembla que utilitzar cultismes i paraules tècniques fora de context, més aviat és fer el ridícul.

Aquesta setmana, un d'aquests meus ídols explicava que en Zubizarreta i en Luís Enrique s'havien trobat i que no sé quin tema havia estat l'"epicentre" de la reunió. Perdó? Epicentre? Si els meus professors de ciències natural no em van enganyar, l'epicentre és el punt de la superfície de la terra situat a la vertical del punt on s'ha originat un terratrèmol i, per tant, el lloc que acostuma a rebre més fort. Com a metàfora del "tema principal d'una reunió" ho vaig trobar d'allò més desencertat. Però és clar... fa més de savi parlar d'epicentres que de "temes principals", on va a parar!

L'altra expressió que em fa molta gràcia i que sento molt sovint (i que deuen utilitzar moltíssim perquè jo no sóc de mirar futbol i la sento contínuament) és que un jugador s'ha "escorat cap a la banda". Jo sempre havia pensat que escorar-se ho feien els vaixells quan s'inclinaven cap a un costat (per assegurar-me'n vaig tirar del Diccionari de l'IEC i es veu que també vol dir apuntalar un vaixell fora de l'aigua amb escores). A mi em sembla que quan un jugador agafa la pilota i travessa el camp excessivament desviat cap a una banda, no ho fa ni inclinat ni, molt menys, apuntalat (vaja, a mi m'ho sembla, però ja us he dit que no sóc gaire de futbol jo... potser sí que passa). 

Això, i alguna altra coseta, em fa arribar a dues conclusions molt simples: 1. als periodistes esportius, a base de relacionar-se amb futbolistes, se'ls iguala el nivell intel·lectual(*) i 2. els manuals d'estil i els correctors lingüístics de TV3 o no existeixen o no els fa cas ningú o els paguen fatal i no fan bé la seva feina.

(*) M'abstindré de comentar l'altra notícia esportiva de la setmana sobre les inquietuds intel·lectuals d'en David Babunski.

Una de risotto

Avui tocava risotto, del clàssic, amb ceps. Però sobre la marxa, de vegades et vénen idees simples (o entrebancs no esperats) i acabes fent alguna cosa no tan clàssica.

Tot comença amb una mica d'oli i mantega en una cassoleta (sí, ja sé que l'ortodòxia diu que la mantega s'hi posa al final, però jo la poso al principi... i què?). Fem un sofregit amb ceba i una mica d'all, hi afegim els ceps (remullats) i, al cap d'una estona, l'arròs. Li fem fer un parell de voltes i el remullem amb vi blanc; quan s'evapora l'alcohol, el cobrim amb l'aigua de remullar els ceps i brou de pollastre, i ho anem coent just de líquid, remenant sense parar. Quan l'arròs és a punt, fora del foc, hi barregem formatge ratllat (i aquí ve l'entrebanc del dia: per un error de logística m'he trobat sense parmesano, que és el que tocaria... doncs amb emmental també queda bo!). Després se m'ha acudit d'afegir-hi uns pinyonets torrats i servir-ho amb un pilotet de ceba confitada i uns dauets de formatge de cabra (que també podrien ser de foie...).

Bo, bo!

Del pisum sativum

Aprofitant que ja tenim aquí els primers pèsols de la temporada (i que amb un dia tan rúfol com avui, passar-te el matí a casa desgranant-los és un bon entreteniment) m'he proposat fer-ne d'estofats amb sípia  i escarxofes (tot i que en la recepta original, la protagonista és la sípia...). 

El resultat ha estat un plat suculent, per sucar-hi pa... molt pa!

I bé ho havíem de regar una mica, no? Doncs avui tocava tastar una recomanació de l'amic Leandro: El Xitxarel·lo (pilleu el joc de paraules?), un vi que, segons el seu lema (i quan el tasteu li donareu la raó), és "insultantment deliciós", i és que els elaboradors han aprofitat el nom i l'ampolla per fer apologia dels insults catalans. Un consell: no deixeu l'ampolla a la vista del vostre fill si no us voleu veure amb el compromís d'explicar-li què és un pendó o un desvirga gallines...

