Un disc de sardanes i alguna cosa més (III)

I finalment, coincidint amb el Dia-V, tercer lliurament i últim d'aquest fulletó en capítols sobre les obres futuriblement enregistrades. 

Quòlibet és el nom que rebien durant el Renaixement unes obres escrites amb estils i melodies d'origen divers; per fer-ho fàcil malgrat no ser exacte, ho podríem comparar amb un popurri. Aquest és el nom que vaig escollir per l'obra que tanca el disc perquè popurri em semblava massa vulgar i així, de passada, us picava una mica la curiositat... que jo sé que algunes ànimes inquietes es van ocupar de saber-ne el significat. Quòlibet, doncs, és una fantasia per a cobla de tretze amb quatre percussionistes sobre melodies de la Patum, encarregada per l'amic i tenorista Joan Sala per al seu concert de final de carrera. Es va estrenar amb ell mateix a la tenora solista durant el concert de Patum Memorial Ricard Cuadra de 2010.

Abans del Quòdlibet, però, hi robareu un Breu divertiment sobre una popular catalana, obra que vaig fer purament com a entreteniment - mai més ben dit - partint d'un exercici d'harmonització de la Margarideta dels meus temps d'estudiant d'harmonia (encara veig el mestre Xavier Boliart interpretant-la al piano!). 

I fins aquí el que jo us en puc dir... ara només us puc demanar que ens ajudeu a la cobla i a mi a realitzar aquest projecte.

Gràcies!!

                                                                 Foto de Jordi Galderic

Un disc de sardanes i alguna cosa més (II)

Seguint amb l'explicació del disc, per qui li interessi, us diré que en el segon bloc de sardanes hi trobareu aquelles que han estat dedicades, escrites amb nocturnitat i traïdoria. Un any i un dia, dedicada precisament a la Cobla Berga Jove en el seu primer aniversari (i estrenada l'endemà, d'aquí el títol); Queralt al cor, escrita per al disc commemoratiu del centenari de la Coronació de la M. D. de Queralt (que és una reedició de la primera sardana que vaig escriure fa trenta anys - i que donava per perduda - que, casualment, té una citació de l'Himne de la Coronació); Gerard i Marta, dedicada al Gerard Comellas, el meu amic de tota la vida i a la Marta Camps amb motiu del seu casament (que també té una història curiosa...); i, finalment, Per tu, Pol i Petits Marc i Queralt, dedicades als meus fills (el gran en té una per ell sol... els petits van arribar junts, els toca compartir la mateixa...).

I, per tancar l'apartat de sardanes, hi trobareu les tres que he escrit en col·laboració amb els amics de la Cobla Contemporània, en el seu estil fresc i desimbolt. L'abella Picapedra, amb melodies de l'Abella Maia i The Flintstones (i en Doraemon, que també hi treu el nas); Malbaratament indecent per sota la taula, amb melodies de Derroche, Por debajo de la mesa i Propuesta indecente (ara ja enteneu el títol, ehh); i Una de l'oeste, amb les bandes sonores d'Els set magnífics, El bo, el lleig i el dolent i Once upon a time in the west.

Demà més!

Un disc de sardanes i alguna cosa més

Fa anys veia per tv una entrevista a l'Antonio Gala on li van demanar per la seva col·lecció de bastons; ell va contestar que no col·leccionava bastons sinó amics que li regalaven bastons (una imatge meravellosa!). Salvant totes les distàncies possibles, a mi em passa una cosa semblant: jo no tinc un catàleg d'obres, tinc un catàleg d'amics que interpreten les meves obres. La meva minsa carrera de faedor de música no seria res sense aquests intèrprets temeraris i alguns, encara més temeraris que, fins i tot, gosen fer-me algun encàrrec. 

En el camp de la cobla, res hagués estat el mateix sense els amics de la Principal de Berga, la Contemporània i ara, aquests sagals de la Berga Jove que m'estimen tant que han considerat que val la pena enregistrar la meva obra. Mai els podré agrair prou l'esforç i la dedicació que hi posen, especialment al Joan Serra i al Lluís Gual (que és un cul del Jaumet i no para mai de rumiar nous projectes!). 

En aquest disc hi trobareu catorze obres: dotze sardanes i dues obres lliures, algunes d'inèdites. En un primer bloc hi hem posat les sardanes espontànies, aquelles que són fruit de l'arravatament d'un moment, escrites sense premeditació.  En són quatre: Il·lusions, Nans i Gegants (amb temes patumaires), Op. 41 (que es llegeix opus 41 😏) i Clàssica (inèdita i acabada de sortir del forn). 

El segon bloc... bé, aquest... us l'explico demà!