Una mica de closca

Cada setmana, al programa Cuines hi surt un cuiner professional que ens fa una mostra de les seves receptes. Sovint, però, aquestes receptes són un pèl massa elaborades per poder-les fer a casa amb garanties; això sí, sempre pots intentar-ne una versió més simple o, si més no, aprens coses. Però el divendres, qui surt no és un professional sinó un aficionat que acostuma a fer plats més d'estar per casa; naturalment, uns tenen més gràcia que altres i, de tant en tant, et ve de gust provar-ne algun. 

Doncs això és el que m'ha passat avui, que he fet un parell de plats que he vist últimament: uns musclos a la marinera, per picar una mica, i unes cintes amb gambes, cloïsses i calamars (jo les he fet amb sípia). Com que les receptes no són ni poc ni molt meves, no seré jo qui us expliqui com fer-les: si us abelleixen, pitgeu sobre el nom i anireu al vídeo del programa.

I per regar-ho (com ho faríem sense poder-ho regar?) un monovarietal de sauvignon blanc que em té el cor robat.

 

 

Quin xou el Sardaxou!

Això de les sardanes s'acaba (només s'ha de veure la mitjana d'edat dels balladors); i és curiós que això passi ara que hi ha més cobles que mai i músics més preparats que mai. Al final només quedaran colles sardanistes que ballaran als concursos i cobles que faran algun concert de tant en tant. Pels motius que sigui, les sardanes no s'han fet atractives pel jovent, almenys no en el seu format tradicional.

Però hi ha una cobla que ha sabut innovar i trencar motlles. Han convertit les audicions en un xou: es disfressen, van amb una màquina de fum, bombolles de sabó o confeti i no toquen les sardanes clàssiques. Són la Cobla Contemporània, sens dubte, la cobla amb més personalitat que hi deu haver, i el seu estil pot ser tan lloat com criticat, però segur que no deixa ningú indiferent. Quan actuen, no sé si balla més gent que amb les altres cobles, però qualsevol que passi a la vora es queda una estona a escoltar-los i veure'ls; sentir temes famosos de moda, d'òpera, cinema o televisió convertits en sardanes és tota una curiositat. I tot això que toquen ho han escrit ells mateixos o ho han encarregat ex professo a compositors, consagrats o novells, perquè això sí que ho tenen, els agrada treballar amb autors joves (o no tan joves però sí desconeguts). I a sobre, són una cobla solidària: els diners recaptats en la venda dels seus discos (prop de trenta!) van a Mans Unides, amb qui, per cert, han organitzat un acte solidari a Sabadell el proper vint-i-ú de desembre. Què més voleu?

Ara han tret el vuitè lliurament de la col·lecció Sardaxou. Feu clic a la foto i en veureu una mostra (no us perdeu la presentació d'en Pep Plaza).

Salut i música!

Sobre l'ensenyament

Avui és dia de vaga a l'ensenyament... una altra. I és que de motius no en falten. L'ensenyament d'aquest país està regit per una colla de polítics que exigeixen l'excel·lència quan, estúpids com són, només saben fer lleis estúpides que no ens portaran ni a la mediocritat (que vol dir ser del mig). Fixeu-vos, sinó, en els últims resultats de l'OCDE: ha costat anys d'esforços però per fi han aconseguit posar-nos a la cua de la cua!

Després hi ha el tema del reconeixement social del professorat. En els països civilitzats, que han entès que l'educació és el pilar bàsic de la societat (he escrit el pilar, no un pilar), el professorat és escoltat. Aquí, quan els docents es queixen, només sents converses de perruqueria del tipus "ves, encara deuen voler més vacances" o allò de "com si no en tinguessin prou amb el que cobren", etc, etc... comentaris propis d'una societat immadura que, en conjunt, no té ni idea de com es treballa en un centre docent. Molts pares, massa, entenen l'escola com una guarderia: si per ells fos, hi deixarien la criatura a les vuit del matí i passarien a recollir-la a les nou del vespre, sopada i amb el pijama posat! Però aquesta no és la finalitat de l'escola. 