Polarització en mode B del fons de microones: foteses de la ciència

Aquesta setmana a aparegut la notícia que els investigadors del BICEP 2 han fet un gran descobriment: la polarització en mode B del fons còsmic de microones. En la meva infinita ignorància sóc incapaç de comprendre l'autèntic abast del descobriment, però com a modest aficionat a la ciència, crec que entenc que els físics en general i els cosmòlegs en particular, estiguin tan contents.

Més enllà de la importància del descobriment, el que em meravella és la manera de treballar dels científics i la capacitat de la ment humana (algunes ments... poques) d'imaginar realitats fascinants, esbossar-les en un paper amb unes quantes equacions i que al cap del temps acabin sent observades.

Ho dic perquè, tal i com jo ho veig, la troballa d'aquesta setmana és "la" balda indispensable d'una cadena d'hipòtesis i suposicions que, de no haver-se confirmat, posaria en una situació molt compromesa el model cosmològic actual i potser alguna cosa més.

De fet, diria que tot va començar fa prop de cent anys, quan Einstein va presentar la teoria de la relativitat general, una teoria tan revolucionària i complexa que algunes de les ments més brillants de l'època no la van acabar d'entendre; al mateix Einstein li va costar de creure's una de les prediccions més destacades de la teoria: l'expansió de l'univers. Tan incompresa fou, que quan finalment se li va donar el premi Nobel, en la llista de mèrits que l'Acadèmia Sueca va fer constar, hi destacava especialment el descobriment de l'efecte fotoelèctric, però no deia ni una paraula de la relativitat! Una altra de les prediccions de la relativitat són les ones gravitatòries, que tenen un petit problema: són tan tènues que es pensa que pot ser impossible detectar-les directament.

La relativitat també va ajudar a assentar la teoria del Big Bang com a origen de l'univers i a principi dels vuitanta, l'Alan Guth i l'Andrei Linde (dos científics que ja deuen ensumar el Nobel) van arribar, a la vegada però investigant per separat, a la conclusió que l'univers, per ser tal i com el coneixem avui, hauria d'haver viscut una "era" d'expansió hiperràpida coneguda com la inflació còsmica. Si la inflació fos certa, en aquell moment s'haurien produït ones gravitatòries que encara ara estarien "flotant" per l'espai-temps i podrien pertorbar la radiació còsmica de fons, produint l'efecte de polarització en mode B (que obre l'article).

Doncs pel que sembla, el descobriment d'aquesta setmana encaixa com anell al dit amb tot això. La radiació de fons de microones està polaritzada com suposaven les prediccions; això és una prova (indirecta) de la presència de les ones gravitacionals i, per tant, és una nova confirmació de l'eficiència de la relativitat; a més, és un argument explícit a favor de la inflació; i finalment, i per si fos poc, el fet que les ones gravitatòries puguin interferir en les microones connecta la relativitat amb la física quàntica i és un pas més cap la unificació de les dues teories, autèntic Sant Graal dels físics actuals. Què més es pot demanar?

En definitiva, estem vivint un moment que crec que mereixerà tot un capítol en els llibres de divulgació científica del futur, un moment que fins i tot jo trobo emocionant i que, tal i com va passar amb el bosó de Higgs fa un parell d'anys, va néixer molt abans de cap observació, gargotejat negre sobre blanc en un full, fruit de la imaginació d'alguna ment meravellosa.

La meva carbonara

Una vegada vaig llegir, no sé on, que la pasta a la carbonara rep aquest nom pels carboners que, després d'una dura jornada de treball, necessitaven un plat contundent per a recuperar forces i fet, naturalment, amb ingredients modestos. L'anècdota seguia explicant que mentre menjaven els queia pols de sutge al plat i els quedava enfarinat de negre (valgui l'oxímoron), per això actualment se serveixen empolsinats amb pebre negre.

Per mi, aquesta és una d'aquelles receptes que sorprèn el resultat que dóna, vista la seva senzillesa. Saltegem cansalada (o bacó) a tires, hi afegim els espaguetis bullits, barregem bé i finalment, hi tirem ou batut per sobre. Ja està!

