Berga és Berga

"Berga és Berga" i de vegades hi passen coses que costen d'entendre, com que milers de ciutadans d'una ciutat tan "progre" surtin al carrer per celebrar una efemèride que molts consideren casposa i retrògrada. Però, realment costa tant, d'entendre? jo crec que no.

Fa anys vaig conèixer una senyora que em va demanar d'on era:

- de Berga - vaig dir.

- Uuii els berguedans! Mira que us estimeu la vostra terra vosaltres... - em va contestar. Suposo que n'hi deu haver de tots i jo només puc parlar per mi però tenia raó: jo m'estimo la meva terra i això vol dir el lloc, el paisatge i els símbols. I què és Queralt sinó un símbol? Queralt en el seu conjunt: la muntanya i el santuari, amb la seva Marededéu. Jo sempre he sentit dir allò que a Berga es pot ser tan ateu com vulguis però la Marededéu que no ens la toquin. No serà aquesta la justificació senzilla i clara de la contradicció? La muntanya i l'esguard del santuari m'han acompanyat mitja vida i, com tants d'altres que la vida ens ha dut una mica lluny, només em cal fer primer revolt a l'esquerre sortint dels túnels de Puig-Reig per saber que sóc a casa.

Per això, segurament, es pot explicar que milers de persones sortíssim al carrer per rebre la Marededéu. Per això, segurament, es pot explicar que tants ateus menjacapellans ens emocionéssim escoltant l'Himne de la Coronació. Perquè el que va passar a la Plaça de St. Pere dissabte passat (i tot el que segueix), per molts, no va ser un acte d'exaltació de la fe sinó un acte de berguedanisme i perquè aquella talla de fusta de dos pams i mig és alguna cosa que ens uneix, més enllà de credos, i ens fa sentir la profunditat de les nostres arrels. 

Berga és Berga i els berguedans som com som. No costa tant d'entendre... em penso.

Un pregó de Festa Major

Benvolguts amics i veïns, bona nit i moltes gràcies. Gràcies per haver pensat en mi per fer-vos de pregoner aquesta Festa Major. Quan se’m va proposar vaig pensar que era un honor i vaig dir que sí sense rumiar-m’ho ni un segon; després, quan m’hi posava vaig pensar “home, potser sí que t’ho hauries d’haver rumiat una mica...”. Perquè, ja ho sabeu, jo acostumo a dibuixar boletes en un full pautat però això de posar, negre sobre blanc, els meus sentiments de cal rosalenc per llegir-los davant vostre, ja és una altra cosa i em van tremolar una mica les cames. Sigui com sigui, ja no podia dir que no i la il·lusió em va fer superar el pànic al full en blanc.

Mireu: allà baix a Sabadell tinc amics i companys, una mica de tot arreu. Quan ens coneixem i pregunten allò de “i així, tu d’on ets?” jo, per situar-los, primer acostumo a dir “de Berga” però de seguida afegeixo “buenu... ben bé de Berga no, d’un trosset més avall; de fet sóc de Cal Rosal” – “ahhh... “ – diuen – “El mercat del bolet!”; i jo “exacte, d’allà mateix”. I ja hi som: “què, se’n faran de bolets aquest any?”; au... explica’ls que, tot i ser fill d’un bon boletaire, aquest gen es va descuidar de transmetre-me’l i que a mi els bolets m’agrada trobar-los al plat: això d’anar-los a buscar ho deixo pels que en saben que a mi, més aviat, em fa una mica de mandra. Com si tots els d’aquest cap de món haguéssim de ser uns experts en la matèria!

Després d’això no perdo l’ocasió d’explicar-los que Cal Rosal és més que el mercat del bolet. Cal Rosal és un poble: un poble amb tres alcaldes... quina ganga! Cal Rosal és un poble per sentiment i per voluntat malgrat no li deixin ser-ho, perquè un poble, al capdavall, el fan el sentiment i la voluntat de la seva gent.

Cal Rosal va néixer a la vall del Llobregat, al punt just on comença la plana i a un cop de roc dels primers contraforts pirinencs. Va néixer a redós de la fàbrica que durant molts anys, com una lloba que protegeix i alleta els seus cadells, ens ho va donar tot (el bo i el no tan bo) i ens feia anar tots a toc de pito – els de la meva generació devem ser els últims de recordar els dos pitos del migdia que ens advertien que era l’hora de dinar. I ara (qui l’ha vista i qui la veu!) reposa com l’esquelet ajaçat d’aquella fera que va ser un dia.

