diumenge, 24 de maig del 2015

Escabetx de conill

Avui un plat tan senzillot com resulton: conill en escabetx.



Comencem servint-nos una copeta de vi blanc i el tastem per assegurar-nos que és del bo. Ja podem deixar la copa... a mà. Tot seguit salpebrem el conillet, l'enfarinem lleugerament i el rostim a la cassola (mentrestant podem anar passant comptes amb la copeta). Hi afegim uns alls tallats menuts (i una mica de ceba o pastanaga si us bé de gust), donem dues voltes i hi afegim una copa de vi blanc (sí... l'haureu de tornar a omplir); fem bullir a foc fort i quan ja no notem l'alcohol hi afegim la mateixa quantitat de vinagre sense abaixar la intensitat de la cocció. Quan ja no se senti la bravada del vinagre hi afegim una fulla de llorer, una cullerada de pebre vermell dolç, abaixem el foc i el deixem coure una estona, fins que la salsa adquireixi la textura que desitgem.

Naturalment, fet del dia abans és més bo i es pot servir fred, tebi o calent. Si no us l'heu acabada, el podeu acompanyar amb la mateixa ampolla que heu fet servir per cuinar-lo i si no, enceteu un brut amb una mica de reserva que hi va la mar de bé.



diumenge, 10 de maig del 2015

Amadeus

No cal ser gaire cinèfil per adonar-se que Amadeus és una grandíssima pel·lícula: només cal mirar-la i després fixar-se en el seu palmarès. Per això, i perquè està inspirada en un gran compositor, gairebé cada any la passo als meus alumnes i, gairebé cada any, hi descobreixo algun detall, algun matís que fins llavors m'havia passat desapercebut.





Això sí, mentre la mirem no deixo de fer anotacions "a peu de pàgina" per destriar el gra de la palla. I és que Amadeus és un parany per a espectadors incauts: està inspirada en Mozart però no en la seva vida real sinó en tots els rumors que van aparèixer després de la seva mort. Mozart era un compositor genial que no va rebre mai el reconeixement institucional que esperava; als seus ulls i als del seu pare, això era degut a l'enveja dels seus col·legues, que no paraven de fer-li la traveta. Per altra banda, va morir jove d'una malaltia que el va consumir durant mesos; sens dubte l'estaven enverinant. La seva vida i, encara més, la seva mort van ser camp adobat per a la fantasia dels autors romàntics que de seguida es van apuntar a la teoria de la conspiració amb Antonio Salieri com a blanc predilecte. 

Tot i que el fil argumental de la pel·lícula és pura fantasia, no deixa d'estar esquitxada de dades més o menys reals. A mi m'agrada aquella anècdota, explicada per l'emperador en el film, de quan Mozart tenia 5 o 6 anys i, després d'una exhibició davant de la família imperial, va caure en baixar de la banqueta; M. Antonieta, la germana de l'emperador, va córrer a auxiliar-lo i quan el tenia als seus braços, el nen li va dir "caseu-vos amb mi". Tota la concurrència va esclafir a riure davant de tal ocurrència... pobre M. Antonieta, més li hagués valgut no riure tant i dir que sí immediatament en lloc de "perdre el cap" per un altre.

A la pel·lícula queda retratat com un immadur; jo més aviat crec que era "jove". Amb vint i pocs anys tenia un èxit acceptable: guanyava per viure bastant bé i li agradava passar-s'ho bastant bé - hauria de ser ell diferent de qualsevol estrella del rock o futbolista actual? En una carta li explica al seu pare que havia sortit a ballar a les sis i que tornava a casa a les set; "i vós, pare, pensareu que només vaig ballar una hora... no, no! a les set del matí següent!". És evident que els cafres moderns no hem inventat res.

