Un d'en Murakami

Parlar bé d'un gran escriptor és molt fàcil; o potser és al revés? potser, justament, són grans escriptors aquells que et posen fàcil parlar bé d'ells? Sigui com sigui, un d'aquests és en Haruki Murakami i, pel meu gust, el Murakami de Tòquio Blues o After Dark, més que el de Despietat país de les meravelles i la Fi del món o Kafka a la platja. No és que tingui res en contra de la ciència ficció que gasta aquest autor, no, però m'agrada molt més quan parla de personatges corrents, amb històries sovint anodines, que no acaben de trobar el seu lloc al món. Com en Tsukuru Tazaki, el noi sense color de l'últim llibre que acabo de llegir.

El que em commou d'en Murakami és la manera com descriu l'interior de les persones. Mentre el llegeixes, gairebé et fa sentir com els seus personatges, amb les seves contradiccions i decepcions, amb les seves inquietuds i el seu desconcert davant d'una realitat que els sobrepassa. Personatges que tenen la sensació que les regnes de la seva vida se'ls han escapat les mans i, senzillament, van tirant. Que aixequi el dit qui no s'hagi sentit així alguna vegada...

Als trenta-sis sis anys, en Tsukuru, esperonat per la Sara, inicia un pelegrinatge de retorn a la seva joventut per trobar el desllorigador d'un nus emocional que no li deixa viure amb normalitat les seves relacions afectives, un nus provocat per un desengany que quasi li costa la vida. El llibre parla de l'amor i l'amistat, de la joventut perduda i dels temps feliços, però crec que també i sobretot, d'aquelles coses que hauríem d'haver dit i no ho vam fer quan tocava i que sempre més les sentirem com un pes a la boca de l'estómac.

I naturalment, venint d'un diletant com en Murakami, no hi podia faltar el paisatge sonor, aquest cop de la mà de Franz Liszt i els seus Années de Pèlerinage, amb dedicació especial a la peça núm. 8 del volum de Suïssa, Le mal du pays. Al llarg del llibre es van trobant comentaris preciosos i preciosistes sobre l'obra i, fins i tot, disquisicions interessantíssimes sobre si és millor la versió de Berman o la de Brendel.

Jo, la veritat, no sabria amb quina quedar-me; de moment, us deixo amb la de Lazar Berman, que és la que domina en el llibre.

Salut i bona lectura!