La gent hauria d'entendre que nens formats seran ciutadans formats i que l'educació és una prioritat. Quan els docents es queixen no ho fan per caprici, ho fan perquè volen una societat millor i davant d'atemptats com la LOMCE hauria de sortir tothom al carrer.

Però, ai las!, els responsables de les mobilitzacions són els sindicats... vaja quins uns aquests! De què viuen? doncs de les subvencions del govern; però si  fins i tot els gossos saben que no s'ha de mossegar la mà que t'atipa! I com actuen? doncs muntant una vaga de tant en tant perquè sembli que fan alguna coseta. Vagues d'un dia que no serveixen per a res de res. La d'avui és contra la LOMCE que ja està aprovada; contra les retallades, quan els pressupostos ja estan aprovats; i contra la LEC (ara?). Es munten vagues a costa del sou del professorat, com si no se n'encarregués prou el govern de retallar els sous. A més, una vaga té sentit en una cadena de producció on, si s'atura la cadena, es provoca un perjudici per a l'empresari. Però a l'ensenyament? el tema que no es dóna avui, es donarà demà; les tasques administratives que no es fan avui, es faran demà. El dia trenta de juny s'haurà fet la mateixa feina, amb vaga o sense, i l'Administració s'haurà estalviat el sou dels professors que no hagin anat a treballar.

És curiós veure com el món de l'ensenyament, ple de treballadors amb estudis (només faltaria!), ha estat incapaç de trobar sistemes de mobilització més apropiats.

Simfonia Inacabada

Havia baixat a esmorzar a la cafeteria de la cantonada de casa com feia habitualment, però aquell dia estava capficat en la seva obra. Era un bon compositor, tenia talent, n'estava convençut; ara el que calia era convèncer la resta. Ja estava tip dels encàrrecs i de les obretes que havia hagut d'escriure fins aquell moment - com aquella vegada que l'orquestra del casal d'avis li va encarregar uns arranjaments dels hits de l'Antonio Machín i li van pagar poc més que les gràcies; ara volia escriure una gran obra, una obra que quan la presentés, ningú es pogués negar a estrenar-la i rebés un reconeixement unànime i immediat. Havia pensat en una gran simfonia programàtica, inspirada en la seva vida: el primer moviment, la infantesa; el segon, la joventut; el tercer, l'edat adulta, el present en què es trobava; i havia pensat deixar el quart moviment, la maduresa, per un futur. Deixaria la simfonia inacabada i quan fos vell i ple de reconeixements, donaria la campanada presentant l'últim moviment de la seva magna obra. I què millor que la pròpia vida per escriure des de les entranyes una obra plena de passió?

Estava capficat en aquestes cabòries quan va veure una noia asseguda a la taula del davant. Era com si hagués aparegut de cop. Estava segur que feia un moment no hi era; era massa guapa per no haver-se'n adonat abans! Anava vestida molt elegant, tota blanca. Ella, com si fos conscient que la observaven, va aixecar lentament els seus preciosos ulls grisos del llibre que llegia i els va clavar en els d'ell, que va quedar trasbalsat. Ella va fer un lleu somriure i ell es va sentir marejat i amb calfreds. Va deixar els diners de l'esmorzar sobre la taula i es va aixecar per adreçar-se a casa seva, fent mitges tentines.

Un cop a casa es va llançar a la taula, va agafar paper pautat i va començar a escriure. De sempre que preferia escriure sobre el paper abans de passar-ho a net a l'ordinador. I escrivia i escrivia, sense rectificacions, d'una tirada; era com si una veu li dictés el que havia de posar. I pensava en ella, en Ella; hi pensava molt, de fet, era com una presència en aquella mateixa estança. Es va posar al llit rendit, sense saber l'hora que era: no havia sortit de casa en tot el dia, no havia menjat i no podria dormir de tantes idees com li bullien al cap.

L'endemà es va llevar amb la idea de baixar ràpidament a la cafeteria, no pas per la necessitat de menjar sinó per la necessitat de trobar-la a Ella. Es va asseure en una taula només amb un cafè i va esperar fins que, desesperat, es va aixecar capcot per tornar a casa.

