Un menú de tres estrelles

Avui em permeto el luxe de comentar alguns plats que no són meus però, per a un gormand, no hi ha com tenir amics igual de gormands que dediquin una estoneta a compartir experiències. I això és el que va passar pel sopar de Cap d'Any: vaig tenir convidats a casa amb la condició que cadascú preparés un plat. El resultat va ser un menú de traca i mocador.

Va obrir foc la Bet amb un parell d'entrants: unes torradetes amb anxova del Cantàbric i cor de tomàquet,

i una delicadesa que només cal mirar-la

Una enllepissada de melmelada de fruits vermells al fons del plat, esmicolat de neules i pinyons, un dau de fetge fresc d'ànec a la planxa i un ou ferrat de guatlla, tot amanidet amb cristalls de Maldon.

El primer anava a compte de la Marta, que va preparar un pastís de peix amb salsa còctel casolana; deliciós!

(el telèfon blau forma part de la guarnició però alerta, és una mica indigest!).

I de segon, un confit d'ànec amb salsa de taronja

Desfem una mica de sucre a la cassola, hi afegim suc de taronja i més o menys la meitat de brou d'au, i deixem reduir. Quan estigui gairebé a punt hi afegim el confit i l'anem napant fins que la salsa tingui la textura que ens agrada. Aquí estava acompanyat d'unes cebetes caramel·litzades i uns dauets de pa fregit.

De tot el que va sortir a taula per xarrupar, que va ser força i divers ja que una altra condició era que cadascú portés l'ampolla per acompanyar el seu plat (un albariño que tombava d'esquena; un xarel·lo boníssim, famós per la seva ampolla; i algunes ampolles d'escumós) el que va sorprendre més va ser un Pla de Bages blanc, lleuger i fresc que anava de meravella amb el pastís de peix, especialment les gambes. 

Pitgeu la imatge i en tindreu tota la informació. L'haurem de tenir en compte...

Per molts anys, Mestre!

És el vespre d'un dia de tardor del 84. Un noiet de 14 anys arriba a casa i puja les escales tot emocionat: porta el segon fascicle de la l'enciclopèdia Los Grandes Compositores de Salvat. El primer fascicle està dedicat a "la Cinquena" dirigida per Karajan; el segon porta tres sonates, també de Beethoven, interpretades per un tal Claudio Arrau. Sap que té el sopar a taula però, com que mai ha escoltat cap sonata de Beethoven, pensa que primer vol saber com sonen i després ja soparà.

Posa la cinta de casset a la platina i el posa en marxa; de sobte, un acord de do menor, greu, profund... mantingut. Un calfred li recorre l'espinada i tots els pèls dels cos se li ericen com pues; els ulls, entelats. Durant els quasi tres segons que dura aquell so queda obnubilat; és la primera vegada a la vida que sent una emoció tan intensa, n'està segur. En aquell moment té una revelació: es dedicarà a la música. 

L'obra segueix i ell torna poc a poc de l'estat on es trobava però continua fascinat per allò que sent. Com li agradaria tocar aquella sonata i fer emocionar d'aquella manera a qui l'escoltés! Com li agradaria fer arribar aquell sentiment tant profund a l'altra gent! Què posa la caràtula? quina sonata és? La núm. 8, "patètica".

Mesos més tard, la seva professora de piano (de primer de piano!) li va regalar la partitura com a premi per la nota que va treure a final de curs, i es va passar tot l'estiu estudiant-la; trenta anys després encara no la sap tocar...

I tot això ve a tomb perquè un dia d'aquests ha estat l'aniversari de Beethoven, el culpable que aquell noiet il·lús decidís dedicar-se a la música. La data exacta del naixement es desconeix; de l'única cosa que es pot estar segur, segons els biògrafs, és que va ser batejat tal dia com avui, 17 de desembre, de 1770.

L'autor de Les criatures de Prometeu va esdevenir un veritable Prometeu pel protagonista d'aquesta història. Li va portar la llum, l'autèntic coneixement revelat; li va fer entendre el sentit d'aquella frase tan gastada que diu que "la música arriba on no ho poden fer les paraules".

Escrivia barroerament, lluny de la perfecció de Bach o Mozart, però només ell pot transmetre un ventall d'emocions tan variat i intens. Escrivia difícil: encara ara, quasi dos-cents anys després, és complicat escoltar una obra com la Gran Fuga. Però només algú que sobreviu a una infància difícil, només un músic que se sobreposa a la desgracia de la sordesa i que no es deixa vèncer per la temptació del suïcidi pot conèixer el més profund dels racons de l'ànima i exposar-los de la manera que fa ell.

Decididament, si m'hagués d'emportar les obres d'un sol compositor a una illa deserta, serien les seves.

Per molts i molts anys, Mestre!

