President Obama

Obama
Obama
Obama
Obama
Obama
Obama
Obama
Obama
Obama

No us penseu m'he tornat ximple, només estic fent una prova...

L'adagio que no era d'Albinoni

Albinoni va ser un compositor italià que va viure a cavall dels ss. XVII i XVIII. Provenia de família rica i no li calia treballar per guanyar-se la vida, això li va permetre dedicar-se a la música sense sotmetre's al patronatge, potser per això el seu estil té uns certs tocs d'originalitat. Va escriure sobretot música lírica (més de cinquanta òperes!) i obres instrumentals, essent un dels primers compositors (el primer diuen alguns) en utilitzar assíduament instruments de vent com a solistes en els seus concerts, especialment l'oboè, que va posar al mateix nivell que els instruments de corda. Va ser un dels compositors que va contribuir a definir la forma del concert en els tres moviments que van esdevenir clàssics i va gaudir d'un gran prestigi en el seu moment, però va caure en l'oblit en un parell de generacions. Vaja, que no va ser un geni però va ser un compositor brillant, tot i l'oblit injust.

Però si ara és un compositor popular és per una obra en concret: l'adagio en sol menor per a cordes i orgue, àlies adagio l'Albinoni, una obra que per ensucrada i lacrimògena no falta mai a cap recull de clásicos populares. Doncs bé, aquesta obra que li ha donat la fama, no és seva. Aquest adagio (amb la seva part central a tall de cadenza, tremendament avorrida, a base d'arpegis amunt i avall que no treuen cap enlloc) el va escriure un musicòleg italià de nom Remo Giazotto a mitjans dels quaranta i va ser publicat deu o dotze anys més tard per Ricordi. Suposadament, era una reconstrucció d'una sonata trio perduda en el bombardeig de la biblioteca de Dresden de la que se n'hauria salvat un trosset amb els sis primers compassos. Ni Giazotto ni l'editorial no van aportar mai cap prova que aquest fragment existís realment i, em sembla haver llegit, que la mateixa biblioteca ha desmentit, per activa i per passiva, haver tingut mai aquesta obra. 

Suposo que, aprofitant el moment de recuperació de la música barroca que es va donar després de la Segona Guerra Mundial, en Giazotto i Ricordi es van empescar aquesta bola per donar-se notorietat. Si l'haguessin publicada amb el nom de l'autor en qüestió, ningú n'hagués fet gaire cabal, en canvi, presentant-la com una obra inèdita d'un mestre, van crear l'espectativa necessària per esbombar-la ràpidament i, com que estava escrita als anys quaranta, amb els gustos del públic dels quaranta, es va fer famosíssima de seguida, i ha empastifat un munt de pel·lícules, anuncis, casaments i funerals (això sí, allà cadascú amb els seus gustos...). No cal dir que els drets d'autor anaven a la butxaca d'en Giazotto, que imagino que es va poder jubilar amb una bona renda... potser tan bona com la del mateix Albinoni!

Per si voleu escoltar un adagio d'Albinoni de veritat, bonic de veritat, aquí en teniu una mostra. Salut i (bona) música!

Que ens quedarem fora de la Unió Europea?

Sembla que la diplomàcia espanyola comença a actuar i està pressionant les institucions europees perquè es manifestin contràries a mantenir Catalunya a la Unió en cas d'independitzar-se. Doncs bé, a mi encara és hora que algú em demostri que això és dolent. A Europa hi ha alguns països que no formen part de la Unió i els va la mar de bé. Què hi podem perdre, el BCN World?  doncs au, a fer la mà! I, si tenim en compte la dificultat que sembla que hi ha per superar la crisi a Europa, potser és millor i tot, sortir-ne.