- Bon dia! - El va espantar una veu a tocar-li l'orella. Era Ella, que havia aparegut al seu costat, només un pas enrere d'ell, tan blanca i elegant com el dia abans. 

- Ho-hola!

- Com estàs? - "Pensant en tu tot el sant dia!" li hagués agradat dir, però només li va sortir un

- B-bé.

- Me n'alegro. Com va la teva obra? - "Què dius!? Com ho pots saber això?"

- La-la meva obra? bé. Com ho saps?

- Jo sé moltes coses. Segur que et quedarà genial! Ara t'he de deixar, hem arribat a casa teva. - Efectivament, eren davant del portal del pisos d'ell.

- Ah! sí...

- Ànims i treballa fort Julià - "Com!? Saps el meu nom?"

- Com és que saps el meu nom?

- Ja t'he dit que jo sé moltes coses.

- I tu, com et dius?

- No m'ho demanis; no puc dir-t'ho. Adéu Julià, potser tornem a trobar-nos - "No és just! Tu ho saps tot de mi i jo no puc saber ni el teu nom!"

- Potser sí... a-adéu.

Amb l'última mirada d'Ella el Julià es va tornar a sentir tan trasbalsat com el dia abans, però es va sentir amb forces per pujar els graons de casa seva de dos en dos i abocar-se de nou a la feina com un posseït. Les idees brollaven perfectament acabades del seu cap a una velocitat vertiginosa; escrivia sense el més mínim dubte. I pensava en Ella; la seva presència era encara més forta que el dia abans. Era com si fos Ella qui li dictés el que havia d'escriure i ell escrivia amb la certesa que allò era bo. Allò era molt bo!

El matí següent estava extenuat. Es va adonar que ni tan sols havia anat a dormir. Es va aixecar de la taula, va agafar quatre monedes i va buscar el telèfon: no sabia on era, de fet, poc servei li hagués fet perquè ni recordava quan l'havia posat a carregar per última vegada. Va sortir decidit a baixar a la cafeteria per si la tornava a veure però només de ser al replà de l'escala va sentir la seva presència. No la veia però sentia que era molt a prop.

- Bon dia! - Un nou sobresalt. "D'on has sortit!?"

- B-bon dia! D'on surts?

- Era aquí, esperant-te. T'he vingut a veure, per si et puc ajudar - "Esperant-me? Ajudar-me? Estic marejat, no entenc res..." - Baixaves a esmorzar?

- Sí... de fet, no... només anava a veure si et trobava...

- Doncs ja m'has trobat. Entrem?

I van entrar. No calia dir-se res; ella es va acomodar al sofà i ell es va posar novament a la taula de treball. Només la presència d'Ella allà li donava forces renovades, només un creuament de mirades de tant en tant i aquell somriure torbador eren suficients perquè es veiés amb cor d'escriure la seva gran obra d'una sola tirada. Però el seu desfici per la feina no li feia minvar la curiositat de saber qui era aquella estranya i a mig matí va insistir.

- Qui ets? Sisplau, necessito saber-ho...

- Prou, Julià! - Els seus ulls es van enfosquir - No t'ho puc dir, no insisteixis. Ni una vegada més!

- Però... - Ho va deixar aquí; la mirada d'Ella l'havia intimidat.

I va seguir treballant. Les hores passaven i no es recordava ni de menjar ni de descansar; només necessitava sentir la presència d'Ella, que l'envoltava, que el posseïa. Les seves emocions sortien a raig fet i es transformaven en gargots sobre la pauta que no necessitaven esmenes; tot el que escrivia era perfecte, ho sabia.

Ja era fosc feia hores i tot seguia igual: Ella asseguda al sofà, ell treballant. Però el rosec del dubte no l'havia abandonat i no va poder més.

- No puc més. Digue'm qui ets, sisplau!

