Sona la vuitena
campanada, l'última, del rellotge de l'església. El Tabal comença a retrunyir
sota el porxo de l'ajuntament i creix la remor de veus; uns aplaudiments per
aquí, un xiulet entusiasta per allà. Pausa. Per un moment sembla que no ha
passat res però això ja ha començat i tots sentim aquell pessigolleig a les
entranyes. Les quatre maces surten en fila per prendre posicions al centre de
la plaça, cadascuna seguida per la corrua d'afortunats que la podran passar (i
els no tan afortunats que s'hi afegeixen amb aquella mica de fe per si encara
els arriba) això sí, arrapats entre ells com paparres, no fos cas que algun
espontani els prengués el lloc. Els més prudents s'afanyen a engalanar-se amb
el barret i el mocador; els que ja tenim els braços cosits a cremades ens ho
prenem amb més calma. Ha arribat el moment: amb la colla ens acabem el glop de
barreja i ens atansem cap al mig. Un passet cap aquí, una empenteta cap allà,
aprofitem un lleu moviment de la multitud per entaforar un colze i... poc a poc
i amb paciència arribem al davant, que en això, com en tot, cadascú té la seva
tècnica però la veterania sempre és un grau. Torna a retrunyir el Tabal i ara
sí, ara va de bo! Els fuets comencen a espurnejar a cada extrem de l'espai allargat
que la multitud els ha deixat amb penes i treballs. Comencen a saltar les dues
d'una banda; ara comencen les dues de l'altra i se'ns creuen al davant. Res com
aquella oloreta de sofre per disparar la dopamina! Olor de sofre i pudor de
cabells cremats, que d'això també se'n sent. Els quins passen la maça els veus
amb aquella cara de felicitat, la felicitat que dona saber-se observat i
envejat per milers d'ulls. Peta l'últim fuet (estem de sort si han petat tots
quatre), l'espai al centre de la plaça es dilueix i les maces comencen el seu
camí. Els saltadors afortunats es miren somrients, sobretot els qui els ha
petat, que això sempre fa il·lusió; els no tan afortunats es miren amb cara de
"què hi farem...".
Nou retruny del Tabal, ara, però, més pausat i profund. Els més porucs ja saben el que els ve a
sobre i s'enretiren tot i saber que pocs llocs segurs hi ha. Un fil de fum
s'enlaira des d'un extrem de la plaça i
d'entre la massa emergeix el coll imponent de la Guita Grossa. Aquesta rai que
es veu a venir! Amb el seu pas pausat fa mitja volta a la plaça abans d'enfilar
cap a la barana; un clàssic. L'altra, la Xica, no acabes de saber mai per on et
vindrà. Ara sí: surt de l'ajuntament i encara de dret cap al centre de la plaça,
arrambant amb tothom qui troba, sense donar-los temps a encomanar-se ni a Déu
ni al Diable. "Avall la barra!", "volta!", "amunt!",
"què, Cesc, com ho portes?"... I vinga crits i exclamacions i
corredisses al seu darrere... com boits! Acabem el salt, alguns més exhausts
que altres, i les veiem marxar pel mateix camí que una estona abans han fet les
maces.
És el torn dels Gegants Vells que, amb el seu posat majestàtic i des de la seva talaia privilegiada, han estat contemplant tot l'espectacle fins ara, condescendents, com sabent-se els reis de la plaça i pensant "prepareu-vos que ara sí que ballareu, xitxarel·los!". El Gegant, que tot i l'edat està fet un dandi, mostra un bigoti lluent i clenxinat; Ella, la més presumida, un ram nou de trinca.
Prenen posicions, cara a cara, reptant-se. El bombo dels músics dona l'avís i, "bum", comencen a moure's. Un valset entonat per milers de veus, alguna amb més fortuna que altra, inunda la plaça que, vista des de dalt, s'ondula com un camp de blat piquejat de gallarets mogut per un vent suau. I, de sobte, el silenci; aquell silenci tan curt com intens que precedeix l'entrada del rebatut i que ens fa saltar a tots com si fóssim un, com si no hi hagués demà. Arriba el final i els gegants giravolten solemnement. Sembla com si el roig de les galtes de la geganta hagués pujat de to per la sufocació i ens tornen a esguardar com si ens diguessin "què, en voleu més?".
Ens retrobem amb
la colla i mirem com la comitiva es perd, amunt, per les escales de l'església cap al casc antic,
amb tot el jovent assedegat de Patum saltant al ritme de la música. Els
veterans ens prenem un moment per fer una altra barregeta i comentem les
incidències del primer salt; ja els atraparem que això tot just comença i ja se
sap que és moooolt llarga la Patum!
