Sobre la incomprensibilitat de la música (I)

La música és la més abstracta de les arts i aquesta falta d'objectivitat i de conceptualitat és el que fa que tan hagi estat considerada la més sublim per uns pensadors, com menystinguda per altres. I per això, també, la majoria d'oients són incapaços d'entendre-la realment. Com totes les arts, la música ha desenvolupat el seu propi llenguatge, però és un llenguatge autosuficient, tancat en ell mateix, amb les seves normes i regles, però totalment especulatiu, sense cap punt de contacte amb el món "real" (tant que es comparen de vegades la música i les matemàtiques, en aquest punt crec que la semblança és absoluta); allò que els oients perceben de l'obra musical - parlo del públic en general, només és una petitíssima part de tot allò que passa realment en l'interior de l'obra i que no trascendeix. Em sembla que amb algun exemple m'explicaré millor i no m'embolicaré tant.

Tots els que hagueu estudiat art haureu tingut una professora (us heu fixat mai que qui imparteix història de l'art, acostuma a ser una professora?) que us haurà projectat un munt de diapositives i us haurà parlat del color, la forma, la composició, la perspectiva... són conceptes que fins i tot jo entenc; qualsevol és capaç de veure si un quadre està pintat amb perspectiva. A literatura ens han parlat de la mètrica, la rima, el punt de vista del narrador, les figures retòriques - que som incapaços de recordar de tantes com n'hi ha, però tots reconeixem un hipèrbaton quan el trobem. Però, com expliques a un profà què és la modulació o què és el contrapunt invertible? Com li expliques que el tema B d'una sonata s'ha d'exposar en el to de la dominant o del relatiu major, en el cas que el to principal sigui menor? Si la majoria d'oients, per melòmans que siguin, ni tan sols saben exactament què és una sonata! I en el cas que se li pugui explicar i ho entengui, ho reconeixerà quan ho senti? 

No cal ser un iniciat perquè et tremolin les cames si contemples la cúpula de Sta. Maria dei Fiore des de sota; però qui sap que per la consagració de la catedral de Florència, Guillaume Dufay va escriure un motet que és una meravella arquitectònica (mai millor dit)? Per això cal fer hores de cua per visitar la catedral, però només quatre il·luminats aniríem a un concert on s'interpretés el Nuper rosarum flores. No cal ser un iniciat per copsar la grandesa dels frescos de la Capella Sixtina, però qui ha copsat realment la grandesa de la Missa en si menor de Bach? Qui és capaç de reconèixer la mestria d'aquesta obra?

Això em fa pensar en com s'assemblen la música i l'arquitectura (comparació, per cert, que s'ha fet sovint, però no en el sentit en què jo l'exposo): els profans contemplem una façana o uns espais més o menys ben distribuïts, però no tenim ni idea dels càlculs que han calgut per fer allò. Amb la música passa una cosa semblant: allò que es percep només és la façana; una melodia més o menys ben trobada, un efecte més o menys emocionant, però la majoria d'oients no té ni idea dels "càlculs" que el compositor ha hagut de fer per trobar allò. Algunes vegades he trobat contertulians que m'argumenten que no cal saber tot això, que només cal escoltar i deixar-se portar. Considero que és un error. Això, a l'únic lloc on ens pot portar (on ja ens ha portat, de fet) és a escoltar una i una altra vegada els clásicos populares i ens impedeix gaudir de tantes i tantes altres obres mestres, cosa que no canviarà, per cert, fins que canviï la cultura musical del nostre país (i amb l'interès que hi posen els nostres polítics, ja ens podem esperar asseguts!).

Continuarà...