dijous, 26 de febrer del 2015

Sobre l'art

L’altre dia, en una xarxa social, vaig llegir un comentari que deia una cosa com que “si la cuina és art, qualsevol cosa podria ser-ho”. Em va semblar notar-hi un cert to despectiu... quin concepte d’art podia tenir la persona que va escriure això?

El cas és que em va fer venir al cap algunes reflexions de joventut, de quan encara era un estudiant pretendent d’artista i que passava llargues vetllades cerveseres discutint d’estètica amb el Rodolf, l’amic filòsof, sobre què devia ser això de l’art. Totes aquestes reflexions postadolescents sempre acabaven trobant un escull insalvable: per saber què és una cosa cal saber quina funció fa i, per frustració meva, jo no trobava cap funció útil a l’art (he de reconèixer que em va reconfortar llegir aquella frase d’Oscar Wilde: “l’art és completament inútil”). Per fi, vint-i-alguns anys després crec que ja m’he fet una idea aproximada de com podria definir l’objecte de les meves especulacions: em sembla que la meva definició podria ser una cosa com ara que l’art és el que queda després de despullar qualsevol activitat humana de la seva funció purament utilitària; allò que queda, si és que queda alguna cosa, i que ja no serveix per a res, allò que és absolutament prescindible, ALLÒ justament és l’ART. Què fan els artistes sinó transcendir (transgredir?) la funció de la seva activitat? A veure si m’explico.

Fa mil·lennis, els humans vam desenvolupar el llenguatge per comunicar-nos i després l’escriptura per fixar les idees que volíem comunicar. La funció “pràctica” de l’escriptura estava clara fins que, ai las, en algun moment algun eixelebrat va tenir la idea d’escriure les seves fantasies i després, encara, escriure-les en vers; acabava de néixer la literatura i la poesia però... alguna cosa més inútil que el Res no és mesquí?

A l’edat mitjana, per exemple, els frescos i les escultures de les esglésies no hi eren per fer bonic: eren la propaganda del règim; servien per a adoctrinar els fidels. Una vegada més, amb el temps els pintors i escultors van començar a plasmar les seves fantasies i... alguna cosa més inútil que La catedral de Rodin o La garsa de Monet?

A mi m’agrada imaginar el naixement de la música com la veu modulada d’una mare que xiuxiuejava una tonada a l’orella del seu fill amb la intenció de fer-lo adormir. Sigui com sigui, des de la nit dels temps, la música ha estat la companya submisa de la poesia o el ball fins que, poc a poc, els compositors  la van anar deslligant del verb i el gest (insensats!) i la van convertir en música pura, la música per la música però... alguna cosa més inútil que una sonata o una simfonia?

I, per tornar al tema que m’ha fet escriure tot això: un plat de bledes bullides i dos talls de llom a la planxa són pura subsistència però una brandada feta amb escuma de bacallà, la tripa estofadeta, amb una sopa d’oli d’oliva i un acompanyament de ceba confitada amb mel, farigola i vés a saber quantes coses més és absolutament prescindible, és un plat completament inútil... és art!

Quan algú aprèn a fer una activitat i la desenvolupa amb un grau màxim d’excel·lència, com aquell cuiner que cada dijous fa el millor arròs del poble o aquell terrissaire que fa un càntir d’aquells que aguanta l’aigua fresca al pic de la canícula i, perquè no? aquell compositor que escriu la “cançó de l’estiu” i et fa ballar encara que no ho vulguis, és un artesà. Són professionals que es limiten a aplicar unes tècniques que han après per a obtenir un producte excel·lent i útil. Ara bé, quan aquest algú va més enllà i converteix el seu producte, sigui quin sigui, en un objecte prescindible i inútil, aleshores és un artista. I un artista és més gran com més inútil és allò que ha creat.

diumenge, 18 de gener del 2015

Hola... xato!

No discutirem pas amb els penedesencs ni els garrafencs qui fa el millor xató... segur, segur que són ells! Però els altres bé que podem provar de fer-lo igual de bo, no? Jo, almenys, ho intento...

El xató és una amanida d'escarola amb bacallà, anxoves, olives i potser tonyina, amb una salsa que n'és tot el secret i, és clar, deu haver-hi tantes salses com cuiners a fer-la.

Jo començo escalivant un grapat d'alls i uns tomàquets. Després trec les llavors del tomàquet i junt amb els alls ho poso al vas del minipímer. Hi afegeixo un bon grapat d'ametlles i d'avellanes, una nyora (res d'hidratar-la i tal... l'obro per treure'n les llavors i cap dins sencera!), sal, un parell de cops de molinet de pebre, vinagre (del de vi de tota la vida, res de maric****** italianes!) i oli del bo (si casualment trobo alguna resta de pebrot escalivat per la nevera, doncs també l'hi poso). I au! a deixatar-ho bé.



