Ens han tallat el Pi

Ens han tallat el Pi. Una colla d'energúmens, amb nocturnitat i traïdoria, li han serrat una branca. Considero que ha estat una bretolada d'una mala fe extrema. Els espanyolistes més rancis, no cal dir-ho, estan encantats de la vida amb aquesta feta i l'aplaudeixen; la comparen amb aquella imatge, massa vista, d'algú cremant una bandera espanyola: un símbol per un altre. Però no és pas el mateix.

Quan es crema una bandera espanyola (o una Senyera o una Estelada, que també se n'han cremat) es crema un símbol estampat en un tros de roba que, més enllà dels sentiments, no té més valor que el que li han volgut donar a la botiga de teles. Però el Pi de les Tes Branques era (és) únic. Els individus que han perpetrat una gesta tan vil no han destruït una còpia del símbol, han destruït EL símbol, un símbol materialitzat en un arbre declarat monumental per la Generalitat i, per tant, patrimoni de tots els catalans. 

Desitjo, com devem desitjar tants i per difícil que pugui ser, que trobin qui ho ha fet i li facin pagar com es mereix. Però per sobre de tot, desitjo que aquests fills de la Grandíssima Meretriu de Babilònia vegin com Catalunya s'independitza i la seva gesta es converteix en una anècdota insignificant, no recordada per ningú.

Fem-los veure que tallant una branca d'un pi mort només han donat més saba als sentiments.

Dels periodistes esportius

M'encanten els periodistes. Bé, alguns periodistes. Em fan gràcia, no ho puc evitar. En una entrada anterior ja vaig fer referència als mètodes de documentació que utilitzen, però últimament m'he fixat en el vocabulari que fan servir, sobretot els esportius. Suposo que ho fan per semblar més savis i cultes del que són o per fer més grandiloqüent la notícia que donen, però a mi em sembla que utilitzar cultismes i paraules tècniques fora de context, més aviat és fer el ridícul.

Aquesta setmana, un d'aquests meus ídols explicava que en Zubizarreta i en Luís Enrique s'havien trobat i que no sé quin tema havia estat l'"epicentre" de la reunió. Perdó? Epicentre? Si els meus professors de ciències natural no em van enganyar, l'epicentre és el punt de la superfície de la terra situat a la vertical del punt on s'ha originat un terratrèmol i, per tant, el lloc que acostuma a rebre més fort. Com a metàfora del "tema principal d'una reunió" ho vaig trobar d'allò més desencertat. Però és clar... fa més de savi parlar d'epicentres que de "temes principals", on va a parar!

L'altra expressió que em fa molta gràcia i que sento molt sovint (i que deuen utilitzar moltíssim perquè jo no sóc de mirar futbol i la sento contínuament) és que un jugador s'ha "escorat cap a la banda". Jo sempre havia pensat que escorar-se ho feien els vaixells quan s'inclinaven cap a un costat (per assegurar-me'n vaig tirar del Diccionari de l'IEC i es veu que també vol dir apuntalar un vaixell fora de l'aigua amb escores). A mi em sembla que quan un jugador agafa la pilota i travessa el camp excessivament desviat cap a una banda, no ho fa ni inclinat ni, molt menys, apuntalat (vaja, a mi m'ho sembla, però ja us he dit que no sóc gaire de futbol jo... potser sí que passa). 

Això, i alguna altra coseta, em fa arribar a dues conclusions molt simples: 1. als periodistes esportius, a base de relacionar-se amb futbolistes, se'ls iguala el nivell intel·lectual(*) i 2. els manuals d'estil i els correctors lingüístics de TV3 o no existeixen o no els fa cas ningú o els paguen fatal i no fan bé la seva feina.

(*) M'abstindré de comentar l'altra notícia esportiva de la setmana sobre les inquietuds intel·lectuals d'en David Babunski.

Una de risotto

Avui tocava risotto, del clàssic, amb ceps. Però sobre la marxa, de vegades et vénen idees simples (o entrebancs no esperats) i acabes fent alguna cosa no tan clàssica.

Tot comença amb una mica d'oli i mantega en una cassoleta (sí, ja sé que l'ortodòxia diu que la mantega s'hi posa al final, però jo la poso al principi... i què?). Fem un sofregit amb ceba i una mica d'all, hi afegim els ceps (remullats) i, al cap d'una estona, l'arròs. Li fem fer un parell de voltes i el remullem amb vi blanc; quan s'evapora l'alcohol, el cobrim amb l'aigua de remullar els ceps i brou de pollastre, i ho anem coent just de líquid, remenant sense parar. Quan l'arròs és a punt, fora del foc, hi barregem formatge ratllat (i aquí ve l'entrebanc del dia: per un error de logística m'he trobat sense parmesano, que és el que tocaria... doncs amb emmental també queda bo!). Després se m'ha acudit d'afegir-hi uns pinyonets torrats i servir-ho amb un pilotet de ceba confitada i uns dauets de formatge de cabra (que també podrien ser de foie...).

Bo, bo!

Del pisum sativum

Aprofitant que ja tenim aquí els primers pèsols de la temporada (i que amb un dia tan rúfol com avui, passar-te el matí a casa desgranant-los és un bon entreteniment) m'he proposat fer-ne d'estofats amb sípia  i escarxofes (tot i que en la recepta original, la protagonista és la sípia...). 

El resultat ha estat un plat suculent, per sucar-hi pa... molt pa!