- Ets un ximple, Julià... - Ell esperava una mirada plena d'ira, però només va trobar un somriure compassiu - Et vaig dir que no ho fessis... m'ho has demanat per tercera vegada i ara t'ho hauré de dir, però ho has espatllat tot! Jo sóc Euterpe, la Divina Protectora de la Música, l'única i vertadera Inspiració dels músics. M'havia fixat en tu per convertir-te en un Mestre, en un Gran entre els Grans, però tots els mortals sou iguals; no en teniu prou amb la meva presència i el meu guiatge, sempre heu de voler saber-ne més. Alguns aguanteu més que els altres però la curiositat sempre us perd. I el càstig és proporcional a la impaciència: alguns han mort joves atacats per la bogeria o la malaltia, altres els he deixat sords (el pitjor que li pot passar a un músic!) i els que han sigut més pacients només els he condemnat a la ceguesa... però molt pocs han resistit la temptació de saber qui era jo! Tu Julià els has superat tots; només has resistit tres dies! El teu càstig haurà de ser el més expeditiu. Ara sí que deixaràs la teva, la nostra, obra inacabada, per sempre... - Mentre deia això, els seus ulls es van tornar a enfosquir com havien fet unes hores abans - Adéu Julià.

Es va girar i es va dirigir cap a la porta, però no hi va arribar: la seva figura es va esvair en l'aire com el fum que surt d'una tassa de cafè calent.

- Noooo! Espera't! - Va cridar el Julià. Mentre s'aixecava impetuosament de la cadira es va entrebancar amb els cables de l'ordinador: l'endoll es va arrencar bruscament de la paret i va causar un curtcircuit; ell va caure, va picar de cap a la tauleta de centre i va quedar estès al terra, inconscient, tan llarg com era. La torre de l'ordinador, per l'estrebada, es va tombar i les espurnes que van saltar de la font d'alimentació, provocades pel curtcircuit, van encendre els fulls que hi havia sobre la taula.

- Julià! Julià, obre! - Just en aquell moment, el Bernat trucava a la porta de l'apartament de l'amic de qui feia tres dies que no en sabia res i el va sorprendre el terrabastall que va sentir - Julià, obre! Sóc el Bernat! - Insistia. En poca estona, el replà es va omplir de veïns alertats pels crits del Bernat, els uns, i per la pudor de fum que començava a escampar-se per tota l'escala, els altres. La Sra. Remei, la veïna del davant, va sortir brandant la clau que el Julià li havia deixat per si hi havia alguna urgència quan ell era fora en algun dels seus viatges. Van obrir i van entrar. El Bernat, en veure que els veïns s'encarregaven del seu amic, no va poder evitar de mirar els fulls que encara hi havia sobre la taula mig cremats i els va estirar d'una revolada.

No hi va haver res a fer; al cap de poques hores, el Julià moria. Ningú ho acabava d'entendre: el cop al cap no era pas tan fort; no havia pas estat tanta estona respirant fum. Ningú ho entenia, però era mort.

Quan el taüt va ser dins del nínxol, el Bernat hi va deixar, a sobre, els papers que havia rescatat de l'incendi. 

- Què era això? - li va demanar el company que estava dret al seu costat.

- No ho sé... no sé en què treballava, no m'ho havia explicat. Només sé, per les quatre notes que he pogut veure, que era una obra meravellosa. L'obra d'un geni...

I mentre deia això, per sobre de les espatlles del seu company, el Bernat es va adonar que des de l'altra banda del grup l'observaven un preciosos ulls grisos que el van torbar.

No entenc el Halloween

No entenc el Halloween. I no ho dic des del punt de vista d'un conservador a qui les novetats no li fan el pes, no. Tothom sap que les tradicions van i vénen, i que allò que ara és tradicional, en algun moment va ser una novetat. Ara toca que el Halloween enviï a prendre pel sac la Castanyada i no cal fer escarafalls; de fet, la mateixa celebració del dia dels difunts prové dels celtes. I és normal que passi: tal i com ens l'han venuda a les pel·lícules americanes, és molt més divertit. Els americans han convertit la diada dels difunts en un Carnaval i qui es queda a casa, fent un sopar familiar, podent anar de festa a un ball de disfresses monstruoses? Ara bé, sempre podem optar pel sincretisme i menjar castanyes i panellets, disfressats d'esquelets (rodolí!).

