Sobre la documentació de certs periodistes

Fa una estona he sentit a les notícies de RAC-1 que el compositor Josep Soler ha engegat a prendre vent el ministre Wert i li ha dit que es fiqui on vulgui La Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes (ell no ho ha dit ben bé així, però tenint com tinc la sort d'haver-lo conegut personalment i sabent com les deixava anar, estic segur que això - o pitjor, és el que li ha passat pel cap de dir). Bravissimo mestre! Conseqüent com sempre.

El que m'ha cridat l'atenció, però, no ha estat la notícia en sí, sinó la informació que la periodista ha donat del mestre. Imagino que per documentar-se ha tirat de Sta. Viquipèdia i ha anat a l'enllaç on haureu anat vosaltres si heu pitjat sobre el nom del compositor a la primera línia d'aquesta entrada, i ha deixat anar que "Soler va ser deixeble de Maurice Ravel i Anton Webern" (pronunciat Güebern, a l'anglesa, en lloc de Bebern, com correspondria en alemany - una mostra més del nivell de la noia en qüestió). La meva pregunta és: es pot ser periodista i treballar en una ràdio seriosa sense saber llegir? El deixeble de Ravel i Webern va ser René Leibowitz, professor per un temps (poc perquè no es van acabar d'entendre) de Josep Soler. Si aquesta noia hagués fet la seva feina una miqueta millor, només una miqueta, s'hauria adonat que Ravel va morir el 37; no sé si Ravel admetia deixebles de menys de dos anys, per més precoços que fossin... Anton Webern va morir (el van matar, de fet) el 45; potser un pèl just també, no? 

Bé, res... que mentre reflexionem sobre la cultura musical i la professionalitat del país, podem escoltar alguna cosa d'un dels compositors catalans més importants de la història, tan important com desconegut, per no trencar la tradició...

Juan Gil, encantat de coneixe'l.

Quan un ignorant com jo va a un tast de vins, no ho fa pas per aprendre'n: el món del vi és massa complex i alguns ja hem fet tard del tot per aprendre res. No. Jo més aviar ho faig perquè parteixo de la premissa que el vi que serveixen deu tenir un mínim de qualitat i quan algun amic et convida a sopar, et presentes amb una d'aquestes referències i segur que quedes bé (i a sobre pots començar a explicar tot allò que l'enòleg t'ha explicat a tu: que si la capa, que si els tanins, que si les aromes primàries, que si les secundàries... tot de coses que no tinc ni idea del que volen dir però que quan les deixes anar, quedes com un expert!).

El cas és que a l'últim tast al qual vaig assistir, ens van presentar un parell de caldos per treure's el barret (devien ser-ho perquè els que hi entenien també van fer un sorollós Mmmmmhhhh!). Un d'aquests caldos - no un entès, encara que pel nom ho pugui semblar, era aquest Juan Gil, un Jumilla monovarietal de monastrell (pitgeu sobre la foto i anireu al lloc web de l'elaborador).

Però, com que després de quatre copes a palo seco, la que fa cinc ja no saps si t'agrada perquè és bona o t'agradaria igual si fos un got de colònia, vaig decidir comprar-ne una ampolleta i tornar-lo a tastar a casa, tranquil·lament. Després d'uns quants dies tenint-lo esperant, avui s'ha adonat la conjunció apropiada per encetar-lo i sí, és realment bo.

El plat havia d'estar a l'alçada i avui tocava una espatlleta de xai al forn (que no cal que us expliqui com es fa perquè és molt fàcil).

I la cosa ha anat força, força bé, la veritat.

Un dels comentaris que es va fer el dia del tast, és que aquest vi té un punt dolcenc que potser li permetria acompanyar algunes postres. Doncs jo m'hi he volgut atrevir i l'he fet durar fins al moment més dolç de l'àpat. La meva xicota ha fet unes postres tèbies de poma amb cruixent de coco, i el vi ha resistit! 

