Sovint s'ha dit que la música és l'art que va més directe a les emocions; s'ha dit que arriba allà on no ho poden fer les paraules... que bonic! molt poètic, però no hi estic gens d'acord. No, si el que es pretén és que aquestes emocions siguin objectives. Considero, com Stravinski, que la música és incapaç d'expressar res objectivament. Si fos així, tots sentiríem la mateixa emoció escoltant un fragment determinat. No estic dient que no creï sentiments o imatges i que aquests no puguin arribar a ser molt intensos, però són sentiments o imatges totalment subjectius, i allò que a mi em fa eriçar tots els pèls del cos, al del costat pot deixar-lo fred com un bloc de gel.
Feu aquesta prova. Penseu en algú poc avesat a l'art i mostreu-li el quadre Impression, soleil levant de Monet, sense dir-li el títol; demaneu-li que us el descrigui. Potser s'equivoca i us diu que és una posta enlloc d'una sortida de sol, però veurà el Sol, la boira, les barques... A continuació feu-li escoltar el primer moviment de La Mer de Debussy i demaneu-li, sense dir-li tampoc el títol, que us digui què sent. Quantes persones penseu que us dirien que "senten" la broma baixa sobre el mar? que veuen els primers rajos del Sol i que acaben veient-lo al mig del cel al punt del migdia? Cap!
Perquè el llenguatge musical és pura forma, pura especulació basada només en els elements que el formen i les relacions que estableixen entre ells. La música té una morfologia (la constitució dels acords) i una sintaxi (les relacions entre ells segons la funció) però qualsevol intent d'atribuir-li una semàntica és una entelèquia.
I segurament a causa d'aquesta especificitat del llenguatge, la música (ara parlo només de la culta) està tan allunyada dels interessos del gran públic. A la primera part de l'article parlava de la dificultat dels oients de copsar realment el sentit de l'obra musical. A mesura que el llenguatge musical ha anat evolucionant, aquesta dificultat, aquesta incomprensió s'ha fet més gran i des de començaments del S. XX el distanciament és abismal. A quanta gent se li posen els pèls de punta quan sent l'expressió "música contemporània"? Però el pitjor de tot és que encara es considera "contemporània" la música que Ives va escriure fan cent anys! Fixeu-vos que totes les gran ciutats tenen museus dedicats a l'art modern i qualsevol persona amb un mínim de cultura fa cua per veure tàpies, polloks o mondrians. En canvi, a les grans sales de concert, costa veure als programes el nom de compositors dels últims cent anys i encara costa més trobar-hi estrenes - i quan n'hi ha, el públic són les tietes i els amics de l'autor... Però si el públic encara no ha entès el clavicèmbal ben temprat, com pretenem que entengui l'Op. 23 de Schönberg o qualsevol obra de George Benjamin?
En definitiva, de totes les Belles Arts, la música (culta) és, de llarg, la més incompresa i està quedant com un reducte intel·lectual de quatre il·luminats...
(Intro) Mestre, les vostres paraules em fan tremolar.
ResponElimina(Exposició)Segons la vostra teoria l'Art s'ha de entendre i no gaudir.
(Desenvolupament) Estic d'acord en que com més coses sabem podem veure l'entrellat d'una cosa i més es pot apreciar. (Creccendo)Però segons el vostre punt de vista qui no coneix no és digne d'admirar tal o qual cosa. Llavors tanquem la paradeta i restringim l'Art als quatre que l'han estudiat.
(Forte)) No! L'Art per a qui el vulgui gaudir, amb coneixements o sense. I no estic d'acord en aquesta visió tant científica del tema. No tenim perquè saber en que pensava l'autor a l'hora de fer una cosa si el que ens arriba simplement ens commou, que és del que es tracta, no d'una exhibició de notes posades d'una determinada manera, més ràpid, més difícil (en el cas de la música).
(Reexposició) Passió versus tècnica pura i dura (la tècnica és imprescindible per a construir bé però no dona el sentiment) Segons la vostra teoria barregem els més incomprensibles i dificultosos coneixements els hi donem a un ordinador i que faci la feina. (Fortissimo) No! Una cançó de pastor pot transmetre tant com una simfonia encara que el que la canti no tingui ni idea de modus, intros, tonalitats o pizzicatos!(amb aquesta frase es nota que qui escriu tampoc en te ni idea)
(Coda, piannissimo) Non vulguera ferir vostra sensibilitat. Sempre és un plaer debatre amb vos però, no hi ha Art sense sentiments, no tot ha de ser tècnica!(amb calderó)
Confoneu el meu punt de vista. Jo no he dit enlloc que sense conèixer les normes no es pugui gaudir, ni que no se sigui digne de fer-ho.
ResponEliminaNi tampoc he enfrontat la passió amb la tècnica. La passió és el motor que mou l'ànima cap a la creació! No hi hauria art sense passió. La tècnica només és el llenguatge que utilitzen els artistes per expressar-se, però el llenguatge és una forma de comunicació i si no el coneixes, no entens el que se't diu. I tampoc he dit que la tècnica hagi de ser un "citius, altius, fortius"; n'hi ha prou amb quatre notes ben posades perquè se t'ericin els pèls de l'esquena.
