Els bons samaritans

Aquest és el deixeble, que dóna testimoni sobre aquests fets i els ha descrits, 

i sabem del cert que el seu testimoni és digne de crèdit.

                                                                                                                Jn 21, 24

¿Dónde estará mi carro?

Manolo Escobar

-          Nena, neeena! Ai! mira... sisplau... 

La caixera es dirigeix a la senyora gran que la crida des de la consigna.

 -     Mani'm senyora, què li passa?

-     Ai, nena... goita, que he deixat el carro aquí i ara m'adono que he perdut la clau mentre comprava...

-    No s'amoïni que ho arreglarem de seguida. Oye! Lorena y Jennifer, echadme una mano con la señora.

Les dues noies deixen el que estaven fent i, sol·lícites, es reparteixen la compra de la senyora mentre la primera va a la caixa a buscar la clau mestra. Torna i prova d’obrir el pany, que se li resisteix. 

Al cap d’una estona la Lorena i la Jennifer, que ja els comença a pesar una mica massa la compra que han d’aguantar, veuen com la seva companya, incapaç d’obrir el pany, decideix anar a buscar l’encarregat al seu despatx, a l’altra punta del súper.

-          Senyora, no me’n surto...

-          Ai, nena, i ara què farem?

-          No pateixi que vaig a buscar l’encarregat.

Després d’uns minuts apareix la caixera amb l’encarregat i una caixa d’eines.

-   Bona tarda senyora – diu ell amb un somriure a la cara – tranquil·la que això ho arreglem en un plis-plas.

-       Ai, sí nen... a veure...

L’encarregat decideix afrontar el problema amb un tornavís de punta plana; l’introdueix pany endins i comença a furgar. No se’n surt. La Lorena i la Jennifer ja no se senten els braços. Indecís, ho prova amb un tornavís d’estrella, però encara és pitjor. Allò que inicialment eren espurnes daurades al seu front, ara són gotes de suor de mida considerable que li regalimen galtes avall. I la senyora no para de somicar i disculpar-se per l’estropici que ha generat.

-          Ai, nois, si que em sap greu...

Quan l’encarregat s’adona definitivament que la seva carrera com a lladre de guant blanc no té futur, s’aixeca i s’encamina decidit cap al fons del súper. Al cap d’uns minuts, pocs, però que a la Lorena i a la Jennifer se’ls han fet eterns, apareix amb una cisalla de dimensions més que apropiades. Amb un domini total de la situació, l’encara i txac!, d’un sol cop, sec i precís, divideix la cadena en dos segments pràcticament idèntics.

La primera caixera es posa a aplaudir de l’emoció. La Lorena i la Jennifer també ho farien si no fos perquè tenen les mans ocupades i un rictus de dolor comença a aparèixer a la seva cara, provocat per l’enrampament del trapezi.

-          Ai noi, gràcies, moltes gràcies... no sé pas com ho hagués fet sense tu.

-          De res senyora, és la nostra feina, estem per servir!

La Lorena i la Jennifer, per fi, poden descarregar els embalums.

-          No nena, primer posa’m el pot de tomàquet triturat que sinó m’aixafes els albercocs.

Quan la senyora és fora, tornen a la seva feina tot adreçant-se mirades de complicitat i satisfets per la bona obra que acaben de fer. Una quarta caixera els retreu, somrient, que l’han deixada sola cobrant i s’ha format una cua monumental.

La pau i el bon rotllo han tornat al súper.

-          Nena, neeena! Sisplau...

Els ulls de la Lorena i la Jennifer s'han esbatanat alhora mentre la primera caixera es dirigeix cap a la consigna.

-         Mani’m, senyora.

-        Doncs que he deixat el carro aquí i ara em trobo la cadena tallada i el carro enlloc. Mira, tinc la clau, eh?

Les noies empassen saliva a l’uníson.

-         D’això... tranquil·la senyora que segur que ho podem arreglar.

-      Escolta nena, de tranquil·la res, eh? Que vaig molt carregada i no trobo el carro. Mira que si me l’han pres! Això no pot pas quedar així, eh, nena? Ja pots fer sortir l’encarregat!