Aquesta última setmana he seguit un fil de Twiter que començava dient que la
Patum era una festa sobrevalorada. Potser sí però també seria convenient
recordar que cada cosa té el valor que se li vol donar. A mi no m'agrada el
futbol i se me'n refot si el Barça guanya o no la lliga però hi ha gent que ho
viu com si li anés la vida. El valor de les coses depèn de la percepció que
cadascú en té.
La Patum és una festa, sí, però també és una litúrgia, un acte de
comunió. Quan ets a la plaça et sents hereu de la tradició, rets homenatge a
totes les generacions de berguedans que han fet el mateix gest abans que tu i et sents obligat
a perpetuar-la en la teva descendència. És la Confirmació anual del bateig de foc
que no crema però purifica; és saltar i ballar a redós de figures llargament centenàries. Estimar la Patum és saber on tens les arrels encara que la vida
t'hagi portat lluny.
La Patum és una festa però també és un sentiment i, com a
tal, difícil d'explicar. Com li pots fer entendre a algú que els berguedans ja
naixem amb el repertori de melodies patumaires après des del ventre de la mare
després d'haver-li sentit taral·larejar tantes vegades? La transmissió de l'ADN
patumaire hauria de ser estudi obligat de l'epigenètica!
La Patum és una festa
però també és una emoció. La Patum és aquell calfred que et recorre l'espinada
amb la primera nota del Ball de l'Àliga o aquell retruny a l'estómac amb cada
cop de Tabal el diumenge de l'Ascenció. La Patum és l'olor de sofre dels Quatre
fuets i aquell gust especial del primer xarrup de barreja (i l'ampolla de Vichy
ben freda a la nevera que baixa tan bé l'endemà per si, després del primer
xarrup, en venen gaires més...). La Patum són aquelles pessigolles a l'estómac
quan et despertes el dimecres (et despertes si és que has aconseguit dormir). La
Patum és la primera campanada del rellotge de St. Pere tocant les vuit. La Patum
és cagar-te en els pixapins però morir-te de ganes de fer venir totes les teves
amistats de fora a visitar-la. La Patum és mudar-se per anar a Lluïment. La
Patum és aquella àvia baixant a la plaça dues hores abans per agafar lloc a la
barana i no perdre's cap detall. La Patum són els ulls esbatanats d'un infant
davant la magnificència dels gegants; aquell nadó que s'ha fet gran i lliga la
pipa al coll de la Guita Grossa o al canell dels Gegant Vell; aquell nen que, a
coll del pare, es tapa les orelles fins i tot abans de veure la primera espurna
de foc. La Patum és veure ballar el Ballet vell als gegants; és el primer salt
amb la primera nota dels Turcs i Cavallets; són milers de veus cantant Les nenes
maques a l'uníson, els mateixos milers de veus que demanen silenci abans del Ball de
l'Àliga. La Patum és la traça d'espurnes ondulada de les Maces; és l'amenaça de
l'alè de la Guita Xica al clatell; és l'alegria dels Nans. La Patum és la pujada
d'adrenalina quan es tanquen els llums en començar el salt de Plens i l'alegria
desbordada quan es tornen a encendre. La Patum és fer els Tirabols de bracet amb
el teu crush. La Patum és aquella llagrimeta, galta avall, quan veus
entrar la Guita Grossa a l'Ajuntamet per últim cop. La Patum és arribar al
dilluns de tots dilluns amb un cabàs ple d'anècdotes que aniran sortint, de
manera recurrent, a les converses al llarg de l'any que ens separa de la propera
perquè, ja se sap: a Berga els anys es compten per Patums. La Patum és tot això
i encara més coses perquè hi ha tantes Patums com patumaires.
Li diríem a algú de Verges que la seva Dansa de la Mort està sobrevalorada? O als participants de les diverses Passions que tenim al país? O als baixadors de falles? No, no els ho podem dir perquè cada tradició, santificada pels seus participants, és única i irrepetible. Les úniques persones que poden considerar que una festa està sobrevalorada són aquelles que no han tingut la sort de néixer en un lloc amb una tradició semblant i no saben l'emoció que desprèn. Pobres...