dissabte, 25 de gener del 2014

Testosterona i resposta immunitària

Avui m'he llevat cruixit i febrós, símptoma clar de grip. És normal, estem en plena epidèmia. El problema és que, des de l'inici de la temporada, jo ja porto tres refredats de quatre parells de nassos (mai millor dit!) i ja començo a estar cansat de no trobar-me bé. Abans, quan s'acostava el fred, ja m'agafava angoixa perquè sabia que passaria tres o quatre o cinc processos que m'invalidarien per uns quants dies i m'ho farien passar malament. Em sentia frustrat i amb complex d'inferioritat (debilitat potser és més apropiat).

Però ara tot ha canviat. Fa cosa de tres setmanes vaig llegir que s'ha publicat un estudi en què es relaciona directament el nivell de testosterona amb la resposta immunitària i, contràriament al que es podria pensar, a més hormona, menys resposta. O sigui, que els homes propensos a constipar-nos, som més homes! Això m'ho va fer veure tot d'una altra manera, i la frustració i el complex s'han convertit en orgull i autocomplaença. El cruiximent és el mateix, no em trobo pas millor, però ara, en aquest moment en què la febre m'enterboleix l'enteniment, penso "veus, això et passa perquè ets un machote!". Ara ja tinc clar que quan conegui una noia, el primer que he de fer és mirar-li els ulls dir-li "Nena, que sàpigues que sóc molt propens als refredats... ^^"; segur que cau rendida als meus peus davant d'aquesta mostra d'indubtable virilitat. 

No... si qui no es consola és perquè no vol.

dijous, 23 de gener del 2014

Els fantasmes de Dalí

Avui fa vint-i-cinc anys de la mort de Salvador Dalí i la gent acostuma a aprofitar aquestes efemèrides per interessar-se pel personatge en qüestió. Pels que sigueu tan ignorants com jo i del geni de Figueres només en conegueu quatre quadres i les imatges televisives excèntriques, teniu una possibilitat amena i didàctica de conèixer-lo millor: llegiu Els fantasmes de Dalí, d'en Xavier Gual.

Es tracta d'un thriller psicològic en què se'ns expliquen dues històries en paral·lel però separades uns quants anys i, evidentment, l'una és el germen de l'altra. Per una banda tenim un Dalí malalt i prostrat al llit que rep una visita misteriosa que li desvetlla tots els seus fantasmes, mai millor dit. Per l'altra, un parell d'antics companys d'institut que comparteixen algun secret incòmode, es retroben al cap dels anys, amb la presència afegida de la companya d'un d'ells. L'Héctor i la Vicky acullen com a convidat al Guillem, obsessionat per la figura del pintor i amb algun objectiu amagat (i a més, de seguida et ve al cap que aquests tres protagonistes poden ser una reedició del triangle Eluard - Gala - Dalí, un dels "motorets" de la història, crec jo).

Les tensions entre els protagonistes i la conversa de Dalí amb el seu visitant nocturn van teixint una trama que enganxa i que, més enllà del seu valor com a novel·la, em consta que es tracta d'un treball molt ben documentat (vaig tenir el plaer de conèixer l'autor i compartir uns quants cafès amb ell mentre hi treballava) que aporta informació sobre Dalí i que t'obre la gana de fer una escapada a l'Empordà i visitar tots els espais que li estan dedicats. 




Feu-li una ullada!

diumenge, 19 de gener del 2014

Un quadre

A propòsit de l'última entrada al blog, em va venir al cap un quadre que des de que el vaig conèixer em té cor robat. Es tracta d'aquest St. Josep fuster que George de La Tour va pintar el 1642 i que és al Louvre.




Vaig quedar fascinat per la transparència de la mà del Nen Jesús. Si voleu és una mica exagerada (l'ungla del dit petit sembla totalment transparent) però el trobo un efecte meravellós, deixant de banda la bellesa de tota la composició.