Ara bé, i suposant que tinguem molt interès en quedar-nos (confesso que el meu, d'interès, és purament morbós, només per veure la cara que farien els d'aquí al costat si ens independitzem i ens deixen quedar), sense tenir ni idea de com funciona això de la legislació i les normatives, se m'acudeix que les lleis sempre van per darrere de la societat: la societat progressa, apareixen noves necessitats i s'han de fer lleis que les regulin. Primer sorgeix la necessitat, després la norma. Em sembla que les lleis es basen sempre en supòsits coneguts i clarament previsibles i, precisament per això, estic segur que no hi ha cap normativa europea que reguli què ha de passar en cas d'escissió d'un territori del seu "estat matriu": això és una cosa que no ha passat mai i que a ningú se li havia acudit, fins ara, que pogués passar.

I què passarà quan Escòcia i/o Catalunya s'independitzin? Doncs que s'haurà de regular tot el procés, i s'haurà de negociar per fer una normativa que ho reculli, dic jo. I suposo que tothom hi tindrà alguna cosa a dir. La UE estarà disposada a perdre un territori que genera una certa riquesa, una de les quatre regions conegudes com els Motors per Europa? A mi em sembla que a la UE li sortiria més a compte quedar-se amb Catalunya i desfer-se de la resta d'Espanya, que és un paràsit que només xucla recursos i que és manifestament incapaç de sortir de la crisi tota sola.

És cert que a Europa hi ha molts països amb conflictes identitaris interns i que reconèixer obertament el dret de Catalunya a independitzar-se seria obrir la caixa dels trons, per això és d'esperar que trobem poc suport d'aquests països, però el nostre potencial econòmic s'hauria de veure com un revulsiu per tots els altres i esperar que ens donessin suport.

En qualsevol cas, el camí serà llarg, feixuc i incert... però n'hi ha que estem disposats a fer-lo, peti qui peti!

La meva preferida

Ja vaig escriure en una entrada anterior que a Catalunya tenim molta sort amb els cuiners que tenim, i no és per menys. Entre tots els noms que tots coneixem prou, hi ha el d'una estrella sense estrelles: Fabián Martín, el millor pizzer del món.

Aquest xicot anava per boxejador però un accident de cotxe el va fer baixar del ring i li va permetre dedicar-se a la seva afició, amb un èxit rotund. No cal que us digui que si encara no heu anat al seu restaurant, ja esteu trigant!

El cas és que a casa seva, a part de les pizzes clàssiques, s'hi poden menjar les d'autor (algunes d'elles, campiones del món). De les seves creacions, jo vaig tastar la que ell mateix anomena mi preferida, una pizza deliciosa i que es pot fer a casa.

Sobre la base, hi poseu una salsa feta passant nous i parmesà, a parts iguals, amb oli, per la batedora.

A sobre d'aquesta salsa de nous, hi poseu ceba caramel·litzada, amb unes tiretes de bacó i enforneu.

Quan la massa ja estigui a punt, traieu del forn i cobriu amb ruca, talls de mozzarela i encenalls de parmesà. Tireu un raig d'oli per sobre i a taula!

Conill al forn amb figues

Partint de dues receptes que conec, he fet aquest mix, que segur que repetiré perquè el resultat ha estat força bo.

Feu un almívar i feu-hi bullir les figues tallades per la meitat 2 o 3 mins. (sí, ja ho sé, les de la foto han perdut el color perquè han bullit una mica massa; és la novatada). Retireu del foc i deixeu-ho refredar junt.

Poseu el conill en una safata de forn amb sal, pebre, herbes aromàtiques (alerta amb les al·lucinògenes, utilitzeu-les amb mesura), un dauet de llard i un bon raig d'oli, i enforneu a 200º, 15 o 20 mins.

Mentrestant, dissoleu una cullerada de mel en un got de vi ranci.

Traieu el conill del forn, mulleu-lo amb el vi i enforneu-lo de nou. De tant en tant gireu els talls i xopeu-los amb el suc. Deu minuts abans d'acabar-se de fer, poseu-hi les figues.

Evidentment, l'arròs de l'acompanyament és opcional.

Fàcil, fàcil i bo, bo!