Al llarg de 1791, Mozart es va anar trobant malament i ell mateix va pensar que l'estaven enverinant. Per si fos poc, el juliol d'aquell any se li presenta un personatge que no es va voler identificar (i que anava encaputxat, segons algunes fonts) per encarregar-li una missa de difunts; li va oferir una bona suma a canvi de tenir la feina enllestida aviat. Mozart en el seu deliri hi va veure un missatger del més enllà que li anunciava la seva mort i li encarregava el seu propi rèquiem. Mozart va morir la matinada del 5 de desembre després de passar-se una bona part de la nit cantant el Lacrimosa amb uns amics - encara que l'escena de la pel·lícula en què dicta el Confutatis i el Lacrimosa a Salieri sigui "falsa", és de les més brillants de la història del cinema. No cal dir que l'"encaputxat" no era Salieri, com es veu a la pel·lícula, ni cap missatger de la mort. Pel que se sap ara, era  un criat d'un tal comte Franz von Walsegg; melòman frustrat, es dedicava a encarregar obres de manera anònima a compositors famosos i les feia passar com a pròpies. Aquest comte havia quedat vidu i volia dedicar una missa de difunts a la memòria de la seva esposa. Misteri resolt.

Un altre mite en el que es van recrear els romàntics va ser el de l'enterrament: segons aquest mite, era un dia plujós, gairebé no hi va assistir ningú i va ser llançat a una fossa comuna; segons les cròniques de l'època, va ser enterrat el capvespre del dia 6 de desembre, un dia frescot però plàcid amb la concurrència de tot el seu entorn proper i de gairebé tots els seus col·legues de professió, Salieri inclòs. I sobre la fossa, doncs sí, era una fossa comuna, però amb el sentit de tipus usual, que no s’aixeca per sobre del nivell ordinari, i no amb el sentit de compartit. La tomba no podia ser gaire rebuscada perquè els gustos del públic havien canviat i al final de la seva vida va patir estretors econòmiques. Mozart va tenir una tomba per a ell solet però la desídia de la seva dona o dels responsables del cementiri va fer que ningú apuntés el lloc exacte on és enterrat, per desconsol de melòmans i mitòmans empedreïts.

Sobre el pobre Salieri, no cal dir que res del que surt a la pel·lícula és cert. Va ser encarat cap a la música de petit i no va haver de comprometre la seva castedat en l'intent: es va casar, va ser pare d'una colla de filles i se li coneixen unes quantes amants... Això sí, cec i dement, alguna infermera de les que el cuidaven al manicomi on va morir assegura que li va sentir dir que ell havia mort Mozart...








dijous, 26 de febrer del 2015

Sobre l'art

L’altre dia, en una xarxa social, vaig llegir un comentari que deia una cosa com que “si la cuina és art, qualsevol cosa podria ser-ho”. Em va semblar notar-hi un cert to despectiu... quin concepte d’art podia tenir la persona que va escriure això?

El cas és que em va fer venir al cap algunes reflexions de joventut, de quan encara era un estudiant pretendent d’artista i que passava llargues vetllades cerveseres discutint d’estètica amb el Rodolf, l’amic filòsof, sobre què devia ser això de l’art. Totes aquestes reflexions postadolescents sempre acabaven trobant un escull insalvable: per saber què és una cosa cal saber quina funció fa i, per frustració meva, jo no trobava cap funció útil a l’art (he de reconèixer que em va reconfortar llegir aquella frase d’Oscar Wilde: “l’art és completament inútil”). Per fi, vint-i-alguns anys després crec que ja m’he fet una idea aproximada de com podria definir l’objecte de les meves especulacions: em sembla que la meva definició podria ser una cosa com ara que l’art és el que queda després de despullar qualsevol activitat humana de la seva funció purament utilitària; allò que queda, si és que queda alguna cosa, i que ja no serveix per a res, allò que és absolutament prescindible, ALLÒ justament és l’ART. Què fan els artistes sinó transcendir (transgredir?) la funció de la seva activitat? A veure si m’explico.

Fa mil·lennis, els humans vam desenvolupar el llenguatge per comunicar-nos i després l’escriptura per fixar les idees que volíem comunicar. La funció “pràctica” de l’escriptura estava clara fins que, ai las, en algun moment algun eixelebrat va tenir la idea d’escriure les seves fantasies i després, encara, escriure-les en vers; acabava de néixer la literatura i la poesia però... alguna cosa més inútil que el Res no és mesquí?