La recepta original només porta ou, tot i que jo aquí em declaro pecador i confesso que hi afegeixo una mica de crema de llet... però molt poqueta, eh? I és que em trobo que si la pasta és massa freda, l'ou queda del tot cru i si és massa calenta, qualla i em queda una truita d'espaguetis. Deixatat amb un rajolinet de crema de llet, a l'ou li costa més de quallar i l'aspecte de la salsa millora. Que els italians em perdonin!

I això sí, abans de sortir a taula, un parell de cops de molinet de pebre, en honor a aquells carbonari, encara que si mireu la Viquipèdia, veureu que diu que l'anècdota del començament no és del tot certa jo, en aquest cas, aplicaria aquella màxima que diu que si non è vero, è ben trovato.

Tartufata

Ve't aquí una pizza tartufata inspirada en la serveixen al Santamasa.

Sobre la base només formatge emmental, gruyère i xampinyons; un polsim d'orenga, un raig d'oli del bo i a gaudir!

Una combinació tan simple com saborosa.

Que vagi de gust.

Coca de verdures

Avui una coca de verdures (una mica asimètrica), recomanació de la Rosa.

La massa la fem amb farina i l'amassem amb oli i cervesa a parts iguals. La fem coure sola i, un cop torradeta, a sobre hi posem porro - no precisament del que es fuma, carabassó tot sofregit, nous, panses i gratinat amb emmental - i jo hi vaig afegir una mica de cabra. 

Fàcil i bo!

Cures miraculoses contra el càncer: Ja n'hi ha prou!

Tot sovint, potser massa i tot, t'arriba algun correu d'aquests que s'envien en cadena amb una notícia "interessantíssima" que, diuen, cal fer circular ràpidament; també sovint, trobes una invitació d'algun contacte de les xarxes socials per compartir alguna notícia de característiques semblants: que si no prenguis cafè Nespresso, que si l'Actimel és fatal per la salut, etc, etc. Algun d'aquests hoax, ho reconec, té la seva gràcia, sobretot quan critiquen els polítics, perquè criticar els polítics sempre està bé, encara que sàpigues que allò que diu el missatge és rematadament fals. Perquè això sí que ho tenen aquests correus: tots, sense excepció, són mentida. 

N'hi ha uns, però, que em rebel·len i que últimament circulen que és un gust: els que et prometen una cura fàcil i casolana pel càncer. Que si una llimonada amb bicarbonat, que si l'artemisa, que si el DCA, i més i més... Els trobo obscens. Considero que les persones que s'inventen aquestes mentides són uns cretins que s'aprofiten de la ignorància i la bona fe de la gent. Alguns és evident que només busquen desacreditar les farmacèutiques, però d'altres suposo que només busquen fer mal i jugar amb els sentiments de les persones, què sinó?

Els trobo insultants. Insultants per les víctimes d'aquesta malaltia. Insultants per les famílies; qui pot tenir la poca vergonya de dir-me a mi que les persones que he vist patir i morir de càncer s'haguessin curat només prenent una llimonada amb una culleradeta de bicarbonat o deixant de prendre sucre i llet? Trobo que són un insult cap els metges i científics seriosos que es cremen les pestanyes cada dia al laboratori per trobar una cura de veritat, per salvar vides de veritat. 

De tarats que s'han inventat teories esperpèntiques n'hi ha hagut sempre, però actualment es dóna un fenomen nou i és que qualsevol d'aquestes teories corre com la pólvora. I això és el que m'esparvera més: tot aquest estol d'internautes disposat a propagar aquestes bajanades a tort i a dret. És lamentable que, vivint com vivim en l'era de la comunicació i la informació, alguns només estiguem interessats en intoxicar-nos. Per què, quan rebem un d'aquests correus, abans de fer-lo córrer no ens informem una mica més? Mira que hi ha pàgines científiques serioses per contrastar la informació! Però és clar, allò que diu la ciència, encara que estigui demostrat amb mètodes objectius, no acostuma a ser tan interessant com el que ens prometen els altres, i aquesta olor de conspiració que desprenen totes aquestes teories encara les fan més interessants i preferim deixar-nos enganyar. 

Jo, per si de cas, seguiré creient en la Ciència i en els metges.