Televidente Manolita: Aciertos cien por cien

-          ¡Hola!

-          Hola, buenas noches

-          Buenas noches ¿Con quien hablo?

-          Soy Acuario

-          Hola Acuario, bienvenida ¿Qué te preocupa?

-          Quisiera saber por qué mi hijo no me trae los nietos

-          Bueno... a ver que nos dicen las cartas... a ver a ver… bueno… ¡Uy! Aquí sale un embarazo, muy pronto

-          ¿Embarazo? ¿Yo?

-          No señora, no… su hijo.

-          ¿Mi hijo embarazado?

-          Bueno mujer, la esposa de su hijo. Felicidades, por fin será abuela

-          ¿Yo? Pero si yo ya soy abuela

-          ¡Ah! ¿Cuantos nietos tiene?

-          Dos

-          Pues va a tener tres

-          Pero yo no le preguntaba eso

-          ¿Entonces qué preguntaba?

-          Que por qué mi hijo no me los deja ver

-          ¡Ah! Bueno, veamos qué dicen las cartas… a ver… bueno, a mi me sale que van con más frecuencia a visitar a los padres de ella

-          Sí, claro… Eso ya lo sé yo

-          ¿Entonces?

-          Quisiera saber por qué motivo no me los traen a mi también

-          ¡Ah! Bueno… pues a mi no me sale nada. No hay ningún motivo, aparentemente… Tranquila Géminis,

-          Acuario

-          Acuario… con el nuevo bebé todo se solucionará

-          Pero ¿estás segura de lo del embarazo?

-          Que sí, Géminis,

-          Acuario

-          Acuario… ¡segurísima!

-          Pero ¿me los traerán más?

-          Que sí mujer. Bueno, hasta otro día ¿eh?

-          Pero oiga…

-          Tenemos otra llamada ¿Con quien hablo?

Diuen, els que diuen que no són nacionalistes...

Diuen, els que diuen que no són nacionalistes, que el nacionalisme és excloent i separador. Doncs jo sóc nacionalista i no em considero i una cosa ni l'altra, justament perquè reivindico el dret de tots els pobles i persones a existir i a ser respectats amb les seves particularitats i diferències.

Diuen, els que diuen que no són nacionalistes, que el nacionalisme és excloent i separador. I m'ho diuen a mi, que no vaig tenir un llibre de català a l'escola fins als vuit o nou anys i no vaig tenir un llibre de text en català fins quatre o cinc anys més tard (i em puc considerar afortunat). A mi, per un temps, m'han prohibit aprendre la meva llengua i en la meva llengua. A quants no nacionalistes els han prohibit parlar o aprendre la seva llengua?

Diuen, els que diuen que no són nacionalistes, que el nacionalisme és excloent i separador. Ho diuen perquè alguns ens emocionem quan veiem un enxaneta fent l'aleta a set pisos d'alçada però no suportem un torero fent una bona faena? I m'ho diuen a mi, que he vist durant anys com la televisió pública "nacional" dedicava moltes hores a programes sobre tauromàquia, per exemple, però molt poques a fer que els espanyols d'una banda coneguessin els de l'altra. Alguns encara creuen que la meva cultura és com un dialecte, una anomalia que s'ha de normalitzar. Qui exclou a qui?

Diuen, els que diuen que no són nacionalistes, que alçar una bandera és excloent i separador, mentre ells porten anys i panys intentant amagar totes les banderes d'Espanya sota la seva ensenya rojigualda. Qui és més excloent, aquell que s'embolica amb uns colors per defensar uns drets que creu que li pertoquen o aquell que, pel dret que li atorga la conquesta, voldria esborrar tots els colors diferents dels seus?

Diuen, els que diuen que no són nacionalistes, que el nacionalisme és excloent i insolidari. Ho diuen ells, que porten anys i panys confonent solidaritat amb espoli i encara no han entès que per no passar gana no cal un peix sinó una canya (o potser sí que ho han entès, i ja els està bé - no cal mullar-se els peus anant a pescar si et porten el peix a taula).