Frivolitats a part, en realitat, la meva incromprensió és més profunda i arriba directament al concepte de la festa. Fins ara jo em pensava que això de les disfresses era per escarnir les ànimes que, suposadament, ens visiten aquests dies, però després d'encomanar-me a St. Gúguel dels Ignorants i a Sta. Viquipèdia de tots el Internautes (com l'anomena un bon amic), he descobert que en realitat són per foragitar-les, per evitar que aquestes ànimes malèfiques ens prenguin el cos. Bé, sigui quina sigui l'explicació de les disfresses, el cas és que donen una imatge terrorífica dels difunts, i això és justament el que no entenc! A casa nostra (a casa meva almenys) els difunts de la família es recorden amb nostàlgia i afecte i, de fet, totes les tradicions lligades a la diada dels difunts a Catalunya van en aquest sentit: les espelmes que en alguns llocs es posaven a la finestra eren per indicar-los el camí, en altres llocs era costum posar un plat més a taula, etc. Les seves ànimes eren ben rebudes (bé, suposo que també hi deuria haver excepcions...). En el supòsit que els difunts realment poguessin visitar-nos (supòsit del tot impossible per més que l'Anne Germain i altres xarlatans de la seva mena s'esforcin en intentar convence'ns del contrari), ho viuríem amb temor i terror? A mi em sembla que no...

Cua de vedella al vi negre

El procés habitual és escollir el vi en funció del menjar, però quan et regalen un vi excel·lent, com aquest Clos de l'Obac 2005, no cal esperar l'ocasió (val més veure-te'l de pressa, no sigui que es faci malbé!) i per això vaig pensar el plat en funció del vi.

Com que el vi era el protagonista de l'àpat, m'agradaria fer-vos-en una crítica dient allò de que té una capa alta, molt brillant, amb aromes de fruits vermells i tal i tal... però no en sé, per tant, ja el descobrireu vosaltres si el tasteu. Només us diré que el vaig trobar realment molt bo.

El que us explicaré, com sempre, és com vaig fer la vedella per si algú s'anima.

Enfarineu la cua i la passeu per la cassola. Ara no està de moda fer plats contundents però jo hi vaig posar una mica de llard, per donar-hi aquell toc de la cuina de l'àvia. Quan és ben rossa la retireu i feu un bon sofregit, d'aquells a foc lent i estona llarga, amb un parell de grans d'all aixafats, força ceba i no tant tomàquet. Quan aquests ingredients són ben foscos i caramel·litzats, hi torneu a posar la cua, un raig de brou de carn i força vi negre, gairebé fins a cobrir (hi ha una norma no escrita que diu que quan es cuina amb vi s'ha d'acompanyar el menjar amb el mateix vi o semblant al que s'ha fet servir per preparar-lo... però no us penseu que se me'n va anar el cap i que vaig tirar mitja ampolla de Clos de l'Obac a la cassola, eh!? en vaig comprar un de "més varatet" amb característiques semblants). De primer feu bullir el vi amb una mica d'alegria; quan a l'acostar-hi el nas no sentiu la fortor de l'alcohol, és el moment d'abaixar el foc, afegir-hi un farcellet d'herbes i deixar-ho a fer xup-xup fins que la carn sigui ben tendra i la salsa ben lligada. A última hora se'm va acudit afegir-hi un parell de preses de xocolata negra que no hi van anar gens malament.

Que vagi de gust!

Captatio benevolentiae

M'agrada llegir. M'agrada llegir qualsevol cosa i sobre qualsevol cosa, i ho faig sempre que en tinc temps. M'agradaria saber escriure, però no en sé, per això no perdo mai cap ocasió de demanar a qui en sap, que em faci alguna crítica del que escric, que em doni alguna idea. Avui, una amiga m'ha acusat d'utilitzar la captatio benevolentiae, expressió que no havia sentit mai (sí, ja ho sé, això em passa per no ser un fan dels Manel) però que m'ha agradat molt - de fet és una manera sofisticada de dir falsa modèstia. M'ha dit que faig veure que no en sé perquè després "et puguem dir ooooh, que bé que ho fas, i t'aplaudim". No hi estic d'acord. Totes les persones fem coses bé i coses no tan bé, i l'escriptura és de les que no faig bé i per això demano consell - no se m'ha acudit mai demanar a ningú que m'ajudi a fer bé una cosa que jo consideri que ja faig bé!