A l’edat mitjana, per exemple, els frescos i les escultures de les esglésies no hi eren per fer bonic: eren la propaganda del règim; servien per a adoctrinar els fidels. Una vegada més, amb el temps els pintors i escultors van començar a plasmar les seves fantasies i... alguna cosa més inútil que La catedral de Rodin o La garsa de Monet?

A mi m’agrada imaginar el naixement de la música com la veu modulada d’una mare que xiuxiuejava una tonada a l’orella del seu fill amb la intenció de fer-lo adormir. Sigui com sigui, des de la nit dels temps, la música ha estat la companya submisa de la poesia o el ball fins que, poc a poc, els compositors  la van anar deslligant del verb i el gest (insensats!) i la van convertir en música pura, la música per la música però... alguna cosa més inútil que una sonata o una simfonia?

I, per tornar al tema que m’ha fet escriure tot això: un plat de bledes bullides i dos talls de llom a la planxa són pura subsistència però una brandada feta amb escuma de bacallà, la tripa estofadeta, amb una sopa d’oli d’oliva i un acompanyament de ceba confitada amb mel, farigola i vés a saber quantes coses més és absolutament prescindible, és un plat completament inútil... és art!

Quan algú aprèn a fer una activitat i la desenvolupa amb un grau màxim d’excel·lència, com aquell cuiner que cada dijous fa el millor arròs del poble o aquell terrissaire que fa un càntir d’aquells que aguanta l’aigua fresca al pic de la canícula i, perquè no? aquell compositor que escriu la “cançó de l’estiu” i et fa ballar encara que no ho vulguis, és un artesà. Són professionals que es limiten a aplicar unes tècniques que han après per a obtenir un producte excel·lent i útil. Ara bé, quan aquest algú va més enllà i converteix el seu producte, sigui quin sigui, en un objecte prescindible i inútil, aleshores és un artista. I un artista és més gran com més inútil és allò que ha creat.

diumenge, 18 de gener del 2015

Hola... xato!

No discutirem pas amb els penedesencs ni els garrafencs qui fa el millor xató... segur, segur que són ells! Però els altres bé que podem provar de fer-lo igual de bo, no? Jo, almenys, ho intento...

El xató és una amanida d'escarola amb bacallà, anxoves, olives i potser tonyina, amb una salsa que n'és tot el secret i, és clar, deu haver-hi tantes salses com cuiners a fer-la.

Jo començo escalivant un grapat d'alls i uns tomàquets. Després trec les llavors del tomàquet i junt amb els alls ho poso al vas del minipímer. Hi afegeixo un bon grapat d'ametlles i d'avellanes, una nyora (res d'hidratar-la i tal... l'obro per treure'n les llavors i cap dins sencera!), sal, un parell de cops de molinet de pebre, vinagre (del de vi de tota la vida, res de maric****** italianes!) i oli del bo (si casualment trobo alguna resta de pebrot escalivat per la nevera, doncs també l'hi poso). I au! a deixatar-ho bé.



A mi m'agrada així: ben emulsionada i consistent; si algú la troba massa espessa, un cop al plat la pot allargar amb oli al seu gust.

Apa, xatos, a passar-ho bé.

dissabte, 17 de gener del 2015

Jo no sóc Charlie

Espero que cap dels "desocupats lectors" que perdin el seu temps llegint aquesta entrada acabi pensant que justifico els atemptats de París; no, de cap manera! Però aquesta última setmana he sentit parlar molt de la llibertat d'expressió i hi he donat unes quantes voltes... i jo sóc dels que pensa que en nom seu, no tot s'hi val.

Tots sabem que la llibertat i els drets d'un mateix acaben on comencen els dels altres. Tothom pot pensar el que vulgui i expressar-ho lliurement, però amb arguments propis. Quan per expressar el que penses recorres a la ridiculització de les idees de l'altre, el valor de la llibertat d'expressió queda en entredit. 