Tot això, i encara més coses, diuen els que encarnen el nacionalisme espanyol més ranci i caspós, i els membres de certs partits polítics i els seus acòlits, i tertulians de certes emissores,... això sí, mentre diuen que ells no són nacionalistes.

I és que aquests que diuen que no són nacionalistes, cada dia més reforcen els meus arguments per ser-ho. 

Parmentier de calamars al pebre vermell fumat amb brou de calamars

Aquesta és la meva versió d'un clàssic del Celler de Can Roca. Jo no l'he fet ben bé com diu la recepta però el resultat no ha estat gens malament! 

Per si algú s'anima, us explico com l'he fet (l'original el podeu trobar a la xarxa). Necessiteu uns quants calamars grossos, tants com persones n'hagin de menjar. Talleu les bosses a quadrats d'1x1 cm aprox, els passeu per una paella, escorreu bé l'oli i els empolsineu amb pimentón de la Vera; reserveu.
Feu un sofregit amb ceba, tomàquet i pastanaga (us confesso que jo ho vaig fer amb les restes d'un suquet que havia fet la meva nòvia i que era boníssim...), hi afegiu les ales i les potes dels calamars que heu fet servir abans, hi afegiu aigua i deixeu bullir 20 o 30 mins; coleu i emulssioneu amb una mica de mantega.
Naturalment, heu de tenir a punt un puré de patates vulgar i corrent.
A úlitma hora, marqueu a la planxa uns quants calamarsons, i munteu el plat. Al centre, feu una muntanyeta amb el puré i el cobriu amb els talls de calamars com fent un mosaic (si hi tireu un raig d'oli verge us quedarà com uns "calamars a la gallega"). Poseu els calamarsons al voltant i cobriu amb el brou.
 A mi em va venir de gust regar-lo amb un Silencis, de Raventós i Blanc... xarel·lo nu.

Dels tòpics en la música: Guido d'Arezzo

Guido d'Arezzo va ser un monjo benedictí italià que va viure a cavall dels segles X i XI, i que els llibres de text consideren que el seu mèrit per haver passat a la història de la música és el d'haver "posat nom a les notes". Home, no sé si és una gran feta aquesta... El que no acostumen a explicar aquests llibres és per quin motiu se suposa que ho va fer. Potser no en tenien, de nom, les notes abans que arribés ell? doncs no se m'acudeix com podien fer la seva feina els pobres músics medievals amb unes notes sense nom... Potser sí que en tenien, però potser a ell no li agradaven i va tenir el caprici de canviar-los? Pobre Guido, un dels teòrics més brillants de la història de la música, recordat només per una anècdota esbiaixada que l'única cosa que fa és tapar l'autèntica magnitud del seu treball! Però situem-nos.

Quan Guido començava a caminar, ja feia un parell de segles que els teòrics intentaven trobar un mètode per fixar d'una manera fiable el repertori litúrgic eclesiàstic, però tot el que havien aconseguit era desenvolupar mètodes amb finaliats mnemotècniques: calia que l'intèrpret es conegués el repertori de memòria i els símbols (neumes) que es posaven a sobre del text l'orientaven si la melodia pujava o baixava, però no indicaven amb exactitud quant havia de pujar o quant havia de baixar; era una notació adiestemàtica, o in campo aperto que en diuen els més sofisticats. El cas és que, en aquella època, els cantaires havien de dedicar de vuit a deu anys per aprendre's el repertori, quasi res! Guido, que era un paio llest, es va adonar que això era una pèrdua monumental de temps i es va proposar fer-ho més fàcil. I ho va fer! 