En qualsevol cas, aquesta conversa m'ha connectat amb reflexions i converses que ja he tingut anteriorment. M'ha fet rumiar sobre el per què de tenir un blog. Per què escric un blog? Per què algunes persones hem de sublimar les nostres pretensions literàries escrivint un blog? Doncs perquè som uns exhibisionistes, perquè volem exposar als quatre vents els nostres pensaments, els nostres escrits i esperem que qui ens llegeix ens aplaudeixi i ens digui "que bé que ho fas" i avali les nostres opinions. Per què sinó? 

Igual que els artistes, els creadors. No hi ha cap artista que presenti una obra i digui que no és bona. Qualsevol creador posa els cinc sentits en la seva obra i espera que sigui la millor de totes; no hi ha lloc per la falsa modèstia, no seria creïble: ningú exposa als ulls del món res del que no se senti satisfet.

No, si al final li hauré de donar la raó a la meva amiga, encara que segueixi pensant que el meu estil és molt millorable...

Brisac: s'hi ha d'anar!

A casa teníem una celebració pendent i vam decidir provar un restaurant recomanat per uns amics, el Brisac, i va ser tot un encert, la veritat!

Està situat en l'antic despatx de no recordo quin fabricant tèxtil em van dir, a tocar de l'Hotel Suís però no a l'Hotel Suís com indiquen alguns comentaris a la xarxa. L'ambientació és molt agradable i només d'entrar ja et promet una bona sobretaula. Ens va servir, molt amablement, el Jordi, que deu ser l'amo i fa de cap de sala. Si alguna pega hi puc trobar (què seria una crítica sense alguna pega?) potser el fil musical estava una mica massa alt.

Un cop asseguts ens van servir un combinat de benvinguda, a mig camí entre un granissat de llimona i un gintònic, molt refrescant i que ens va deixar l'estómac a punt pel que ens esperava. I comença el festival del menú degustació. Primer un cappuccino de crema de ceps amb escuma de pernil de gla. Cuscús de quinoa amb una alga de nom impronunciable i pop. Croqueta casolana de galta de vedella. Fins aquí, tot bé... a partir d'aquí, espectacular. Ens van servir un plat inspirat en el paisatge de la Garrotxa: un còdol de riu (que només d'imaginar-te que l'havies de mossegar ja et feien mal les dents!) sobre un llit de terra volcànica amb una salsa, servida a part, amb aspecte d'engrut... tot comestible i boníssim! Un bonítol alquímic: un plat que s'acaba de preparar a taula, amb una posada en escena ben vistosa. I per acabar amb els plats principals, un carpaccio de presa ibèrica amb un acompanyament de rissotto amb salsa de foie, en què s'ha substituït l'arròs per pipes: una autèntica filigrana! I per postres, primer un gelat de plàtan amb crema de llimona, rom i mel, i després un pa de pessic amb gelat de cacauet i cacau. El pa era fet allà mateix, amb farina ecològica, doble fornejat i servit calentó.

I tot això sortit de les mans d'un xef de vint-i-pocs anys. Aquest noi promet! El ritme de servei dels plats va ser molt correcte: no se't tiraven a sobre però tampoc et feien esperar més del compte (ara bé, era un dimecres de Champions... quatre comensals; no sé si amb la sala plena poden mantenir aquest ritme).

Per regar-ho, no hi ha degustació de vins; amb el menú pots escollir entre les varietats blanca o negra del Crinel. Jo vaig optar per la negra, un Tarragona senzillet però que vaig trobar que tenia la virtut de lligar correctament amb tot el menú i que, servit a la temperatura adequada, amb la copa adequada i en aquell entorn, feia força bon paper.

Al final, amb les postres, en Jordi ens va obsequiar amb un minitast improvisat de misteles... Vaja, bon menjar, en un entorn acollidor i un servei d'allò més amable a un preu més que raonable; què més es pot demanar?