Sigui com sigui, la figura de Jesús la té tothom present aquests dies. I no és estrany: segurament és el personatge més influent de la història de la humanitat (independentment de si el que s'ha fet en nom seu és el que ell hagués volgut). Quants poden dir que, dos mil anys després de la seva mort, més del trenta per cent de la població mundial és, oficialment, seguidora seva? Em sembla que cap.
Però jo fa temps que tinc un dubte que m'assalta: i si Jesús no hagués existit realment? i si se l'hagués inventat algú i només fos un personatge literari? Quin bluff, no? Curiosament, no conec ningú amb qui jo hagi parlat d'aquest tema que dubti de la seva existència, però jo crec que hi ha molts motius per fer-ho...
Per començar, quines fonts tenim que en parlin? Els Evangelis (els canònics, perquè els apòcrifs, en conjunt, es van escriure força tard i només se'ls creuen els ufòlegs i els conspiracionistes). Què més? Res més! Quatre textos escrits pels seus incondicionals. Ni una referència directa per part dels jueus ni dels romans; només documents que parlen dels primers cristians, però no directament d'ell. Un líder tan carismàtic, que fa trontollar els fonaments del poder, bé es mereixeria algun comentari per part dels seus opositors, no?
I sobre els Evangelis, resulta que els tres primers, els sinòptics, són un refregit entre ells. Marc escriu una història i Mateu i Lluc en fan la seva versió, amb algun afegitó d'una font suposadament oral (la font Q). Vaja, que en lloc de tres Evangelis en tenim un, escrit tres vegades. Després arriba Joan i n'escriu un de nou, força original tan per l'estructura com per l'estil; tan original que en alguns moments contradiu els sinòptics, per exemple en la data de la mort de Jesús (i això no és una qüestió gens trivial de cara a la recerca del Jesús històric). Com és possible que Mateu i Joan, dos dels Dotze, no es posin d'acord en una cosa tan important?
Després hi ha les qüestions al·legòriques i simbòliques (i no em refereixo al seu engendrament i la virginitat de Maria, que cauen per si sols). Els primers cristians van fer coincidir el seu naixement, ja ho he recordat, amb el solstici: Jesús, la Llum i la Vida, neix quan el Sol, llum i vida també, reneix. I la seva resurrecció (fet suposadament històric) coincideix amb la Pasqua jueva, festa que representa el renaixement (resurrecció) del poble jueu després de l'esclavatge a Egipte i que, al seu torn, té l'origen en les celebracions paganes dedicades a l'equinocci de primavera, moment en què la natura també reviu... Qualsevol que hagi cantat (o escoltat) caramelles s'haurà adonat que les lletres fan sempre paral·lelismes entre la resurrecció de Jesús i el florir (reviure) de la naturalesa. Quantes casualitats...
I per postres, les Escriptures el fan natural de Natzaret, quan resulta que aquesta localitat, a la seva època no existia! Mira que han de fer filigranes els historiadors per justificar l'apel·latiu de Jesús de Natzaret.
Doncs bé, tal i com jo ho veig, els textos primitius devien recollir una tradició oral tan carregada de simbolisme, que el Jesús teològic ha acabat difuminant el Jesús històric, tant, que em sembla raonable fins i tot dubtar de la seva existència...
I per acabar, algun llibre, no?
Mestre Trebor: Crec que a la famosa tesi doctoral titulada La Vida de Brian d'un col·lectiu anomenat Monty Phyton ja feien referència a com neixen les religions en el gloriós passatge en que els seguidors del protagonista (va existir realment Brian?jeje) es deixen endur per qui primes arreplega els símbols que ell portava al damunt, una sabatilla i una carbassa, de les idees al objecte, creant des de el minut u la divisió en la interpretació de la paraula o fets del anomenat Messias. Va existir Jesus? I si no és així, com es va fer la pilota tan grossa que ha arribat fins avui? L'home necessita sempre algú que lideri les seves idees i actes? I en resum, qui se'n aprofita de tot això? Ja quí creu i qui no, tot respectable sempre que no intimidi ni talli la llibertat del veí i per desgracia les religions han estat l'arma més mortífera de la humanitat. Normalment busquen la pau i son instrument de guerra, pot haveri cosa més complicada de entendre?
ResponEliminaMestre Trebor, necessito un petit lapsus de temps per a contrastar totes aquestes informacions i poder publicar un comentari raonable. De moment, amic Trebor, puc dir que em resulta admirable que hagi realitzat aquesta recerca i li vull donar les gràcies per les referències bibliogràfiques.
ResponEliminaMestre Andreu, estic en total desacord amb l'últim punt del vostre comentari. Les religions (de fet solament dues, els cristianisme i l'islam) només són el pretext de les guerres però en el fons, l'autèntica motivació sempre és l'ambició humana i el domini dels altres. Pèrsia o Roma, Alexandre el Gran o Àtila, tan se val, no volien conquerir el món per qüestions de fe sinó per ambició. Això de la guerra santa ha vingut després, només com a excusa.
ResponEliminaI amic o amiga anònim/a, gràcies per considerar "admirable" la recerca, però creieu-me, no en té pas res d'admirable; només són les cavil·lacions d'un desvagat.
Mestre Trebor:Crec que no m'he explicat bé e l'últim paràgref ja que la conclusió és la mateixa. Vinc a dir que la religió és una cosa íntima de les persones, o i creus o no, o mig mig, és igual mentres no la vulguis imposar.Com dic abans ha estat l'arma i l'instrument per a moure grans masses de gent cap a un interés particular d'alguns sectors de la societat no que per si mateixes ho siguin.
ResponEliminaAh! Ara sí que estem d'acord.
Elimina