A mi m'agrada així: ben emulsionada i consistent; si algú la troba massa espessa, un cop al plat la pot allargar amb oli al seu gust.

Apa, xatos, a passar-ho bé.

dissabte, 17 de gener del 2015

Jo no sóc Charlie

Espero que cap dels "desocupats lectors" que perdin el seu temps llegint aquesta entrada acabi pensant que justifico els atemptats de París; no, de cap manera! Però aquesta última setmana he sentit parlar molt de la llibertat d'expressió i hi he donat unes quantes voltes... i jo sóc dels que pensa que en nom seu, no tot s'hi val.

Tots sabem que la llibertat i els drets d'un mateix acaben on comencen els dels altres. Tothom pot pensar el que vulgui i expressar-ho lliurement, però amb arguments propis. Quan per expressar el que penses recorres a la ridiculització de les idees de l'altre, el valor de la llibertat d'expressió queda en entredit. 

Per posar un exemple molt proper, jo sóc independentista i per fer-ho palès tinc una estelada penjada a la finestra; mai he cremat una bandera espanyola, ni tinc intenció de fer-ho. Si a algú no li agrada la meva estelada sempre pot mirar cap a una altra banda; si jo cremo una bandera, estic ofenent, de manera conscient, uns trenta-cinc milions de persones com jo, que no pensen com jo. No en tinc cap necessitat; els meus arguments estan per sobre d'això. Quan algú publica una imatge de Mahoma, sap que està ofenent més de mil cinc-cents milions de persones com ell, que no són terroristes, simplement pensen diferent... crec que no cal. I, per mi, si hi ha una cosa pitjor que la ofensa, és la reincidència (quantes imatges s'han publicat?).

Doncs no, el seu concepte de la llibertat d'expressió no coincideix amb el meu i, per això, jo no sóc Charlie.

diumenge, 11 de gener del 2015

Una de melmelada d'oli d'oliva

Encara no hem paït els tiberis de les últimes festes que l'amiga Lídia m'obsequia amb unes mostres de melmelada d'oli d'oliva que fan a la família (una de dolça i una de picant) i, ves què hem de fer? no podem pas esperar que es faci malbé... va ser tenir-ho a les mans i començar a rumiar què podia fer-ne i, a falta d'imaginació, sempre es poden versionar els clàssics.

Amb la dolça, un híbrid entre aquella coca amb llangonissa de tota la vida i un pa amb tomàquet



Sobre una barqueta de coca de forner torradeta i encara tèbia, hi posem la polpa d'un tomàquet escalivat, un fil de melmelada d'oli i llangonissa.

Amb la melmelada picant, una tapeta de pop a la gallega



Sobre una rodella de patata hi posem una culleradeta de melmelada, un tall de pop, escates de sal grossa i un pessic de pimentón de la Vera.

I vet aquí la protagonista dels plats (pitgeu la foto per saber-ne més).



dimarts, 6 de gener del 2015

Un menú de tres estrelles

Avui em permeto el luxe de comentar alguns plats que no són meus però, per a un gormand, no hi ha com tenir amics igual de gormands que dediquin una estoneta a compartir experiències. I això és el que va passar pel sopar de Cap d'Any: vaig tenir convidats a casa amb la condició que cadascú preparés un plat. El resultat va ser un menú de traca i mocador.

Va obrir foc la Bet amb un parell d'entrants: unes torradetes amb anxova del Cantàbric i cor de tomàquet,


i una delicadesa que només cal mirar-la


Una enllepissada de melmelada de fruits vermells al fons del plat, esmicolat de neules i pinyons, un dau de fetge fresc d'ànec a la planxa i un ou ferrat de guatlla, tot amanidet amb cristalls de Maldon.

El primer anava a compte de la Marta, que va preparar un pastís de peix amb salsa còctel casolana; deliciós!


(el telèfon blau forma part de la guarnició però alerta, és una mica indigest!).

I de segon, un confit d'ànec amb salsa de taronja


Desfem una mica de sucre a la cassola, hi afegim suc de taronja i més o menys la meitat de brou d'au, i deixem reduir. Quan estigui gairebé a punt hi afegim el confit i l'anem napant fins que la salsa tingui la textura que ens agrada. Aquí estava acompanyat d'unes cebetes caramel·litzades i uns dauets de pa fregit.