Sobre el disc de la Marató

Doncs què voleu que us digui? jo el disc de la Marató d'aquest any el trobo més aviat fluixet. Salvaria un parell de temes: el de la Rosario i la versió queenera del Rosó, d'Obeses (genial!). Els altres, en general, ni fu ni fa. La veu infantiloide de l'Andrea Motis (mira que deu ser avorrit anar a un concert d'aquesta noia, amb aquesta veu tan llisa i monòtona... que li agradi a tanta gent deu ser que ho fa bé, però a mi em cansa); la versió del Corazón partío de l'Antonio Orozco... buf... prescindible.

Ara bé, hi ha una versió que la trobo abominable: la del Pau Riba cantant che gelida manina. No sé qui és el carallot que va perpetrar un despropòsit semblant però es va quedar ben descansat. Si pretenia fer un acudit, no li trobo la gràcia; si ho va fer seriosament, ho trobo insultant: insultant per Puccini, per la música i pel bon gust! 

Si segueixen amb aquesta línia, em sembla que l'any que ve no el compraré. Què ens preparen? L'Albert Pla cantant Nessun dorma?

Per treure-us el mal gust de boca, si és que us l'ha provocat com a mi, perquè ja se sap que de tot hi ha a la vinya del Senyor, us deixo amb una versió antològica: Bjorling i de los Ángeles... ja està tot dit!

Primer es van endur els comunistes...

Qui no ha sentit alguna vegada aquest poema:

Primer es van endur els comunistes, però a mi no em va importar perquè jo no era comunista. 

De seguida es van endur a uns obrers, però a mi no em va importar perquè jo tampoc n'era.

Després van detenir als sindicalistes, però a mi no em va importar perquè jo no sóc sindicalista. 

Després van capturar a uns capellans, però com jo no sóc religiós tampoc em va importar.

Ara em duen a mi però ja és massa tard.

Bertolt Brecht

Això, tal i com ho he copiat, amb faltes gramaticals incloses, ho he trobat a l'agenda escolar del meu fill.

És lamentable... lamentable perquè, faltes a part i transcripció una mica dubtosa, ja seria hora que es fes justícia, sobretot en una agenda escolar, i es comences a fer saber que aquest text tant i tant conegut no és d'en Bertolt Brecht per més que s'hagi repetit ad nauseam sinó d'en Martin Niemöller... pobret, que no se'n recorda ningú d'ell!

Corona de xocolata i nous

El cacau és ric en triptòfan, un precursor de la serotonina coneguda com l'hormona de l'humor o del plaer; doncs donem-nos un gustassu i abusem de la xocolata!

Tot comença com qui fa una coca de iogurt (sí home, sí, aquella que sap fer tothom!): que si un iogurt natural, que si dos pots de iogurt de sucre, tres de farina, etc. A part, fonem 200 g de cobertura de xocolata amb 100 g de mantega i, quan s'ha refredat, ho incorporem a la mescla anterior. Hi afegim unes nous o fruita confitada (algú ha dit taronja? mmhh...) i al forn (150º  una hora i quart, però ja se sap que això depèn del forn, del motllle... res com la prova de l'escuradents).

Apa, a deixar que la serotonina pugi...

Una altra de classe

Vet aquí un professor de música que per situar les belles arts mostra imatges de pintura, arquitectura, cinema, poesia, ballet, música (naturalment) i escultura. I vet aquí que l'escultura que mostra és aquesta

Somriures generals a la classe.

- La coneixeu, oi?

- Sí, claro!

- Us heu fixat en determinació de la mirada?

- Haha... en la mirada!?

- Sí! S'està mirant Goliat; l'està reptant.

- Éste es el David de Goliat?

- Sí, just abans de la baralla.

- Ahh

- No veieu la pedra a la mà? i l'altre extrem de la fona a l'espatlla?

- !!??

- La posició amenaçant... en tensió... una mica xuleta...

- Anda, pues es verdad!

- Noies, si fins ara no havíeu tot vist això, en què us fixeu quan mireu aquesta obra??

Allioli de codony

En Pere Sans, al seu llibre Cuina catalana de veritat, l'anomena allioli d'Advent, tot citant Joan Amades. Alguna raó deuen tenir perquè jo recordo que a casa es feia sempre pels volts de Nadal.

Fem bullir o escalivem els codonys i els deixem refredar. Al morter aixafem un o dos grans d'all amb una mica de sal, hi afegim un rovell d'ou i remenem fins a homogeneïtzar; hi afegim la polpa del codony ben aixafada incorporem l'oli poc a poc i, au! da-li que da-li a la maneta.

Diu l'Amades que l'Advent era un temps de dejuni i abstinència i un dels aliments que no estaven permesos era, justament, l'ou. Per això es va començar de lligar l'allioli amb codony (o poma, o pera) tot i que, com veieu, n'hi ha que hi posem els dos ingredients. En qualsevol cas, aquí us deixo la variant sense ou (i lligada a minipimer que, ja us ho diré, és menys romàntic però t'estalvia cansament).

Pot acompanyar qualsevol plat que pugueu acompanyar amb allioli però és ideal pels derivats del porc a la brasa, amb una bona torrada de pa de pagès... mmmhhhh...