Als meus coneguts jo els parlo d’això amb nostàlgia i ells escolten amb interès perquè no som tants els que hem viscut en aquests microcosmos autosuficients que eren les colònies, en què totes les necessitats, materials i espirituals, estaven ben cobertes. Els parlo de l’amo, dels pisos dels treballadors,... del teatre, del centro, de l’economat (molts és la primera vegada que senten aquesta paraula)... del convent, el mossèn i el senyor mestre que tenia tota la canalla del poble a la mateixa aula (això fes-ho entendre als de ciutat!).

Però aquests mateixos coneguts, de tant en tant em diuen “hem vist el teu poble a la tele”, amb el campionat de trial, per exemple, o els artistes del Konvent. Perquè Cal Rosal no és només passat: és present i futur perquè, malgrat les dificultats, és un poble viu. I això ho constatem avui aquí, amb aquest acte de comunió col·lectiva que ens reuneix any rere any.

Amics, en nom propi i l’ACE, molt bona Festa Major!

Cal Rosal, 9 de juliol de 2016

Hiperlaics

Vivim en una societat que pretén ser hiperlaica. De fet, molt més que això: ara el que es porta és criticar força la religió en general i el cristianisme en particular (a les xarxes socials hi ha pàgines dedicades en exclusiva a aquest tema). Home, és veritat que l'Església ajuda, però massa sovint es confon la institució amb les persones i la doctrina amb la fe. També massa sovint, els defensors del laïcisme actuen amb tanta vehemència que acaben cometent els mateixos erros que tan critiquen i, més que argumentar, sembla que volen imposar. I tot plegat ens porta a que el fet religiós és, gairebé, mal vist; quan algú ens diu que és creient, ens el mirem així... una mica de reüll. Segur que si, en una conversa, el nostre interlocutor recita de memòria un fragment de l'Odissea o La Divina Comèdia el considerarem un savi; si recita la Bíblia o l'Alcorà, com a poc pensarem que és raret.

El més preocupant d'això, per mi, no és la falta de fe: cadascú que cregui en el que vulgui (aquest és l'autèntic laïcisme). No; el més preocupant és la falta de cultura religiosa. Li cogui a qui li cogui, el cristianisme ha dominat la cultura europea dels últims, posem, mil cinc-cents anys. No diré, com diuen alguns, que la societat europea actual és fruit del cristianisme perquè jo crec justament tot el contrari: són les religions les que són imatge i semblança de la societat que les ha creat. En qualsevol cas, l'ordre dels factors no altera gaire el producte i d'una manera o altra, Europa i cristianisme no es poden deslligar i qui perdi les seves arrels cristianes, més enllà de la fe, s'està empobrint culturalment.

Concretem. Fa poc, en una conversa de cantina, el company Marcel va comentar que va havia hagut de dedicar una estona de la seva classe de filosofia a explicar la història de Caín i Abel perquè els seus alumnes de batxillerat no la coneixien. Al fil de la conversa, la meva companya Anna ens va fer veure que als alumnes ja no se'ls pot dir allò de "això ho heu de saber com el Parenostre" perquè ni se'l saben ni, en molts casos, saben què és. I és que la cultura popular és plena de frases i expressions lligades a la religió: perdre l'oremus, estar net com una patena, anar d'Herodes a Pilat, fer Pasqua abans de Rams, durar de Nadal a St, Esteve, etc. totes elles frases que la parla popular està perdent o ja ha perdut i que poca gent sap com interpretar. Ah, i si algú esternuda, se li ha de dir salut!, no fos cas que dient-li Jesús! s'ofengués (en certa ocasió, qui va esternudar vaig ser jo i una nena em va dir Jesús!... a continuació vaig presenciar com els seus pares la reprenien...).

Anem més enllà: es pot gaudir plenament d'una processó de Setmana Santa sense saber si el pas que tens al davant és un davallament o un Ecce homo? Jo crec que no. (I parlant de davallament, i sense pretendre fer cap spoiler, m'acaba de venir al cap l'última pel·lícula que he vist al cinema: Batman vs Superman. L'amic Andreu em va fer veure fa un temps que hi ha un corrent de pensament que compara les figures de Superman i Jesús i en les dues últimes produccions del superheroi les referències a l'Evangeli hi són ben evidents... evidents si tens cultura religiosa i les identifiques, és clar!) I just per Setmana Santa, qui més qui menys fa algun dia de vacances però, quanta gent sap realment què es commemora aquests dies?

I l'art? Què en podem dir de l'art? Quants milers (milions?) de persones han contemplat el David de Miquel Àngel sense saber què veuen? Té sentit escoltar la Passió segons St. Mateu de Bach sense saber què és la Passió? Com s'explica a un estudiant d'art que el tetramorf que envolta el Pantocràtor de St. Climent de Taüll representa els evangelistes si no sap ni qui eren ni quants eren? Quan Ausiàs March va escriure Llir entre cards, no serà que feia l'ullet al Càntic dels Càntics?