Ja me l'imagino amb un coulant de xocolata ben negra...

Total, que si sou d'aquells que només us agrada el Rioja, podeu ignorar-lo; però si us agrada que el vi us digui alguna cosa nova, no us el perdeu.

Els clàssics i la Proporció àuria

Sovint, quan es busca (o es troba sense voler) informació sobre la Proporció àuria - o Secció àuria, Proporció divina o Nombre d'or, digueu-ne com vulgueu, després d'explicar-te les meravelloses propietats matemàtiques d'aquest nombre, et fan un recorregut per tots els objectes de la naturalesa que el contenen i acaben amb unes quantes obres d'art basades, suposadament, en aquesta proporció. Recordo aquell llibre meravellós, El codi Da Vinci, en què el seu protagonista, en Robert Langdon, savi entre els savis, mirall on s'emmiralla l'autor, Dan Brown, de cultura enciclopèdica i coneixement pregon, fa una exposició brillant, com no podia ser d'una altra manera, als seus alumnes de la universitat sobre aquest nombre (noti's la ironia). Doncs bé, aquesta exposició és el resum de tots els tòpics haguts i per haver sobre la proporció divina.  I és que sembla que hi ha una colla de numeròlegs auris que han caigut en una mena de cercle virtuós segons el qual una obra d'art no és prou bella si no està basada en aquesta proporció i a l'inrevés, la bellesa d'aquestes obres reforça la bellesa del nombre: que si el Partenó, que si les piràmides, que si Leonardo, que si tal o qual arquitecte... fal·làcia tremenda, ja que no totes les obres belles estan basades en aquest nombre, ni totes les que ho estan són belles! I en la seva argumentació tampoc no hi falten els tòpics musicals: que si les sonates de Mozart, que si la Quinta de Beethoven, que si Schubert, Bartók i Debussy la van utilitzar... D'aquests dos últims, res a dir potser, però els clàssics? m'estranya, sobretot de Beethoven que, pel poc que sé de música en general i d'aquest geni en particular, diria que si hi ha hagut un compositor al llarg de la història poc interessat en aquestes foteses, devia ser ell.

Pel que sembla, part d'aquests comentaris musicals els devem a un tal Derek Haylock, que a finals dels setanta va escriure algun article on relacionava Mozart i Beethoven amb la proporció àuria. No dubto de la seva competència matemàtica (tot i que no és matemàtic "professional" sinó assessor del govern dels USA en temes d'educació - i si els assessors d'allà són com els d'aquí, no hase falta desirr nada máss), però no tinc tan clara la seva competència musical, almenys pel que fa a les formes. Reconec que no he pogut llegir directament aquestes articles però per la informació indirecta que he trobat per la xarxa, em sembla que a l'amic Haylock se li va escapar algun detall, com per exemple, que la música instrumental clàssica (sonates, simfonies, concerts, cambra i altres divertiments) està estructurada en tres o quatre moviments; quan hi busquem la proporció àuria, ¿ho hem de fer tenint en compte el total de l'obra, moviment per moviment o és suficient fixar-se només en un d'ells? Doncs pel que sembla, aquest investigador només es quedava amb el primer. Com sap qualsevol, per poca música que hagi estudiat (fins i tot jo ho sé) el primer moviment d'aquestes obres acostuma a tenir una estructura que se'n diu forma sonata que, sense entrar en gaires detalls, podem dir que té tres parts: exposició, desenvolupament i reexposició (no us sona a allò de plantejament, nus i desenllaç?). Típicament, el punt culminant, l'autèntic desllorigador del discurs musical en aquesta forma, es dóna en l'enllaç entre el desenvolupament i la reexposició, és a dir, cap als dos terços de l'obra (2/3=0,66666...); tenint en compte que la raó àuria es dóna entre dos nombres quan el seu quocient és 1,618033989... (o el seu invers, 0,618033989...), i si donem per bona l'aproximació, ja podem felicitar els numeròlegs auris perquè hem descobert que totes les obres de tots els compositors clàssics estan basades en aquesta raó, no només les de Mozart! Però a mi em sembla poc seriós això.