Partint dels mètodes que havia conegut fns aquell moment, se li va acudir que, a sobre del text que s'havia de cantar, s'hi podien posar unes línies horitzontals (entre dues i quatre) que representessin, tan les línies com els espais que hi ha entre elles, altures concretes, i a sobre de cada síl·laba, només caldria posar un punt a l'altura que li correspongués. Per definir l'altura de cada línia es podia fer de dues maneres: amb colors (groc per la línia del do, vermell pel fa) o posant una lletra al començament de la línia que li correspongués (una C pel do, una F pel fa - perquè aquest era el nom de les notes en aquell moment). Us en adoneu? Guido va inventar la pauta - que al segle XIII va arribar a les cinc línies, i l'ús de les claus; un mètode tan simple i meravellosament eficient que encara utilitzem mil anys després per escriure música!

I sobre l'anècdota que li ha donat la fama, ell no tenia intenció de canviar el nom que les notes ja tenien. El sistema que s'utilitzava era alfabètic, exactament el mateix que s'utilitza actualment a Anglaterra i als països del nord d'Europa. Les notes eren (són), començant pel la, A B C D E F G(*). Guido va idear un sistema de solfeig (o solmització, digueu-ne com volgueu) per tal que els cantaires trobessin amb facilitat l'afinació de cada nota, partint dels sis primers versos d'un himne dedicat a St. Joan (que segons uns va escriure ell, segons uns altres només va adaptar) que començaven cadascun per una nota superior a l'anterior. La idea era molt simple: per cantar un interval determinat, només calia recordar la distància que hi havia entre les dues sílabes que formaven aquell interval en la melodia de l'himne. Per exemple, si havien de cantar un semitò, sempre havien de recordar mi-fa; si havien de cantar una tercera major podien utilitzar ut-mi o bé fa-la, depenent de la posició. 

Si ho apliquem a la melodia de l'Alma Redemptoris Mater, els cantaires podien solfejar-la així,

 

 

Com que els hexacords de Guido tenien una estructura simètrica d'intervals (to-to-semitò-to-to), només els calia situar el semitò adequadament.

Les sílabes de solmització de Guido no eren per donar un nom nou a les notes, eren per reproduir les afinacions relatives entre elles. Una nova genialitat d'aquest monjo que es va imposar amb tanta força que set-cents anys més tard, als països mediterranis, aquestes síl·labes havien substituït el sistema alfabètic. Per donar nom a la setena nota, es va aprofitar l'últim vers del poema (Sancte Ioannes); i per facilitar la pronunciació de la primera, ut, el musicòleg Giovanni Battista Doni va proposar canviar-la per do, de Dominus segons alguns, però tenint en compte que la vanitat humana no té límits, jo tendeixo a pensar que va proposar do, de Doni... 

En definitiva, els músics li deuen a Guido molt més que set síl·labes. Li deuen una notació musical efectiva i un mètode pedagògic que encara és a la base de molts mètodes de solmització moderns. Tot un geni!

(*) Nota: En el sistema alfabètic medieval, el si es representava amb una B amb contorns arrodonits si era bemoll i amb contorns rectes si era natural. En el primer cas en deien "si suau", en llatí "B mollis" (ho pilleu?); en el segon cas era una "B quadrada", d'on prove bequadre o becaire. Els copistes alemanys, amb el temps, van deformar les línies rectes de la B quadrada fins a convertir-la en una H. (fin de la cita)

Guatsap

Uoooola amor

Ola kriñu! 

Com stas??

Resacosa...

I tu?

Tmbe!

Qina fstasa ahir

Sip

Qin tip de bllar

Si, i d beure!

I d... ja saps...

Si q u se, si...

Va sta b, eh?

Moooolt

Es qem pses a miiiiiil

I tu a mi!

Ja men vai adona, ja

Dolentot!

Jo? i ara! 

Qè has fet avui?

Llevarme tard

Pensar n tu

i ara he srtit a fe 1 kfè

Ostres, jo tmb stic fen 1 kfè

Qdem??

Tinc mltes ganes de veuret!!

Pro si stem a la matexa taula!

Soc al teu cstat, tros d llus!

http://www.regio7.cat/manresa/2013/08/29/generacio-whatsapp-ja-no-parla/242523.html