Escabetx de conill

Avui un plat tan senzillot com resulton: conill en escabetx.

Comencem servint-nos una copeta de vi blanc i el tastem per assegurar-nos que és del bo. Ja podem deixar la copa... a mà. Tot seguit salpebrem el conillet, l'enfarinem lleugerament i el rostim a la cassola (mentrestant podem anar passant comptes amb la copeta). Hi afegim uns alls tallats menuts (i una mica de ceba o pastanaga si us bé de gust), donem dues voltes i hi afegim una copa de vi blanc (sí... l'haureu de tornar a omplir); fem bullir a foc fort i quan ja no notem l'alcohol hi afegim la mateixa quantitat de vinagre sense abaixar la intensitat de la cocció. Quan ja no se senti la bravada del vinagre hi afegim una fulla de llorer, una cullerada de pebre vermell dolç, abaixem el foc i el deixem coure una estona, fins que la salsa adquireixi la textura que desitgem.

Naturalment, fet del dia abans és més bo i es pot servir fred, tebi o calent. Si no us l'heu acabada, el podeu acompanyar amb la mateixa ampolla que heu fet servir per cuinar-lo i si no, enceteu un brut amb una mica de reserva que hi va la mar de bé.

Amadeus

No cal ser gaire cinèfil per adonar-se que Amadeus és una grandíssima pel·lícula: només cal mirar-la i després fixar-se en el seu palmarès. Per això, i perquè està inspirada en un gran compositor, gairebé cada any la passo als meus alumnes i, gairebé cada any, hi descobreixo algun detall, algun matís que fins llavors m'havia passat desapercebut.

Això sí, mentre la mirem no deixo de fer anotacions "a peu de pàgina" per destriar el gra de la palla. I és que Amadeus és un parany per a espectadors incauts: està inspirada en Mozart però no en la seva vida real sinó en tots els rumors que van aparèixer després de la seva mort. Mozart era un compositor genial que no va rebre mai el reconeixement institucional que esperava; als seus ulls i als del seu pare, això era degut a l'enveja dels seus col·legues, que no paraven de fer-li la traveta. Per altra banda, va morir jove d'una malaltia que el va consumir durant mesos; sens dubte l'estaven enverinant. La seva vida i, encara més, la seva mort van ser camp adobat per a la fantasia dels autors romàntics que de seguida es van apuntar a la teoria de la conspiració amb Antonio Salieri com a blanc predilecte. 

Tot i que el fil argumental de la pel·lícula és pura fantasia, no deixa d'estar esquitxada de dades més o menys reals. A mi m'agrada aquella anècdota, explicada per l'emperador en el film, de quan Mozart tenia 5 o 6 anys i, després d'una exhibició davant de la família imperial, va caure en baixar de la banqueta; M. Antonieta, la germana de l'emperador, va córrer a auxiliar-lo i quan el tenia als seus braços, el nen li va dir "caseu-vos amb mi". Tota la concurrència va esclafir a riure davant de tal ocurrència... pobre M. Antonieta, més li hagués valgut no riure tant i dir que sí immediatament en lloc de "perdre el cap" per un altre.

A la pel·lícula queda retratat com un immadur; jo més aviat crec que era "jove". Amb vint i pocs anys tenia un èxit acceptable: guanyava per viure bastant bé i li agradava passar-s'ho bastant bé - hauria de ser ell diferent de qualsevol estrella del rock o futbolista actual? En una carta li explica al seu pare que havia sortit a ballar a les sis i que tornava a casa a les set; "i vós, pare, pensareu que només vaig ballar una hora... no, no! a les set del matí següent!". És evident que els cafres moderns no hem inventat res.

Al llarg de 1791, Mozart es va anar trobant malament i ell mateix va pensar que l'estaven enverinant. Per si fos poc, el juliol d'aquell any se li presenta un personatge que no es va voler identificar (i que anava encaputxat, segons algunes fonts) per encarregar-li una missa de difunts; li va oferir una bona suma a canvi de tenir la feina enllestida aviat. Mozart en el seu deliri hi va veure un missatger del més enllà que li anunciava la seva mort i li encarregava el seu propi rèquiem. Mozart va morir la matinada del 5 de desembre després de passar-se una bona part de la nit cantant el Lacrimosa amb uns amics - encara que l'escena de la pel·lícula en què dicta el Confutatis i el Lacrimosa a Salieri sigui "falsa", és de les més brillants de la història del cinema. No cal dir que l'"encaputxat" no era Salieri, com es veu a la pel·lícula, ni cap missatger de la mort. Pel que se sap ara, era  un criat d'un tal comte Franz von Walsegg; melòman frustrat, es dedicava a encarregar obres de manera anònima a compositors famosos i les feia passar com a pròpies. Aquest comte havia quedat vidu i volia dedicar una missa de difunts a la memòria de la seva esposa. Misteri resolt.

Un altre mite en el que es van recrear els romàntics va ser el de l'enterrament: segons aquest mite, era un dia plujós, gairebé no hi va assistir ningú i va ser llançat a una fossa comuna; segons les cròniques de l'època, va ser enterrat el capvespre del dia 6 de desembre, un dia frescot però plàcid amb la concurrència de tot el seu entorn proper i de gairebé tots els seus col·legues de professió, Salieri inclòs. I sobre la fossa, doncs sí, era una fossa comuna, però amb el sentit de tipus usual, que no s’aixeca per sobre del nivell ordinari, i no amb el sentit de compartit. La tomba no podia ser gaire rebuscada perquè els gustos del públic havien canviat i al final de la seva vida va patir estretors econòmiques. Mozart va tenir una tomba per a ell solet però la desídia de la seva dona o dels responsables del cementiri va fer que ningú apuntés el lloc exacte on és enterrat, per desconsol de melòmans i mitòmans empedreïts.

Sobre el pobre Salieri, no cal dir que res del que surt a la pel·lícula és cert. Va ser encarat cap a la música de petit i no va haver de comprometre la seva castedat en l'intent: es va casar, va ser pare d'una colla de filles i se li coneixen unes quantes amants... Això sí, cec i dement, alguna infermera de les que el cuidaven al manicomi on va morir assegura que li va sentir dir que ell havia mort Mozart...