Mas, President?

Ho han fet: ens han imputat el President. El seu delicte? posar les urnes perquè la gent s'expressés. Incapaços de convèncer amb arguments a l'arena política, volen vèncer de la manera més barroera possible a cop de tribunal (comprat). Si a algú li quedava algun dubte de la vena feixista d'aquesta colla de dropos, suposo que ja se li ha esvaït. L'Artur Mas és el President de Catalunya, el MEU President, independentment de si l'he votat o no. A qualsevol demòcrata li hauria de caure la cara de vergonya veient com actua l'Estat. 

Dit això, i que quedi clar per endavant el meu suport al Mas en aquesta situació, voldria fer una reflexió. Els seus incondicionals i alguns que no ho són tant, veuen en la imputació l'argument ideal per a tornar-lo a reelegir. Doncs jo, què voleu que us digui? ara més que mai veig que no hauria de tornar a ser President: digueu-me raret... Tal com jo ho veig, ara el que ens cal és un líder que no estigui cremat, que generi el màxim consens, net de tota màcula i amb les mans lliures per dedicar-se al que s'ha de dedicar: fer de President les vint-i-quatre hores del dia i tirar endavant el Procés amb decisió. Jugar la carta del "President màrtir" és fer el joc a la Caverna i ens passarem el dia justificant-lo: que si la imputació, que si la corrupció, que si el 3%... aquesta situació només alentirà el Procés i qui sap si, al final, ens acaba desgastant massa a tots plegats. No hauríem de caure en personalismes que només ens perjudicaran; no ens ho podem permetre, ara hem d'anar per feina!

S'han acabat els dubtes

Surto de casa amb pas ferm i decidit cap a una nova cita amb la història, amb el desig profund que sigui l'última. Sense pressa, tot passejant, assaborint cada segon d'aquest dia que sé únic, però sense pausa. A la butxaca, la papereta amb el vot decidit de poques hores. Reconec que les declaracions i matisacions de cert candidat m'han esvaït els dubtes: aquesta vegada la rauxa ha pogut més que el seny,  però és que només qui té fins a l'última molècula dels seu ADN xopa d'utopia té possibilitats de realitzar-la, no aquell que no se l'acaba de creure. 

Quatre persones al davant (mai havia fet cua per votar). Moments de patiment: el vocal de la mesa no em troba a la llista. La intervenció del president acaba amb la incertesa: sento com pronuncien el meu nom i cognoms amb veu alta i clara, i veig com una línia blava tatxa les lletres negres sobre blanc. Apunto el sobre a la ranura de l'urna i el retinc uns segons entre els dits conscient de la transcendència del gest; al final, no el deixo caure, l'empenyo i l'acompanyo en tot el recorregut... fins al fons! A les 11.19 he aportat el meu granet de sorra a aquest desert. 

VISCA CATALUNYA... LLIURE!

Dubtes...

Això de Junts pel Sí deu ser un gran invent; que tanta gent important s'hi hagi sumat deu ser bo però jo, què voleu us digui? no ho acabo de veure. I no ho veig, sobretot, perquè no em refio del Mas; té alguna cosa que no em genera confiança, és superior a mi... Ell volia llista única sí o sí, quan tots els partits pensaven que era millor anar per separat; per sortir-se amb la seva va amenaçar de no convocar les eleccions i, és clar, quasi tots a claudicar. Per molt que a alguns no els agradi escoltar-ho, Junts pel Sí és la llista del Mas. 

Diguem que els seus mètodes no m'acaben d'agradar, però hi ha més coses. Com puc refiar-me d'algú que utilitza l'Estelada a tall d'estora per amagar-hi la merda a sota? Com puc refiar-me d'algú que entona l'"Espanya ens roba" quan el seu partit ha votat sempre, sistemàticament, a favor dels pressupostos de l'Estat? Alguna responsabilitat hi deu tenir, dic jo. Com puc refiar-me d'algú que demana unitat quan ara farà deu anys es va vendre l'Estatut del 30 de setembre tot berenant unes galetes amb el Zapatero? (cal recordar que aquesta proposta d'Estatut va ser aprovada pel 90% del Parlament; recordeu - fins i tot - la Manuela de Madre defensant-lo al Congrés?). Com puc refiar-me d'algú que es queixa d'un Estatut retallat quan va ser ell qui li va clavar el primer cop d'estisores? 