És evident que la cultura i el coneixement, sigui de la branca que sigui, no fan mai nosa i ajuden a gaudir molt més del que ens envolta i que aquests progres que critiquen alegrement la religió i les tradicions que se'n deriven s'estan perdent una bona font de plaer (intel·lectual).

I per acabar, una mica de música per posar a prova la nostra cultura religiosa...

Deus ex machina

Per mi, la compareixença del Mas d'ahir és una mostra més del seu egocentrisme: jo m'esperava que en qualsevol moment s'autoproclamés "Salvador de la Pàtria"; i a la seva sortida de Palau, amb la vuelta al ruedo entre el bany de multituds que va fer abans de pujar al cotxe oficial, només li faltava sortir a hombros d'una esquadra de gala dels mossos. 

Potser no arribarem mai a saber exactament a què devem el gest de la seva renúncia: va ser motivat per un desig personal i sincer o és que veia a venir que algun dels seus li faria el llit? que esperés a l'últim minut a manifestar-se va ser donat per les circumstàncies o és fruit d'una estratègia premeditada? En Mas és prou intel·ligent com per esperar-me'n qualsevol cosa. Sigui com sigui, en el punt en què ens trobàvem només ell podia desfer el nus gordià que ens impedia seguir amb el Procés i ho va fer. Per això, tot i que la meva simpatia cap a ell és la mateixa que era, crec que és just reconèixer que ha estat a l'altura i agrair-li el gest.

Però també li vull agrair una altra cosa: el correctiu aplicat a la CUP. Se'l mereixien! A aquestes altures em sembla que som molts els que ens sentíem enganyats. Els marrecs del sector esquerrenós, amb la seva actitud tan prepotent i arrogant com la del mateix Mas, han estat a punt d'engegar-ho tot a rodar; ens han portat a la vora del precipici i hem estat a punt de fer un ridícul històric davant del món. 

Espero i desitjo que, a partir d'ara, l'ànima independentista de la CUP prengui el liderat (perquè tenir una República Demòcràtica i Social està molt bé, però primer ens cal tenir la República, després ja li posarem els adjectius que calguin) i  que els altres se'n vagin a fer la gara-gara als "amics" de Podemos i els demanin referèndums i altres quimeres. 

Una altra de creps

Doncs avui, la meva amiga Anna em feia dentetes explicat-me els creps que s'havia de menjar per esmorzar i me n'ha fet agafar ganes, així que m'ha ajudat a decidir el sopar.

Primer un de salat,

Formatge d'untar, salmó fumat, mesclum, uns pinyons torrats i amanim amb pesto d'olives.

I després, pel dolç, he recordat el que vaig menjar fa no res al Mikado de Berga (per cert, local més que recomanable). 

Tot i que la foto no li fa justícia, es tracta d'un crep deliciós farcit de gelat de vainilla i cobert amb salsa de toffee.

Aquesta salsa l'he improvisada posant llet a escalfar en un cassó, li he afegit caramel líquid i a remenar i deixar reduir fins a tenir la textura que m'ha semblat. Suposo que qualsevol expert es posaria les mans al cap i qualificaria l'invent a l'altura de la salsa cocktail feta amb ketchup i maionesa... però estava per morir-se! 

Això ja cansa

No m'agrada el Mas. 

No m'agradava abans de les eleccions i per això no el vaig votar i, per més que els seus incondicionals em vulguin convèncer que ha de ser president, cada dia que passa jo estic més convençut que no s'ho mereix. Aquest interès malaltís en voler ser president a tota costa només em referma en el meu convenciment que, al capdavall, només ho fa per mantenir-se a la poltrona. 

Ideologia a part, tampoc trobo que sigui bona idea fer-lo president: té el partit amb l'aigua al coll pels casos de corrupció i a ell qualsevol dia l'inhabiliten pel 9N. Un president màrtir queda molt èpic als llibres d'història però em sembla poc pràctic: perdre massa temps en la seva defensa ens pot fer perdre de vista l'autèntic motiu de tot plegat. A més, a Espanya van a per ell perquè es pensen que el procés és cosa seva: si ens el traguéssim del davant nosaltres mateixos, els demostraríem a ells a la resta del món, que la cosa va de debò i que sense ell també ens en sortim. 