I després, naturalment, cal fer-ne la lectura entre línies. D'on surt la claror que il·lumina l'escena? de la figura de Jesús, és clar! La Llum, font de tota llum. I la fusta que St. Josep està treballant, no sembla una de les fustes de la Creu (treballada amb una barrina amb forma de creu, precisament)? no és un presagi de la Passió? Mira si se'n poden dir de coses amb una escena que sembla d'allò més trivial...

dimecres, 8 de gener del 2014

Dubte raonable

Acabem de passar les Festes de Nadal (bé, de fet, no del tot perquè el cicle s'acaba, oficialment, per la Candelera). Els creients han celebrat el naixement de Jesús; els no creients també, perquè ningú s'escapa dels dinars familiars i dels regals (tot i que, tenint en compte, com sap tothom a aquestes alçades, que el Nadal no és sinó la cristianització del solstici d'hivern, podem considerar que celebrem aquesta efemèride com feien els antics pagans). 

Sigui com sigui, la figura de Jesús la té tothom present aquests dies. I no és estrany: segurament és el personatge més influent de la història de la humanitat (independentment de si el que s'ha fet en nom seu és el que ell hagués volgut). Quants poden dir que, dos mil anys després de la seva mort, més del trenta per cent de la població mundial és, oficialment, seguidora seva? Em sembla que cap.

Però jo fa temps que tinc un dubte que m'assalta: i si Jesús no hagués existit realment? i si se l'hagués inventat algú i només fos un personatge literari? Quin bluff, no? Curiosament, no conec ningú amb qui jo hagi parlat d'aquest tema que dubti de la seva existència, però jo crec que hi ha molts motius per fer-ho...

Per començar, quines fonts tenim que en parlin? Els Evangelis (els canònics, perquè els apòcrifs, en conjunt, es van escriure força tard i només se'ls creuen els ufòlegs i els conspiracionistes). Què més? Res més! Quatre textos escrits pels seus incondicionals. Ni una referència directa per part dels jueus ni dels romans; només documents que parlen dels primers cristians, però no directament d'ell. Un líder tan carismàtic, que fa trontollar els fonaments del poder, bé es mereixeria algun comentari per part dels seus opositors, no? 



I sobre els Evangelis, resulta que els tres primers, els sinòptics, són un refregit entre ells. Marc escriu una història i Mateu i Lluc en fan la seva versió, amb algun afegitó d'una font suposadament oral (la font Q). Vaja, que en lloc de tres Evangelis en tenim un, escrit tres vegades. Després arriba Joan i n'escriu un de nou, força original tan per l'estructura com per l'estil; tan original que en alguns moments contradiu els sinòptics, per exemple en la data de la mort de Jesús (i això no és una qüestió gens trivial de cara a la recerca del Jesús històric). Com és possible que Mateu i Joan, dos dels Dotze, no es posin d'acord en una cosa tan important? 

Després hi ha les qüestions al·legòriques i simbòliques (i no em refereixo al seu engendrament i la virginitat de Maria, que cauen per si sols). Els primers cristians van fer coincidir el seu naixement, ja ho he recordat, amb el solstici: Jesús, la Llum i la Vida, neix quan el Sol, llum i vida també, reneix. I la seva resurrecció (fet suposadament històric) coincideix amb la Pasqua jueva, festa que representa el renaixement (resurrecció) del poble jueu després de l'esclavatge a Egipte i que, al seu torn, té l'origen en les celebracions paganes dedicades a l'equinocci de primavera, moment en què la natura també reviu... Qualsevol que hagi cantat (o escoltat) caramelles s'haurà adonat que les lletres fan sempre paral·lelismes entre la resurrecció de Jesús i el florir (reviure) de la naturalesa. Quantes casualitats...

I per postres, les Escriptures el fan natural de Natzaret, quan resulta que aquesta localitat, a la seva època no existia! Mira que han de fer filigranes els historiadors per justificar l'apel·latiu de Jesús de Natzaret.

Doncs bé, tal i com jo ho veig, els textos primitius devien recollir una tradició oral tan carregada de simbolisme, que el Jesús teològic ha acabat difuminant el Jesús històric, tant, que em sembla raonable fins i tot dubtar de la seva existència...

I per acabar, algun llibre, no?