L'altre dia em deien que tothom pot canviar: potser sí; tant de bo! Però jo el segueixo veient com un aprofitat; no ens enganyem: si fos per ell no seríem on som. Llest com és, s'ha adonat que o es posava a estirar el carro o el carro li passaria per sobre. Sí, ja ho sé: val més això... però el meu escepticisme em porta a tenir por. Por de la frustració que podem sentir el dia 28. Espero que els seus companys de viatge no li permetin desviar-se del camí ni afluixar el ritme, que tenim pressa!

Surrealisme aplicat

En un institut de Sabadell, el nom del qual no cal recordar, temps ha hi treballa una professora sindicalista d'esvelta figura i bellesa nòrdica. L'ardida dama, fent ús dels seus drets sindicals va sol·licitar treballar a mitja jornada per poder donar sortida a la seva vocació de defensa dels drets d'oprimits i marginats, i va donar instruccions rigoroses a la direcció del centre sobre com havien de confeccionar el seu horari: volia treballar només dos dies, dimecres i divendres, i lliurar completament els altres tres... tot un model de sacrifici!

La perversa direcció (que ja se sap que les direccions són perverses de mena) va decidir guiar-se per un criteri objectiu aplicat des de temps immemorial, això és, que totes les mitges jornades treballin quatre dies; així i tot, el malèfic cap d'estudis li va concedir un dels dies lliures sol·licitats i li va fer un horari equilibrat i compactadet, com agrada que te'l facin... mira que s'ha de ser mala persona!

El dia 8 de setembre, la professora sindicalista es presenta davant la direcció a demanar explicacions pel greuge sofert i, davant de les justificacions raonades que se li donen i després de fer una marraneria del quinze, pròpia d'un nen de pit, exposa que, aconsellada pel seu propi sindicat UGT (ui! se m'ha escapat...) ha renunciat a la mitja jornada ja que amb aquest horari no li queda temps per dedicar-se a les seves nobles tasques pamfletàries. Incomprensiblement, amb els curs començat, el Departament d'Ensenyament li ha acceptat la renúncia.

Resultat: el dia 9 de setembre el cap d'estudis ha de fer de nou el seu horari amb la reacció en cadena que suposa sobre els horaris d'altres professors i, el que és pitjor, el company que havia de cobrir la reducció i que estava nomenat per tot un any amb possibilitat de renovar, s'ha quedat sense feina i perdrà punts a la borsa de treball... un bon favor, sí senyor; d'això se'n diu companyonia! 

Així és com els sindicats, amb el suport del Departament d'Ensenyament, vetllen per la qualitat de l'educació del país i pels drets del personal... esperpèntic! 

Una imatge...

Mai com aquesta setmana s'havia demostrat allò que "una imatge val més que mil paraules". Et diuen que molts cents d'immigrants han mort en una pastera naufragada i penses "pobra gent..."; et diuen que 71 refugiats han mort asfixiats en un camió frigorífic i penses "no hi ha dret..."; veus una foto d'un  nen en una platja, una sola foto, i et salten les llàgrimes, se t'encén la sang i desitjaries que tots els polítics que coneixes patissin en la pròpia pell el que deu patir el pare d'aquell nen... ells són els que podrien haver canviat la seva història. Les xarxes s'han inflamat contra els polítics europeus (i els del Canadà). Se'ls acusa de ser els responsables del drama dels refugiats i se'ls culpa de la seva mort. 

És evident que la seva indolència ha contribuït a empitjorar la situació i si haguessin actuat amb més fermesa s'haurien estalviat vides; són culpables i seran perseguits per vespes i tàvecs durant tota l'eternitat. Però la culpa no és tota seva, em sembla a mi. De fet, l'autèntic assassí de l'Aylan és Baixar el-Àssad, el seu president; el president que bombardeja la població civil com si res... i contra ell no he llegit ni un sol comentari a la xarxa... no dic que no hi siguin, aquests comentaris, només que a mi no m'han arribat.

En fi, que aquesta imatge m'ha recordat una obra mestra que sempre m'ha fet una mica d'angúnia escoltar: els Kindertotenlieder. Com deia el poeta "només caminen davant nostre i no volen tornar a casa; els trobarem al cim, al sol... sempre hi fa bo allà dalt".