Guido d'Arezzo va ser un monjo benedictí italià que va viure a cavall dels segles X i XI, i que els llibres de text consideren que el seu mèrit per haver passat a la història de la música és el d'haver "posat nom a les notes". Home, no sé si és una gran feta aquesta... El que no acostumen a explicar aquests llibres és per quin motiu se suposa que ho va fer. Potser no en tenien, de nom, les notes abans que arribés ell? doncs no se m'acudeix com podien fer la seva feina els pobres músics medievals amb unes notes sense nom... Potser sí que en tenien, però potser a ell no li agradaven i va tenir el caprici de canviar-los? Pobre Guido, un dels teòrics més brillants de la història de la música, recordat només per una anècdota esbiaixada que l'única cosa que fa és tapar l'autèntica magnitud del seu treball! Però situem-nos.
Quan Guido començava a caminar, ja feia un parell de segles que els teòrics intentaven trobar un mètode per fixar d'una manera fiable el repertori litúrgic eclesiàstic, però tot el que havien aconseguit era desenvolupar mètodes amb finaliats mnemotècniques: calia que l'intèrpret es conegués el repertori de memòria i els símbols (neumes) que es posaven a sobre del text l'orientaven si la melodia pujava o baixava, però no indicaven amb exactitud quant havia de pujar o quant havia de baixar; era una notació adiestemàtica, o in campo aperto que en diuen els més sofisticats. El cas és que, en aquella època, els cantaires havien de dedicar de vuit a deu anys per aprendre's el repertori, quasi res! Guido, que era un paio llest, es va adonar que això era una pèrdua monumental de temps i es va proposar fer-ho més fàcil. I ho va fer!
Partint dels mètodes que havia conegut fns aquell moment, se li va acudir que, a sobre del text que s'havia de cantar, s'hi podien posar unes línies horitzontals (entre dues i quatre) que representessin, tan les línies com els espais que hi ha entre elles, altures concretes, i a sobre de cada síl·laba, només caldria posar un punt a l'altura que li correspongués. Per definir l'altura de cada línia es podia fer de dues maneres: amb colors (groc per la línia del do, vermell pel fa) o posant una lletra al començament de la línia que li correspongués (una C pel do, una F pel fa - perquè aquest era el nom de les notes en aquell moment). Us en adoneu? Guido va inventar la pauta - que al segle XIII va arribar a les cinc línies, i l'ús de les claus; un mètode tan simple i meravellosament eficient que encara utilitzem mil anys després per escriure música!
I sobre l'anècdota que li ha donat la fama, ell no tenia intenció de canviar el nom que les notes ja tenien. El sistema que s'utilitzava era alfabètic, exactament el mateix que s'utilitza actualment a Anglaterra i als països del nord d'Europa. Les notes eren (són), començant pel la, A B C D E F G(*). Guido va idear un sistema de solfeig (o solmització, digueu-ne com volgueu) per tal que els cantaires trobessin amb facilitat l'afinació de cada nota, partint dels sis primers versos d'un himne dedicat a St. Joan (que segons uns va escriure ell, segons uns altres només va adaptar) que començaven cadascun per una nota superior a l'anterior. La idea era molt simple: per cantar un interval determinat, només calia recordar la distància que hi havia entre les dues sílabes que formaven aquell interval en la melodia de l'himne. Per exemple, si havien de cantar un semitò, sempre havien de recordar mi-fa; si havien de cantar una tercera major podien utilitzar ut-mi o bé fa-la, depenent de la posició.
Si ho apliquem a la melodia de l'Alma Redemptoris Mater, els cantaires podien solfejar-la així,
Com que els hexacords de Guido tenien una estructura simètrica d'intervals (to-to-semitò-to-to), només els calia situar el semitò adequadament.
Les sílabes de solmització de Guido no eren per donar un nom nou a les notes, eren per reproduir les afinacions relatives entre elles. Una nova genialitat d'aquest monjo que es va imposar amb tanta força que set-cents anys més tard, als països mediterranis, aquestes síl·labes havien substituït el sistema alfabètic. Per donar nom a la setena nota, es va aprofitar l'últim vers del poema (Sancte Ioannes); i per facilitar la pronunciació de la primera, ut, el musicòleg Giovanni Battista Doni va proposar canviar-la per do, de Dominus segons alguns, però tenint en compte que la vanitat humana no té límits, jo tendeixo a pensar que va proposar do, de Doni...
En definitiva, els músics li deuen a Guido molt més que set síl·labes. Li deuen una notació musical efectiva i un mètode pedagògic que encara és a la base de molts mètodes de solmització moderns. Tot un geni!
(*) Nota: En el sistema alfabètic medieval, el si es representava amb una B amb contorns arrodonits si era bemoll i amb contorns rectes si era natural. En el primer cas en deien "si suau", en llatí "B mollis" (ho pilleu?); en el segon cas era una "B quadrada", d'on prove bequadre o becaire. Els copistes alemanys, amb el temps, van deformar les línies rectes de la B quadrada fins a convertir-la en una H. (fin de la cita)