La CUP ja havia avisat: durant la campanya va dir per activa i per passiva que no el farien president. Jo estava convençut que a JxSí tindrien un pla B per si de cas, però pel que sembla fins ara, es veu que no. I ara tota la culpa és seva. Estem tan acostumats a partits que incompleixen sistemàticament les seves promeses electorals que quan n'ha sortit un amb les coses clares, ens ha deixat perplexos. Diuen que no és de rebut que deu diputats vulguin imposar-se sobre seixanta-dos; bé, així és com funciona el Parlament (potser estem pagant els trenta-cinc anys de debat estèril sobre una llei electoral catalana). En qualsevol cas, som i som i hauríem de mirar de sortir-ne airosos (sí, ja sé que em repeteixo...) i si no hi ha acord anirem a mal borràs, i al meu entendre, les culpes seran a repartir: tan fàcil li és a la CUP votar al Mas com a ell cedir el lloc a un altre (o és que els altres 134 candidats de JxSí són uns incompetents?).

En fi, que la cosa ja cansa i alguns dels que ens prenem la política amb un mínim de serietat ja comencem a estar atabalats i si hem de tornar a votar al març, que Déu ens agafi confessats...

De Les noces de Fígaro i el dret de cuixa

Recordo haver llegit en algun lloc que les tres millors òperes de la història són Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Cosí fan tutte. Ja se sap que categoritzar sobre si tal o qual cosa és la millor del món és molt arriscat però el que és segur és que d'un llibretista brillant com da Ponte i un geni com Mozart només en podrien sortir obres mestres. 

Darrerament, a Sabadell, hem pogut gaudir de la primera d'aquestes tres i L'escola d'òpera ha convidat, com cada any, les escoles i instituts de la ciutat a la representació dels seus alumnes debutants. Jo hi vaig portar els meus, d'alumnes i, naturalment, alguns em van demanar "i això de què va?". Doncs això va de Figaro i Susanna, dos criats del comte d'Almaviva que es volen casar i el comte, que és un faldiller, vol fer ús, discretament, del seu suposat dret de cuixa; els criats, més vius que el seu senyor, se les empesquen per deixar-lo en evidència i li guanyen la jugada. "i per un argument tan simple, més de tres hores de música!?"; doncs sí, perquè és la típica comèdia d'embolics i malentesos i la cosa es complica. Però sota aquesta aparença de comèdia s'hi amaga una forta crítica social i, no en va, Mozart i da Ponte van haver de batallar contra la censura imperial. La comèdia homònima de Beaumarchais en la que es van inspirar estava prohibida a la França prerevolucionària: en un clima com el d'aquell moment, a cap noble li agradava veure com els seus servents el ridiculitzaven. 

Bé, el cas és que parlant-ne amb un dels meus alumnes em va dir "jo això del dret de cuixa ho he llegit en algun lloc... sí, en aquest llibre... no sé què d'una catedral...". Efectivament, La Catedral del Mar d'Ildefonso Falcones, comença justament amb un cavaller fent ús d'aquest suposat dret. Al final del llibre, en una nota de l'autor, el mateix Falcones ens explica que "el dret de jeure la primera nit amb la núvia, en efecte, era un dels que concedien els usatges als senyors sobre els seus serfs. L'existència dels mals usos a la Catalunya Vella, però no pas a la Nova, va portar els serfs de la terra a rebel·lar-se contra els seus senyors [...]". Doncs em sembla que el senyor Falcones té els papers mullats: fa anys vaig quedar estupefacte quan vaig descobrir que això del ius primae noctis (com en diuen els que en saben) era un mite i que no havia existit mai; havia viscut mitja vida enganyat... Ho vaig descobrir llegint un llibret titulat La idea de Edad Media, del mediavalista italià Giuseppe Sergi, un llibre que, com indica el títol, no parla del que passava a l'edat mitjana sinó de com s'ha confegit la visió que tenim d'aquella època amb les aportacions que se n'han anat fent al llarg del temps. Aquest autor diu "los historiadores han librado el terreno de muchos lugares comunes: por ejemplo demostrando la inexistencia de impuestos como el ius primae noctis, o de mitos como la espera del año mil [...]". A la llista dels mals usos que tenien concedits els senyors feudals, i que van costar una guerra de quasi trenta anys, n'hi ha uns quants, entre ells el costum de maltractar un serf si el senyor considerava que n'hi havia motiu, però enlloc es parla del dret de la primera nit. Sembla ser que els il·lustrats, en els seus esforços per enderrocar l'antic règim, li buscaven tots els aspectes negatius que podien, i si no en trobaven prou, se'ls inventaven o donaven ales a rumors poc fonamentats, entre ells, el d'aquest dret. 

Ara bé, una cosa és que no fos reconegut legalment i l'altra que els senyors (alguns) abusessin impunement de qui els semblés, que de mala gent n'hi ha hagut sempre...

Però, tornant a la música... vós que sabeu què és l'amor...