Per posar un exemple molt proper, jo sóc independentista i per fer-ho palès tinc una estelada penjada a la finestra; mai he cremat una bandera espanyola, ni tinc intenció de fer-ho. Si a algú no li agrada la meva estelada sempre pot mirar cap a una altra banda; si jo cremo una bandera, estic ofenent, de manera conscient, uns trenta-cinc milions de persones com jo, que no pensen com jo. No en tinc cap necessitat; els meus arguments estan per sobre d'això. Quan algú publica una imatge de Mahoma, sap que està ofenent més de mil cinc-cents milions de persones com ell, que no són terroristes, simplement pensen diferent... crec que no cal. I, per mi, si hi ha una cosa pitjor que la ofensa, és la reincidència (quantes imatges s'han publicat?).

Doncs no, el seu concepte de la llibertat d'expressió no coincideix amb el meu i, per això, jo no sóc Charlie.

diumenge, 11 de gener del 2015

Una de melmelada d'oli d'oliva

Encara no hem paït els tiberis de les últimes festes que l'amiga Lídia m'obsequia amb unes mostres de melmelada d'oli d'oliva que fan a la família (una de dolça i una de picant) i, ves què hem de fer? no podem pas esperar que es faci malbé... va ser tenir-ho a les mans i començar a rumiar què podia fer-ne i, a falta d'imaginació, sempre es poden versionar els clàssics.

Amb la dolça, un híbrid entre aquella coca amb llangonissa de tota la vida i un pa amb tomàquet



Sobre una barqueta de coca de forner torradeta i encara tèbia, hi posem la polpa d'un tomàquet escalivat, un fil de melmelada d'oli i llangonissa.

Amb la melmelada picant, una tapeta de pop a la gallega



Sobre una rodella de patata hi posem una culleradeta de melmelada, un tall de pop, escates de sal grossa i un pessic de pimentón de la Vera.

I vet aquí la protagonista dels plats (pitgeu la foto per saber-ne més).



dimarts, 6 de gener del 2015

Un menú de tres estrelles

Avui em permeto el luxe de comentar alguns plats que no són meus però, per a un gormand, no hi ha com tenir amics igual de gormands que dediquin una estoneta a compartir experiències. I això és el que va passar pel sopar de Cap d'Any: vaig tenir convidats a casa amb la condició que cadascú preparés un plat. El resultat va ser un menú de traca i mocador.

Va obrir foc la Bet amb un parell d'entrants: unes torradetes amb anxova del Cantàbric i cor de tomàquet,


i una delicadesa que només cal mirar-la


Una enllepissada de melmelada de fruits vermells al fons del plat, esmicolat de neules i pinyons, un dau de fetge fresc d'ànec a la planxa i un ou ferrat de guatlla, tot amanidet amb cristalls de Maldon.

El primer anava a compte de la Marta, que va preparar un pastís de peix amb salsa còctel casolana; deliciós!


(el telèfon blau forma part de la guarnició però alerta, és una mica indigest!).

I de segon, un confit d'ànec amb salsa de taronja


Desfem una mica de sucre a la cassola, hi afegim suc de taronja i més o menys la meitat de brou d'au, i deixem reduir. Quan estigui gairebé a punt hi afegim el confit i l'anem napant fins que la salsa tingui la textura que ens agrada. Aquí estava acompanyat d'unes cebetes caramel·litzades i uns dauets de pa fregit.

De tot el que va sortir a taula per xarrupar, que va ser força i divers ja que una altra condició era que cadascú portés l'ampolla per acompanyar el seu plat (un albariño que tombava d'esquena; un xarel·lo boníssim, famós per la seva ampolla; i algunes ampolles d'escumós) el que va sorprendre més va ser un Pla de Bages blanc, lleuger i fresc que anava de meravella amb el pastís de peix, especialment les gambes. 



Pitgeu la imatge i en tindreu tota la informació. L'haurem de tenir en compte...