I bé ho havíem de regar una mica, no? Doncs avui tocava tastar una recomanació de l'amic Leandro: El Xitxarel·lo (pilleu el joc de paraules?), un vi que, segons el seu lema (i quan el tasteu li donareu la raó), és "insultantment deliciós", i és que els elaboradors han aprofitat el nom i l'ampolla per fer apologia dels insults catalans. Un consell: no deixeu l'ampolla a la vista del vostre fill si no us voleu veure amb el compromís d'explicar-li què és un pendó o un desvirga gallines...

Polarització en mode B del fons de microones: foteses de la ciència

Aquesta setmana a aparegut la notícia que els investigadors del BICEP 2 han fet un gran descobriment: la polarització en mode B del fons còsmic de microones. En la meva infinita ignorància sóc incapaç de comprendre l'autèntic abast del descobriment, però com a modest aficionat a la ciència, crec que entenc que els físics en general i els cosmòlegs en particular, estiguin tan contents.

Més enllà de la importància del descobriment, el que em meravella és la manera de treballar dels científics i la capacitat de la ment humana (algunes ments... poques) d'imaginar realitats fascinants, esbossar-les en un paper amb unes quantes equacions i que al cap del temps acabin sent observades.

Ho dic perquè, tal i com jo ho veig, la troballa d'aquesta setmana és "la" balda indispensable d'una cadena d'hipòtesis i suposicions que, de no haver-se confirmat, posaria en una situació molt compromesa el model cosmològic actual i potser alguna cosa més.

De fet, diria que tot va començar fa prop de cent anys, quan Einstein va presentar la teoria de la relativitat general, una teoria tan revolucionària i complexa que algunes de les ments més brillants de l'època no la van acabar d'entendre; al mateix Einstein li va costar de creure's una de les prediccions més destacades de la teoria: l'expansió de l'univers. Tan incompresa fou, que quan finalment se li va donar el premi Nobel, en la llista de mèrits que l'Acadèmia Sueca va fer constar, hi destacava especialment el descobriment de l'efecte fotoelèctric, però no deia ni una paraula de la relativitat! Una altra de les prediccions de la relativitat són les ones gravitatòries, que tenen un petit problema: són tan tènues que es pensa que pot ser impossible detectar-les directament.

La relativitat també va ajudar a assentar la teoria del Big Bang com a origen de l'univers i a principi dels vuitanta, l'Alan Guth i l'Andrei Linde (dos científics que ja deuen ensumar el Nobel) van arribar, a la vegada però investigant per separat, a la conclusió que l'univers, per ser tal i com el coneixem avui, hauria d'haver viscut una "era" d'expansió hiperràpida coneguda com la inflació còsmica. Si la inflació fos certa, en aquell moment s'haurien produït ones gravitatòries que encara ara estarien "flotant" per l'espai-temps i podrien pertorbar la radiació còsmica de fons, produint l'efecte de polarització en mode B (que obre l'article).

Doncs pel que sembla, el descobriment d'aquesta setmana encaixa com anell al dit amb tot això. La radiació de fons de microones està polaritzada com suposaven les prediccions; això és una prova (indirecta) de la presència de les ones gravitacionals i, per tant, és una nova confirmació de l'eficiència de la relativitat; a més, és un argument explícit a favor de la inflació; i finalment, i per si fos poc, el fet que les ones gravitatòries puguin interferir en les microones connecta la relativitat amb la física quàntica i és un pas més cap la unificació de les dues teories, autèntic Sant Graal dels físics actuals. Què més es pot demanar?

En definitiva, estem vivint un moment que crec que mereixerà tot un capítol en els llibres de divulgació científica del futur, un moment que fins i tot jo trobo emocionant i que, tal i com va passar amb el bosó de Higgs fa un parell d'anys, va néixer molt abans de cap observació, gargotejat negre sobre blanc en un full, fruit de la imaginació d'alguna ment meravellosa.

La meva carbonara

Una vegada vaig llegir, no sé on, que la pasta a la carbonara rep aquest nom pels carboners que, després d'una dura jornada de treball, necessitaven un plat contundent per a recuperar forces i fet, naturalment, amb ingredients modestos. L'anècdota seguia explicant que mentre menjaven els queia pols de sutge al plat i els quedava enfarinat de negre (valgui l'oxímoron), per això actualment se serveixen empolsinats amb pebre negre.

Per mi, aquesta és una d'aquelles receptes que sorprèn el resultat que dóna, vista la seva senzillesa. Saltegem cansalada (o bacó) a tires, hi afegim els espaguetis bullits, barregem bé i finalment, hi tirem ou batut per sobre. Ja està!

La recepta original només porta ou, tot i que jo aquí em declaro pecador i confesso que hi afegeixo una mica de crema de llet... però molt poqueta, eh? I és que em trobo que si la pasta és massa freda, l'ou queda del tot cru i si és massa calenta, qualla i em queda una truita d'espaguetis. Deixatat amb un rajolinet de crema de llet, a l'ou li costa més de quallar i l'aspecte de la salsa millora. Que els italians em perdonin!

I això sí, abans de sortir a taula, un parell de cops de molinet de pebre, en honor a aquells carbonari, encara que si mireu la Viquipèdia, veureu que diu que l'anècdota del començament no és del tot certa jo, en aquest cas, aplicaria aquella màxima que diu que si non è vero, è ben trovato.

Tartufata

Ve't aquí una pizza tartufata inspirada en la serveixen al Santamasa.

Sobre la base només formatge emmental, gruyère i xampinyons; un polsim d'orenga, un raig d'oli del bo i a gaudir!

Una combinació tan simple com saborosa.

Que vagi de gust.