Com que, davant del dubte, el millor és fer les comprovacions tu mateix, vaig agafar aleatòriament deu moviments amb forma sonata del primer volum de les sonates de Mozart i els vaig analitzar. Jo hagués estat disposat a acceptar que Mozart tenia al cap la raó àuria si tots els resultats haguessin estat en una forquilla entre 0,615 i 0,62, però els resultats van ser: 0,87 en un cas, 0,63 en un cas, 0,6 en un cas, 0,59 en tres casos, 0,57 en dos casos, 0,56 en un cas i 0,54 en un cas. Amb aquests resultats, a mi em sembla que la conclusió és que Mozart no tenia el nombre d'or al cap quan escrivia les seves sonates, almenys no fins la kv 310.

I la Cinquena de Beethoven, què? Doncs a aquesta li dedicaré una altra entrada.

De la cuina de menuts

L'altre dia, mentre em menjava el meu platet de tripa a l'Hostal St. Maurici, em vaig adonar que no recordava l'última vegada que n'havia menjat, i em va produir l'efecte d'aquella famosa magdalena. I és que ara ens hem tornat tots molt fins, però en la nostra infantesa (la meva almenys), els menuts eren habituals a taula: tripa, freixura, fetge, ronyons, turmes o lleterons eren paraules del lèxic culinari que jo sentia sovint i que ara pràcticament no recordo. Per això, tot mirant aquell platillo, em vaig proposar de fer-ne.

Després de recordar com la feien a casa i fer una mica de recerca, em vaig adonar que, com era de preveure, hi ha tantes maneres de preparar-la com cuiners, per tant, m'he arremangat, he agafat el ganivet i m'he llançat a provar sort a la meva manera. I ve't aquí el resultat: tripa i cap amb ganxet filaire.

 

Tot ha començat amb un bon sofregit de ceba, tomàquet i una punta de bitxo. Quan ha estat a punt hi he afegit una culleradeta de pebre vermell, la tripa i una fulla de llorer; una bona remenada i a bullir una estona, però no pas amb aigua sinó amb el caldo de bullir les mongetes. Passada aquesta estona (no sé quanta, perquè això sí que ho tinc, que el tema rellotge el porto una mica anàrquicament) hi he afegit el cap, tombo i tombo, i la picada, amb el seu carquinyoli, ametlles, avellanes, un gra d'all i un rajolí d'anís. Amb l'últim bull hi he afegit les mongetes i...

Una de canelons a la Rossini

Avui, casualment, he vist que la setmana vinent, el dia 13, és l'aniversari de la mort de Rossini i m'han vingut al cap una colla d'anècdotes força divertides sobre ell, com aquella que diu que tenia el costum d'escriure al llit i una vegada que la partitura d'una obra li va caure al terra, mandrós com era, es va estimar més escriure una obra nova que no pas aixecar-se a recollir els papers. O aquella altra que diu que un dia tocant una obra de Wagner al piano, que sonava horrorosa, un deixeble seu li va dir "mestre, teniu el paper del revés" i ell va contestar "és que del dret encara sona pitjor!"

