Una vegada vaig llegir, no sé on, que la pasta a la carbonara rep aquest nom pels carboners que, després d'una dura jornada de treball, necessitaven un plat contundent per a recuperar forces i fet, naturalment, amb ingredients modestos. L'anècdota seguia explicant que mentre menjaven els queia pols de sutge al plat i els quedava enfarinat de negre (valgui l'oxímoron), per això actualment se serveixen empolsinats amb pebre negre.
Per mi, aquesta és una d'aquelles receptes que sorprèn el resultat que dóna, vista la seva senzillesa. Saltegem cansalada (o bacó) a tires, hi afegim els espaguetis bullits, barregem bé i finalment, hi tirem ou batut per sobre. Ja està!
La recepta original només porta ou, tot i que jo aquí em declaro pecador i confesso que hi afegeixo una mica de crema de llet... però molt poqueta, eh? I és que em trobo que si la pasta és massa freda, l'ou queda del tot cru i si és massa calenta, qualla i em queda una truita d'espaguetis. Deixatat amb un rajolinet de crema de llet, a l'ou li costa més de quallar i l'aspecte de la salsa millora. Que els italians em perdonin!
I això sí, abans de sortir a taula, un parell de cops de molinet de pebre, en honor a aquells carbonari, encara que si mireu la Viquipèdia, veureu que diu que l'anècdota del començament no és del tot certa jo, en aquest cas, aplicaria aquella màxima que diu que si non è vero, è ben trovato.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada