Del primer dia de classe

- Oye profe, y si yo no quiero ser músico, pa qué tengo que estudiar música en el instituto?

- Ah, no vols ser músic?

- No.

- A veure, aixequeu la mà aquells que voleu ser matemàtics.

- Ala..

- Pero qué dices!

- Vaja, cap matemàtic. Historiador? Ah mira! un historiador. Lingüistes, biòlegs? Vaja, poques mans aixecades. I en canvi no he sentit mai que ningú qüestionés cap de les altres matèries. La música és una forma de coneixement i d'expressió com qualsevol altra. Qualsevol que aspiri a un mínim de cultura n'ha de conèixer alguna cosa. Amb tots els respectes per les matemàtiques, però el 99,5% del que jo he après a classe de mates no m'ha servit per a res en la meva vida quotidiana: no he trobat mai una caixera del súper que em fes fer una equació de segon grau per calcular el que li dec; però mai he sentit cap alumne qüestionant els continguts de mates.

(pausa dramàtica)

- A veure, aixequeu la mà els que escolteu música cada dia. Tots! molt bé... quanta estona?

- Uff... un par de horas seguro.

- Todo el rato.

- Quan l'escolteu?

- Cuando estoy aburrido.

- Siempre, todo el día!

- La música l'escolteu quan esteu sense fer res, avorrits, quan quedeu amb la colla... A veure, quants de vosaltres, per entretenir-vos, agafeu un quadernet de llengua i us poseu a fer exercicis d'ortografia? 

- Anda profe!

- Puahg.. pero qué dices!

- Tampoc agafeu cap llibre d'història? Ni resoleu problemes? O sigui, que vosaltres, que al cap del dia heu escoltat dues o tres hores de música perquè us ha vingut de gust, em demaneu que per què n'heu d'estudiar a l'escola, i en cap moment us qüestioneu el per què de les altres matèries, que no us interessen gens... quin contrasentit!

- Anda profe... pues tienes razón...

- Gràcies...

Pit d'ànec amb préssec

Avui un plat no apte per a llepafils: pit d'ànec, àlies magret. I és que aquest plat és d'aquells que dóna conversa en una taula...

- Això s'ha de menjar ben cruet.

- Ai, ecs, això tan cru! A mi no m'agrada gens.

- Però és que massa fet queda tan eixut; després no es pot menjar.

- Doncs jo una vegada vaig sentir un cuiner que deia...

I bla, bla, bla... es comença parlant del magret i s'acaba parlant d'epigenètica.

Pels poc llepafils, jo el preparo així:

Tallem a grills un préssec de vinya i el passem per la paella amb una mica de mantega i un polsim de sucre. A part, fem el pit d'ànec: el passem per una paella roent, de 6 a 8 minuts per la banda de la pell - a la que li haurem fet uns tallets en forma de rombe d'uns 2x2 cm - i un parell de minuts més per l'altra banda (quan el gireu, buideu el greix que ha fet... la vostra salut us ho agrairà); a l'últim moment li tireu mig vaset de vinagre balsàmic per sobre. El traieu del foc, el talleu a filets i el presenteu com més us plagui (en ventall, o fent una muntanyeta, com a la foto - encara que no ho sembli). Tireu unes escates de sal grossa per sobre i salsegeu  amb el suc que ha fet el préssec amb la mantega i la reducció de vinagre.

Per beure, potser un negre amb mitja criança: prou jove per mantenir les aromes de la fruita - que va bé amb el préssec - però amb estructura per aguantar la carn. Jo he optat per un El Sender 2012 del celler La Fou.

Bon profit!

La tristesa en la música

Le mal du pays és una expressió francesa que fa referència a l'enyor que se sent quan ets fora casa; altres interpretacions fan referència a la malenconia que t'envaeix davant la contemplació d'un paisatge tremendament bonic. En qualsevol cas, es tracta d'un estat de tristesa i malenconia profunda. Aquesta expressió li va servir a Liszt per a titular una de les peces de la seva col·lecció dels Années de Pèlerinage (la núm. 8 del primer volum, dedicat a Suïssa, que em va venir al cap tot llegint Murakami, a qui li vaig dedicar una entrada).

