Sant Gregori el Gran

Avui, girant el full del calendari, he vist que aviat serà el 3 de setembre, festivitat de Sant Gregori el Gran, papa entre el 590 i el 604, i tenint tan a prop l'inici del curs escolar, m'ha vingut al cap una reflexió. Aquest és, sens dubte, el papa més musical de la història; tots els llibres de música dels nostres alumnes de secundària que toquen el tema de la història, sense excepció, comencen la música medieval i el cant gregorià parlant d'ell. És clar: el cant gregorià s'anomena així justament en honor a aquest sant baró. Alguns li atribueixen la composició d'aquest cant; altres, menys agosarats, només li atribueixen la recopilació i organització d'algunes obres ja existents i l'impuls a la creació de noves; i, naturalment, per ser conseqüents amb aquesta teoria, situen l'aparició del gregorià al segle VII.

Això és una mostra més de com està el nivell de cultura musical al nostre país (bé, potser posant cultura - sense adjectiu, també seria vàlid), amb alguns professors que no tenen clar el que ensenyen i, el que és pitjor, amb personatges que fan llibres de text sense tenir-ne ni remota idea ni passar cap "control de qualitat". Ja coneixeu aquell adagi, oi? el que sap fer una cosa, la fa, i el que no la sap fer, l'ensenya - i qui no serveix ni per ensenyar, pot escriure llibres o, fins i tot, arribar a Consellera d'Ensenyament (això és meu).

Els que hi entenen, que dediquen tans esforços a escriure llibres per desmentir aquest tòpic com esforços dediquen els altres a fer-lo persistir, diuen que el papa Gregori ben poc, per no dir res, hi va tenir a veure en la creació d'aquest cant. De fet, tot és fruit d'una llegenda sense fonament originada al segle IX.

Hi ha dues dades que ens haurien de deixar les coses clares:

1. els primers testimonis d'aquest repertori són, justament, del segle IX, o sigui, quan el nostre papa ja feia dos-cents anys que criava malves, i

2. si un papa, qualsevol, hagués impulsat aquest cant, ho hagués fet des del Vaticà i l'hagués difós des d'allà; es dóna el cas que el cant gregorià es va irradiar des dels territoris francs i, si mal no recordo haver llegit en algun llibrot, no es va utilitzar plenament al Vaticà fins el segle XI (per això molts autors s'hi refereixen com a cant romano-franc).

El cas és que el cant gregorià va aparèixer en el context del Renaixement Carolingi, un moment en què els reis francs (coronats emperadors, justament, per un papa que no tenia cap autoritat per fer-ho), es van proposar la unificació política d'Europa, objectiu aprofitat pel papat per impulsar, també, la unificació "espiritual" (era un moment en què la diversitat de cultes i litúrgies feien perillar la unitat de l'Església i, per tant, l'autoritat del papa, que ja tenia prou problemes amb les esglésies orientals). Calia, doncs, estandaritzar la litúrgia i el cant que li era propi, imposant el mateix model a tot Europa. En aquell moment, i per si hi havia algú que no volia passar pel tub, un tal Joan el Diaca, va escriure una biografia del papa Gregori en què li atribuïa la creació d'aquest cant, i no es pot negar que com a acte de propaganda va ser molt efectiu: qui es negaria a complir la voluntat d'un dels Doctors de l'Església?

I recordem, també, que va ser al segle IX quan van aparèixer els primers intents de notació musical, justament per poder escriure una música que havia de ser cantada igual per tot el cristianisme occidental i que no podia córrer el risc de ser "contaminada" pels errors introduïts per la mala memòria dels responsables de difondre-la. La notació musical del gregorià es va fixar entre els ss. XI i XII, gràcies principalment als treballs de Guido d'Arezzo, personatge per cert, a qui també s'atribueix algun tòpic totalment fals. Però aquest el deixo per un altre dia. Mentrestant, i si us interessa el tema, feu una ullada aquí:

http://www.grec.cat/cgibin/gemcl2.pgm?&USUARI=IEON&SESSIO=0008035397&NDCHEC=0002383&PGMORI=A