De tot el que va sortir a taula per xarrupar, que va ser força i divers ja que una altra condició era que cadascú portés l'ampolla per acompanyar el seu plat (un albariño que tombava d'esquena; un xarel·lo boníssim, famós per la seva ampolla; i algunes ampolles d'escumós) el que va sorprendre més va ser un Pla de Bages blanc, lleuger i fresc que anava de meravella amb el pastís de peix, especialment les gambes. 



Pitgeu la imatge i en tindreu tota la informació. L'haurem de tenir en compte...



dimecres, 17 de desembre del 2014

Per molts anys, Mestre!

És el vespre d'un dia de tardor del 84. Un noiet de 14 anys arriba a casa i puja les escales tot emocionat: porta el segon fascicle de la l'enciclopèdia Los Grandes Compositores de Salvat. El primer fascicle està dedicat a "la Cinquena" dirigida per Karajan; el segon porta tres sonates, també de Beethoven, interpretades per un tal Claudio Arrau. Sap que té el sopar a taula però, com que mai ha escoltat cap sonata de Beethoven, pensa que primer vol saber com sonen i després ja soparà.
Posa la cinta de casset a la platina i el posa en marxa; de sobte, un acord de do menor, greu, profund... mantingut. Un calfred li recorre l'espinada i tots els pèls dels cos se li ericen com pues; els ulls, entelats. Durant els quasi tres segons que dura aquell so queda obnubilat; és la primera vegada a la vida que sent una emoció tan intensa, n'està segur. En aquell moment té una revelació: es dedicarà a la música. 
L'obra segueix i ell torna poc a poc de l'estat on es trobava però continua fascinat per allò que sent. Com li agradaria tocar aquella sonata i fer emocionar d'aquella manera a qui l'escoltés! Com li agradaria fer arribar aquell sentiment tant profund a l'altra gent! Què posa la caràtula? quina sonata és? La núm. 8, "patètica".
Mesos més tard, la seva professora de piano (de primer de piano!) li va regalar la partitura com a premi per la nota que va treure a final de curs, i es va passar tot l'estiu estudiant-la; trenta anys després encara no la sap tocar...

I tot això ve a tomb perquè un dia d'aquests ha estat l'aniversari de Beethoven, el culpable que aquell noiet il·lús decidís dedicar-se a la música. La data exacta del naixement es desconeix; de l'única cosa que es pot estar segur, segons els biògrafs, és que va ser batejat tal dia com avui, 17 de desembre, de 1770.

L'autor de Les criatures de Prometeu va esdevenir un veritable Prometeu pel protagonista d'aquesta història. Li va portar la llum, l'autèntic coneixement revelat; li va fer entendre el sentit d'aquella frase tan gastada que diu que "la música arriba on no ho poden fer les paraules".

Escrivia barroerament, lluny de la perfecció de Bach o Mozart, però només ell pot transmetre un ventall d'emocions tan variat i intens. Escrivia difícil: encara ara, quasi dos-cents anys després, és complicat escoltar una obra com la Gran Fuga. Però només algú que sobreviu a una infància difícil, només un músic que se sobreposa a la desgracia de la sordesa i que no es deixa vèncer per la temptació del suïcidi pot conèixer el més profund dels racons de l'ànima i exposar-los de la manera que fa ell.

Decididament, si m'hagués d'emportar les obres d'un sol compositor a una illa deserta, serien les seves.

Per molts i molts anys, Mestre!



dijous, 11 de desembre del 2014

Sobre el disc de la Marató

Doncs què voleu que us digui? jo el disc de la Marató d'aquest any el trobo més aviat fluixet. Salvaria un parell de temes: el de la Rosario i la versió queenera del Rosó, d'Obeses (genial!). Els altres, en general, ni fu ni fa. La veu infantiloide de l'Andrea Motis (mira que deu ser avorrit anar a un concert d'aquesta noia, amb aquesta veu tan llisa i monòtona... que li agradi a tanta gent deu ser que ho fa bé, però a mi em cansa); la versió del Corazón partío de l'Antonio Orozco... buf... prescindible.





Ara bé, hi ha una versió que la trobo abominable: la del Pau Riba cantant che gelida manina. No sé qui és el carallot que va perpetrar un despropòsit semblant però es va quedar ben descansat. Si pretenia fer un acudit, no li trobo la gràcia; si ho va fer seriosament, ho trobo insultant: insultant per Puccini, per la música i pel bon gust! 

Si segueixen amb aquesta línia, em sembla que l'any que ve no el compraré. Què ens preparen? L'Albert Pla cantant Nessun dorma?

Per treure-us el mal gust de boca, si és que us l'ha provocat com a mi, perquè ja se sap que de tot hi ha a la vinya del Senyor, us deixo amb una versió antològica: Bjorling i de los Ángeles... ja està tot dit!