Però la que em fa més gràcia és la que va lligada a la composició de l'Stabat Mater. L'any 1831, Rossini va dirigir a Madrid el seu Barber de Sevilla i un tal Manuel Fernández Varela, arxidiaca i amb molt caler, li va encarregar l'obra. A Rossini, que ja havia decidit jubilar-se, li feia molta mandra però les seves poques ganes eren inversament proporcionals a la insistència del tal Fernández Varela. Al final va acceptar l'encàrrec però tan a desgrat que quan en portava un tros, va "delegar" en un ajudant perquè l'acabés. Conscient com era de la poca qualitat final de l'obra, quan la va fer arribar a l'arxidiaca li va imposar unes restriccions força severes: que s'interpretés una sola vegada i en privat; després havia d'anar a parar al calaix de l'oblit. M'imagino aquell religiós de l'Espanya provinciana del XIX (tampoc ha canvia gaire, em sembla) amb els ulls negats per l'emoció en rebre el present, tot i les condicions. Pel que sembla, es va estrenar el Divendres Sant del 33 i, efectivament, no se'n va saber res més. No, almenys mentre el tal va ser viu, perquè a la seva mort, els hereus ho van trobar i, ai las, sabent com era de valuós allò que tenien entre mans, ho van fer arribar a un editor de París. Que es publiqués una obra de Rossini, després de tants anys de silenci, va ser una notícia que va córrer com la pólvora i que, ràpidament, va arribar a les seves orelles. Suposo que se li van posar el pèls de punta quan ho va saber i es va afanyar ai, que no hi serem a temps, a parar-ho tot. Després de no poca feina, va recuperar el manuscrit i, ara sí, va revisar i reescriure tots els fragments que no eren seus i en va autoritzar la publicació i la reestrena a París, el 1842.

I per què el títol de l'article? doncs perquè el mestre també va ser un gormand d'antologia! Entre òpera i òpera, es dedicava a crear plats deliciosos com els canelons o el tournedo a la Rossini, amb foie i tòfona, entre altres suculències (així de llustrós se'l representa sempre!).

Apa, salut i música!

Fonda Sant Maurici

Que l'Oriol Rovira és un gran cuiner ja ho sabíem. L'escenari on desenvolupa la seva creativitat és el restaurant Els Casals, guardonat amb una estrella Michelin més que merescuda. La seva filosofia es resumeix en la frase "tancant cercles": tot allò que serveix ha estat produït a la finca familiar on hi ha el restaurant, i allò que no es produeix a casa, es busca a la casa de més a la vora. La màxima expressió del Km. 0. 

Recordo haver llegit, fa temps, una entrevista en què deia que els cuiners joves saben fer triples salts mortals però la paraula fricandó els sona a cuina birmana, en referència a la poca atenció que dediquen alguns a la cuina tradicional. I potser per demostrar que posat a fer cuina tradicional ell en sap com el que més, fa cosa d'un any i mig va agafar les regnes de l'Hostal  Sant Maurici, justament a St. Maurici de la Quar, una fonda de tota la vida, però de tota la vida de veritat! Per 11 o 15 euros, segons el dia, es pot degustar la cuina més típica del país: pésols negres i mongetes de Sta. Pau amb papada (he escrit pésols, amb e tancada, perquè és com es pronuncia al Berguedà), macarrons (amb un sofregit que recorda una samfaina, amb una rosta de cansalada i formatge de la Quar), amanida de col confitada amb sardina escabetxada, crema de porro... De segon no hi falta la graellada o el xai a la brasa, callos (perquè en diuen callos si sempre se n'ha dit tripa?), peu de porc a la brasa, conill amb cargols...  Si penseu que quedareu amb gana, sempre podeu demanar, fora de menú, una mitjaneta de vedella d'aproximadament un quilet que atipa només de veure-la! Les carns es guarneixen amb patates al forn, escalivada i un aioli que tomba d'esquena (sí, sí... a pagès en diem aioli). La part dolça va a càrrec del formatge amb codonyat i fruits secs, mel i mató (tot de la Quar), carquinyolis amb garnatxa de l'Empordà o una petita frivolitat: panna cotta amb suc de pinya. I naturalment no hi falta un bon pa i el porró de vi al mig de la taula.

I tot a la Quar, en un entorn ideal per passar un cap de setmana de pau absoluta amb passejos tranquils o no tan tranquils, visites al romànic de la vora o collir algun boletet.