Aquesta peça comença amb un tema extremadament simple, monòdic, fort a la mà dreta i repetit, fluix, a l'esquerra, com un eco, 

Escoltant-lo em va cridar l'atenció el la#: és la primera nota del segon incís del tema, cau en un temps fort i és l'única nota que porta un accent (i em sembla que qualsevol intèrpret intueix un doble regulador obrint-se fins al la i tancant-se després). Aquest la# és important, molt important. És una nota punyent: així és com Liszt devia sentir (amb tots els significats de l'accepció) la tristesa. 

Escoltant-lo i seguint la partitura, de sobte, en un atac d'exaltació col·lectiva, les meves neurones em van fer adonar d'una connexió ben particular; va ser com una revelació. Si ordenem les notes d'aquest fragment a tall d'escala tenim

Us en adoneu? només ens falta una nota per tenir això

Una escala menor de blues, amb la característica blue note (nota trista!). 

Ho vaig trobar sorprenent i meravellós... Salvant totes les distàncies culturals i físiques, Liszt va arribar a la mateixa expressió de la tristesa que els músics afroamericans que cantaven les seves penes al carrer i gestaven el blues, més o menys al mateix temps. No em costa gens sentir la Lucille plorant les notes del tema de liszt.

Us deixo amb ella.

Un arròs al curri

Ve't aquí un plat ben senzill, amb un toc exòtic: un arrosset al curri.

En una cassola torrem un grapat de pinyons i els reservem. Allà mateix hi fem un bon sofregit amb alls i ceba (com no? la ceba...); quan està a punt hi passem una mica l'arròs i el fem bullir amb brou de pollastre. Cap al final hi afegim el curri al gust, un grapat de panses, els pinyons i, en aquest cas, les restes d'un pollastre a l'ast.

I per fer anar avall, un rosat ben fresquet.

Vagi de gust!

Per purgar els pecats de la carn

I per purgar els pecats de la carn, una mica d'abstinència, posem una amanideta.

Una amanida amb ruca, escates de parmesano, nous, maduixes i un amaniment d'oli i mostassa... quasi tan pecaminosa com la carn!

El plaer de la carn

La carn es pot gaudir de moltes maneres (en sentit literal, no figurat, porcots!): pot ser estofada, a la planxa, a la graella o crua. Un dels plats característics d'aquest últim estil és el celebèrrim carpaccio.

Comprem un tall de filet de qualitat contrastada, el reposem i el congelem per allò dels bacteris i tal. El dia escollit, el traiem del congelador i, abans que estigui descongelat del tot, el tallem a llesques molt fines, el posem al plat i l'amanim amb un cop de molinet de pebre, sal grossa, suc de llimona i oli; esperem que arribi a temperatura ambient i li afegim unes escates de grana padano (o parmigiano reggiano si us hi voleu gastar més calers), uns pinyonets torrats i una mica de ruca si us abelleix. 

I per ajudar a fer anar avall, he escollit un chardonnay passat per fusta d'una marca massa coneguda i reconeguda per fer-ne publicitat aquí. 

Au, a morir-se de gust!

Fetge fresc a la planxa amb compota de poma, reducció de ranci de Tarragona i cruixent de caramel

Avui una mica de fetge d'ànec fresc. 

Fet a la planxa, amb compota de poma, una reducció de vi ranci de Tarragona i un cruixent de caramel... no queda gaire res per dir...

Per regar-ho, diu la norma que s'ha de buscar un vi dolç però jo me l'he jugada amb un cava, que el pots fer lligar amb tot. L'escollit ha sigut un Rabetllat i Vidal, Reserva de la finca 2007, un extra brut gran reserva. 

L'acidesa i el carbònic, amansit pels 48 mesos de pupitre, desgreixen la boca; les notes de torrats que li ha conferit la criança empasten amb el cremadet de la planxa. Vaja, no sé què en dirien els entesos però a mi m'ha semblat una bona combinació.