Però vós, que per modest que volgueu fer-vos passar, es nota que de música en sabeu un "rato", pregunteu-vos si gaudiríeu igual de les interpretacions d'en Jaco si no sabéssiu tot el que sabeu.
(Semicadència)
Doncs jo estic bastant d'acord amb en Trebor. A mi sí que l'experiència em diu que sense el poc que sé de música no la viuria igual.
ResponElimina(Claudicatio ma non tropo) Veig que teniu reforços per rebatre el meu punt de vista. Pot ser doncs estic equivocat i vaig per el mal camí entreveient que vos no voleu fer que la tècnica prevalgui damunt la passió.
ResponElimina(Estacatto) Però encara us veig massa enganxat a les formes i estructures. Vaig conexer un pianista que sentia notes quan algúna persona l'hi parlava i el mateix quant sentia una cançó. No crec que gaudís el plaer de escoltar (que no sentir) la música. I en sabia un pou.
(I Finnale) Tècnica, sentiment i gràcia innata pot ser serien la fórmula perfecte, el Grial de la música per a un músic, però l'oient, el públic, que vol? que demana? S'ha d'escriure per a les seves orelles o per les del compositor? (dues barres amb puntets i tornem al inici?)
Em guardaria prou de posar la tècnica per sobre de la passió! Jo, que quan era un adolescent amb el cap buit (com tots) vaig sentir per primera vegada l'Op. 13 de Beethoven i només el primer acord, aquell do menor profundíssim - interpretat de manera magistral pel Claudio Arrau, em va esborronar de tal manera que em va fer veure la llum.
EliminaPerò la forma i l'estructura són indispensables per donar sentit a un art tan abstracte com aquest; sense la tècnica cauríem en un discrus totalment buit i incoherent.
Una vegada més, el nus del meu plantejament es basa en la dificultat que el públic té per comprendre realment la música degut a la complexitat del seu llenguatge. Ja a l'antiga Grècia, el més savis entre els savis defensaven la necessitat de l'educació musical (teòrica, que no pràctica!) per tal de gaudir millor del plaer d'escoltar-la. I no és casual que la teoria de la música formés part del qudrivium en els estudis medievals.
I sobre l'última pregunta, amic Andreu, dóna per una tesi, però jo tinc una idea ben formada de la resposta que espero poder debatre amb vós properament.
Mestre Treborn. Les diferències es noten en petits detalls. No recordo quina va ser la cançó que em va enamorar ni per quina nota començava. Em movia un interès més pràctic i fisiològic: volia aprendre a tocar la guitarra perquè així estaria rodejat de noies, però malgrat tot i aconseguir-lo les nenes sempre miraven al cantant (maleits cantants!)mentre jo tocava. Ni estructures, ni estilis-me ni passió sublim de l'Art. Tot lo teoritzat amb anterioritat cau per el terra en quant les hormones es posen en marxa. Però sempre queda la música malgrat tot.
EliminaA mi em passa com al Trebor; em vaig haver de llançar pel camí intel·lectual perquè les noies no em veien, ni amb cantant ni sense!
EliminaSi em permeten un comentari d'un humil i desconegut pintor... m'atreviria a dir, no sense certa enveja que per mi la música és el paradigma del llenguatge com a única eina possible per tal d'obtenir un objectiu emocional buscat o intuït. En la música la manca de representació evita el tràfic referencial que impossibilita la major part de les vegades de gaudir emocionalment d'una proposta plàstica. I aquesta falta de gaudiment sorgeix just en el moment que es pretén racionalitzar o entendre l'experiència; e aquí la paradoxa doncs, necessito saber per poder sentir o puc gaudir des de la més pura ignorància...la raó és la nostra vàlua i la nostra perdició. Una vegada les arts plàstiques van descobrir "l'art pour l'art"; la música sempre hi ha sigut. I una última cosa, la discussió sobre la tècnica també és molt musical per la seva sabuda dificultat, per`en altres camps la tècnica no suposa cap mena de condició sobre la reflexió o l'emoció. Gracies per l'estona!!
ResponEliminaPot ser el problema és que sempre es busca un referent, un: què vol dir l'autor amb això? També és un fre, ja que pot ser no cal que intentem esbrinar que vol dir si no deixar-nos endur més per el sentits. En aquest cas la pintura te molt a dir perquè qui no està preparat o no te coneixements buscarà sempre alguna cosa en un quadre (em refereixo a l'art abstracte, evidentment tot i que en els realismes també ens podem plantejar que busca l'autor, la simple plasmació d'una escena o hi ha alguna cosa més que se'ns escapa)El dilema per un autor pot suposar el fet d'haver fet una obra pensant en una cosa i que el públic ho capti en un altre sentit.
Elimina...perdoneu una cosa més, l'art sempre ha estat i estarà cosa de quatre arreplegats...per aixó ens estimen tant la resta.
ResponEliminaGràcies a tu per dir-hi la teva.
ResponEliminaI és una llastimosa realitat: l'art és cosa de quatre, i cada vegada més.